Per un model 100% públic

Com hem reiterat al llarg del llibre, l’actual model sanitari a Catalunya té un important consens de totes les forces polítiques, excepte d’una, i de la majoria de sindicats. I, més enllà d’això, per si no fos prou, hi ha diferents lobbies, tant els que agrupen les diverses empreses públiques i privades concertades pel CatSalut, com les empreses farmacèutiques i les mútues privades, que són les principals beneficiàries d’aquest sistema.

Passa el mateix a la resta de territoris dels Països Catalans. Al País Valencià, per exemple, els darrers anys s’ha recuperat la gestió de l’hospital d’Alzira i, darrerament, ha posat en marxa el mecanisme per recuperar també la gestió directa de l’hospital de Dénia. Tanmateix, això no suposa un canvi de model, ni tan sols un qüestionament, simplement representen mesures que es prenen per fer front a la mala gestió d’una determinada empresa, és a dir, la poma podrida d’un cistell.

Malauradament, l’aposta per recuperar els hospitals d’Alzira i Dénia constitueix la política més important de la darrera dècada al conjunt dels Països Catalans, pel que fa a la reversió del model de cohabitació publicoprivat. La trista realitat és que a la resta de territoris es continua tapant amb diners públics el dèficit econòmic estructural de desenes de centres hospitalaris.

Al llarg dels diversos capítols d’aquest llibre hem anat apuntant, a vegades implícitament i d’altres explícitament, quin és el model de sanitat que respon als interessos de la majoria de la població. Es tracta d’un model que, efectivament, sigui 100% públic, que trenqui amb la lògica hospitalocèntrica i que garanteixi la cobertura de tots els serveis sanitaris.

És a dir, un sistema sanitari que sigui propietat de l’administració pública competent, la qual alhora presti directament el servei, evitant intermediaris públics o privats, i que no permeti la utilització dels seus equipaments i recursos per part d’empreses privades, com és el cas especialment de les mútues, garantint així un servei públic universal, equitatiu, tant per a les usuàries com per a les treballadores, i que garanteixi uns estàndards de qualitat.

Alhora, que l’objectiu del sistema sanitari no sigui curar malalts, sinó vetllar per la salut de la població. Per tant, més enllà de les polítiques públiques que cal potenciar per fer front als determinants socials de la salut (habitatge, educació, legislació laboral, normativa ambiental…), des de l’àmbit sanitari cal combatre aquests DSS de la manera més efectiva possible, a partir de l’atenció primària i de la política de salut pública.

En aquest sentit, per exemple, cal destacar el caràcter estratègic de la medicina comunitària, ja no sols per realitzar una tasca d’educació i prevenció de la salut que actualment està marginada dins del sistema sanitari, sinó també com un instrument que serveix, per si mateix, per articular les comunitats als barris i pobles i generar uns vincles socials d’identitat col·lectiva i cooperació.

Però no ens podem centrar només en els hospitals i els centres d’atenció primària, sinó que cal teixir una xarxa de centres de salut que inclogui també els centres sociosanitaris, els centres de salut mental, les residències de gent gran… Cal posar fi a aquesta fragmentació del sistema de cura de la nostra salut en diferents departaments de l’administració i en múltiples prestadors de serveis. També cal tenir en compte tots aquells sectors de la sanitat que ara mateix estan parcialment o completament privatitzats, com la indústria farmacèutica, l’odontologia, la psicologia, la nutrició, la fisioteràpia… És a dir, garantir una cobertura real de totes les necessitats sanitàries de la població.

Hem d’insistir que si volem millorar la salut de la nostra població no és suficient aquesta esmena a la totalitat del sistema sanitari, sinó que cal plantejar la qüestió partint del concepte ampli de la salut, és a dir, tenir en compte el conjunt de totes aquelles polítiques públiques que hi tenen conseqüències directes.

Per tant, cal que totes aquelles polítiques públiques de desenvolupament econòmic, territorial, d’habitatge, d’ensenyament i educació, de cultura… és a dir, que totes les polítiques públiques i la legislació que regula l’àmbit social i privat tinguin en compte el concepte de salut, així com haurien de tenir en compte altres conceptes com ara el gènere, la igualtat social, la protecció del medi ambient… i la construcció i l’articulació social de la comunitat.

Òbviament, aquest canvi de paradigma ni és possible amb la correlació de forces polítiques i socials que predomina en les diverses institucions públiques en què han esquarterat els Països Catalans, ni és possible dins d’un sistema de relacions econòmiques i socials com aquest en què vivim. És impossible plantejar una millora de la salut de la població mentre cada dia es produeixen desnonaments, mentre hi ha infants que l’únic àpat que reben és el de l’escola, mentre hi ha famílies que viuen sense tenir garantits els subministraments bàsics…

Tanmateix, és important fixar aquest horitzó per tal que dins de les possibilitats actuals en cadascun dels territoris, ja sigui des de les institucions públiques, des dels centres de treball sanitaris o des dels carrers, puguem anar plantejant mesures que serveixin per avançar en aquesta direcció. Sense perdre de vista, per descomptat, quin és l’objectiu final: un sistema sanitari públic 100% de propietat i de gestió públiques, controlat públicament i democràticament, que atengui les necessitats del territori i la ciutadania, i que tingui la participació de les tres potes que constitueixen el sistema: l’administració, les professionals i les usuàries.

Per sort, en altres llocs del planeta, tal com ens explica Carles Muntaner en l’epíleg d’aquest llibre, podem trobar diferents models sanitaris que demostren que això és possible. I que, per tant, podem negar aquella proclama thatcheriana dels acòlits del model sanitari català segons la qual “no hi ha alternativa”. Com a exemples paradigmàtics, hi ha els models veneçolà i cubà, però també el del Canadà, on, sense ser un estat que qüestioni el model capitalista, està prohibida la sanitat privada.

No tenim prou espai aquí per poder analitzar en profunditat aquests altres models, que, sense fer-ne calc i còpia, ens poden aportar molts elements no sols d’anàlisi sinó de praxi per transformar els diversos sistemes sanitaris dels Països Catalans cap a un model que tingui en compte el que acabem de definir. Però sí que és important, com a mínim, fer-ho constar, i insistir-hi: hi ha models sanitaris i de salut viables i alternatius que permeten que la ciutadania tingui un tracte igualitari i augmenti el seu nivell de salut.

Una altra qüestió que cal tenir en compte, centrant-nos en les particularitats de casa nostra, és la importància estratègica de la salut i el sistema sanitari com un element fonamental en el procés de construcció nacional i d’independència. Igual que passa amb la resta de polítiques públiques, com ja hem vist a l’inici del capítol 3, els Països Catalans no tenen un model propi de sistema sanitari, