Notes d’un viatge d’hivern

L’Havana s’ofereix; és potser la capital més commovedora de l’hemisferi americà, no la més bonica, ni la més exòtica, sinó justament commovedora, amb la seva història èpica, els seus monuments, les seves moltes tragèdies i pocs triomfs, els seus nadius exterminats fa temps i els seus colons posteriorment expulsats, els seus patriotes i traïdors, la república del segle XX laboriosament aconseguida, ideals i il·lusions, i finalment la revolució de Fidel Castro. Què és l’Havana? Un llibre escrit en pedra, un somni, un malson, un crit a la cel·la de tortura de la història, una genuflexió. Conec totes aquestes capitals americanes per la meva llarga vida de viatges, del nord al sud i del sud al nord. L’Havana, penso després de deixar la meva bossa de viatge a la llar modesta però bonica de la María Luisa i l’Alfredo, és possible que signifiqui el darrer d’aquests viatges per a mi. Ja no tinc força per a tants viatges. A què condueixen? Viatgem perquè ens avorrim? Potser viatgem, com escriu el polonès Andrzej Stasiuk, perquè tenim la sensació de viure en el mig, aquest mig que significa que tot és igual de llunyà, igual de proper i que té el mateix valor. En el viatge podem fer que ens entretinguin. També podem buscar el que és vertader, allunyar-nos del mig, anar fins al llindar de l’abisme, allà on l’oceà es precipita a l’infinit, al que és existencial. Podem reeixir-hi? Cristòfor Colom, se suposa que va visitar la costa septentrional de Cuba l’octubre del 1492. No se sap amb certesa, perquè tots els papers del gran navegant s’han perdut. Colom mateix opinava que es trobava en una illa a l’altura de la Xina o del Japó, i és la seva veritat personal. D’Amèrica no en tenia idea. Així es rompen les esperances, un esforç acaba en no-res, un procés sense fi, destinat al fracàs. Creiem en el progrés i creiem que estem fent progressos, però es produeix la recessió. Les conquestes materials no sempre venen acompanyades de conquestes ètiques i morals, ans al contrari. Europa mateix, que em té ocupat en cos i ànima, i que ara he deixat enrere per quatre o cinc setmanes, ja ben bé no la suporto més. Sento que Europa, aquest continent de la humanitat i de la cultura, està envaïda per la reacció i el feixisme, per la xenofòbia i la por a les religions, per oblits volguts i estupidesa volguda, per tot aquell horror que crèiem haver superat amb la victòria de les democràcies en la Segona Guerra Mundial, seguida del final de la Guerra Freda l’any 1989 i de la reunió en la Unió Europea de gairebé tots els europeus de l’est i de l’oest. Passa d’una altra manera a Cuba? Passa d’una altra manera en aquest carrer immund i d’aire viciat que em du cap al Malecón? Aquí també hi va haver fe en el futur. Però no va venir mai.

S’ha fet fosc. De frescor vespertina, gens ni mica. La temperatura és d’uns 22-24 graus, la humitat de l’aire pesa. Prenc un bicitaxi per recórrer el Malecón, per anar cap a fora, cap a la ciutat nova que va sorgir amb direcció al cel del Carib en els anys després de la Primera Guerra Mundial. Passo per l’Havana decadent, però també és una Havana amb diaris i revistes, amb debat i política, amb art i cultura, una Havana espaiosa, i vaig fins a l’estàtua del general Antonio Maceo y Grajales, mort en la guerra d’alliberament contra els espanyols l’any 1896. D’aquí me’n torno a casa, caminant. Necessito treure’m del cos el viatge en avió, moure l’esquelet. El vent bufa més fort, les ones es trenquen damunt la balustrada de pedra, núvols d’aigua s’alcen contra el cel de la nit i cau una pluja salada damunt la vorera plena de clots, d’on es filtra a la calçada amb el seu trànsit escàs. És un caminar per davant de façanes en ruïna, sota columnates en descomposició, per davant de galledes d’escombraries fètides, per davant de persones que s’arrauleixen en la misèria. L’Havana s’esmicola. Com serà aquesta ciutat d’aquí a cent anys? ¿Un munt de runes, cobert per la jungla, una repetició de les ciutats oblidades dels asteques i dels maies del continent no gaire llunyà? ¿Una Singapur caribenya, pròspera i plena de vida, tal com era la intenció del règim colonial espanyol en fundar un mercat i una fortalesa en aquest indret fa cinc-cents anys? Durant molt de temps l’Havana —per a bé i per a mal— va fer el seu paper. La capital es va omplir de mercaders i artistes, de naviliers i barons del sucre, de mestres d’aixa i artesans, captaires i meretrius, pirates i aventurers, amb cases de comerç, palaus de nobles i casots de pelacanyes, amb idees i presons. A la primera meitat del segle XX l’Havana era una de les grans ciutats americanes més animades, i Cuba, el quart o cinquè país més ric d’aquesta part del món, només superat pels Estats Units, el Canadà, Mèxic i —potser— l’Argentina. Amb la revolució del 1959, iniciada per Fidel Castro, un fill de família benestant encegat pel desig de poder, va seguir el declivi. El port és mort, els matolls surten de les finestres buides dels palauets abandonats. A l’hemisferi occidental només Haití és més pobra que Cuba.

Al carrer Lealtad un Plymouth blanc i blau celeste d’una anyada indefinible, però probablement dels anys cinquanta, està immobilitzat sobre quatre blocs. Enganxat al vidre posterior, hi ha el logotip de la revista nord-americana Playboy, amb un conill orellut, un record d’aquells temps. La carrosseria està abonyegada i rovellada, i li falten les rodes del darrere. Hi pot haver un motor, allà, sota el capó? Algú l’ha oblidat, aquest cotxe? Difícilment. El propietari senzillament no té els mitjans per fer-lo reparar. Una carcassa de cotxe a l’espera de temps millors. Els cubans també esperen, deixats a l’estacada per un règim pagat d’ell mateix, que ara més que mai es dedica a arrambar amb tot el que pugui.

L’Alfredo, el meu amfitrió, m’ofereix un rom perquè aterri, un magnífic rom daurat de Santiago. Tot i això no dormo bé del tot, pel jetlag, és clar, però també per les impressions noves, fortes. A la matinada em desperta un cant de gall. Al bell mig de l’Havana, ciutat de milions d’habitants.

Se suposa que el partit té al voltant de sis-cents mil membres, si fa no fa un cinc per cent de la població. En el sentit literal, és un partit d’elit, molt per sota del grau d’organització dels comunistes de l’Europa Central i de l’Est abans del 1989. Milers de funcionaris dirigents, personal de seguretat, militars i propagandistes, s’afirma que tenen fetes les maletes, empaquetades amb joies, dòlars i euros, llestos per pirar; però, cap a on? Els alts funcionaris de Batista i la primera onada de refugiats després del 1959, els anomenats emigrants històrics, van poder establir-se a Miami o en altres llocs del Carib. Batista va morir tranquil l’any 1973 a l’Espanya llavors de règim feixista. Però els homes del règim castrista haurien de buscar-se un altre lloc. Les illes veïnes són totes més o menys democràtiques i difícilment els acceptaran. L’Argentina i Xile ja no estan a disposició, el Brasil i Veneçuela, amb prou feines. Fins i tot Bolívia, Nicaragua i l’Equador deuen semblar, vist des de l’Havana, unes destinacions prou insegures. Angola, Moçambic i Zimbàbue es troben allà lluny, a l’Àfrica, on Cuba va enviar soldats en la primera fase de la revolució, la internacional, sense, però, imaginar-se que algun dia caldria anar a jubilar-se a casa d’algú. Rússia, la Xina, Corea del Nord? Sense el sol, el rom i les platges de palmeres que xiuxiuegen de Cuba? És una idea insuportable a Miramar, el barri de gent adinerada de la capital, on l’elit revolucionària viu en splendid isolation. Cuba és la darrera dictadura veritable del món occidental. Fidel, el visionari presoner dins la seva presó de malson, i el seu germà Raúl parlaven de reformes. Però no van menar a res, o a molt poc. Què s’imaginaven? Potser només s’estaven arrapant a un poder tan fràgil com les façanes del Malecón.

Per començar, em vull passar una setmana a l’Havana. Seria suficient, em penso, considerant que no tinc la intenció de trobar-me amb gent del partit ni amb altres persones diguem-ne rellevants, les quals possiblement —però reflexionant-hi més, poc probablement— podrien donar-me una opinió dels assumptes locals distinta de la impressió depriment que en trec quan circulo pels carrers de la capital. La meva experiència de l’Europa de l’Est em diu que seria inútil, una pèrdua de temps i de forces, si intentés acostar-me a l’aparell del poder. Els dirigents importants del partit d’aquí són tan poc accessibles com antany a Berlín de l’Est, Bucarest o Budapest. Els portaveus de l’aparell, de qui podríem suposar que prèvia petició fossin accessibles, són especialistes a fugir d’estudi en les seves respostes. Els diplomàtics estrangers sovint poden ajudar, però d’una banda jo, com a visitant sense acreditar, no vull importunar per exemple els alemanys o els espanyols —i en absolut els nord-americans acabats d’arribar—, i d’altra banda ells tampoc no en saben gaire, segons el que sento a dir. Cuba continua sent un dels països més tancats del món, i paradoxalment atén amb molt de gust els turistes de moneda forta, mentre s’estiguin dins les seves reserves destinades a aquest fi. Així doncs, em limitaré a trobar-me amb uns quants cubans crítics amb el règim, recomanats per amics cubans a Europa. A més a més, em mouré pel meu compte, cosa que em va d’allò més bé.

L’única vegada que m’he apropat a un mandatari cubà va ser a Carlos Rafael Rodríguez, un comunista relliscós com una anguila, amb qui em vaig trobar, amb altres col·legues, en ocasió de la visita de l’aleshores ministre d’afers estrangers danès, K. B. Andersen, a l’Havana, l’any 1977. Després d’una estada d’uns quants dies al Brasil vam volar a Florida, una marrada que el sempre murri K. B. s’havia empescat. D’allà volia continuar, com a provocació, fins a Cuba, amb la Cubana de Aviación, la companyia aèria nacional cubana, que normalment no tenia permís per aterrar als Estats Units. Les autoritats nord-americanes van rondinar però en K. B. es va sortir amb la seva. No obstant això, va haver de fer la concessió que el vol sortís d’Orlando, no de Miami, per la qual causa poquíssima gent se’n va adonar. Sigui com sigui: malgrat el bloqueig i el contrabloqueig, un avió de passatgers propietat de l’estat cubà va dur la delegació danesa amb apèndix periodístic directament dels Estats Units a Cuba. L’Havana va correspondre a aquest triomf amb un parell de comentaris conciliadors, que en K. B., per al gran divertiment de tothom, va comunicar a la premsa i després a Washington, la darrera estació del viatge. Els periodistes del seguici d’en K. B. s’imaginaven que ells també, igual que el ministre d’afers estrangers, anaven a trobar-se amb Fidel Castro. Això ho va sabotejar en K. B., que no volia que la seva conversa amb Castro fos eclipsada davant de tothom per una possible trobada entre el capitost de la revolució i els periodistes. No es pot oblidar, però, que Fidel segurament no tenia gaire interès en una reunió d’aquest tipus. Així doncs, els senyors de la premsa danesa van haver d’acontentar-se amb l’esmentat Rodríguez, formalment el vicepresident, de fet un llepacrestes, que els revolucionaris tenien molt estretament controlat perquè, com a membre important del nucli del partit comunista original, era tot menys castrista; era un home marcat.

El cas és que als anys cinquanta els comunistes cubans estaven fets del mateix formigó que els comunistes dirigents a la Unió Soviètica i a l’Europa de l’Est. Com a marxistes convençuts o declarats, sostenien que es trobaven en el camí segur de la història cap al poder, i que de cap de les maneres es deixarien conduir a l’empantanegament per una colla de bandolers barbuts allà a les muntanyes. Blas Roca, el cap del partit, va entrar sense escrúpols al règim de Batista, en una repetició malaltissa del pacte del 1939 entre Hitler, el tirà nazi a Berlín, i Stalin, el tirà comunista a Moscou. Roca va estar en contra dels revolucionaris des del primer dia. Va condemnar enèrgicament l’atac fracassat de Castro a la caserna Moncada l’any 1953. «Tots els cubans saben», va bramar Roca a l’Havana, «que aquests són una colla d’aventurers, amb els quals el partit comunista no té res a veure».

Carlos Rafael Rodríguez, ministre del govern de Batista i membre del comitè central de Roca, va ser l’únic comunista dirigent que va percebre com bufava el vent des de Sierra Maestra, on Castro i el seu moviment del 26 de juliol operaven després del 1956. Rodríguez va deixar l’Havana secretament per unir-se als guerrillers. Així, a partir del 1959 va estar del costat dels vencedors, però innegablement compromès per la seva carrera amb Batista, que ara era declarat públicament un monstre. La seva trobada amb els corresponsals de la premsa danesa va acabar amb el seu agraïment pel debat i amb els periodistes insatisfets, fent que no amb el cap per la seva manca de contingut real. Tant Carlos Rafael Rodríguez com Blas Roca es van salvar entrant en el partit comunista nou que Fidel va fundar el 1963. Presumiblement eren protegits pels vells camarades a Moscou, amb els quals Castro ara tenia un deute. Carlos Rafael Rodríguez va dirigir l’economia cubana durant una sèrie d’anys, amb unes conseqüències esfereïdores; després el van col·locar en el paper de vicepresident. Va morir l’any 1997. Blas Roca va arribar a ser president del que els revolucionaris anomenaven l’Assemblea Nacional del Poder Popular, un càrrec irrellevant que comportava cotxe oficial i innumerables viatges als països socialistes i als no-alineats. Va morir el 1982.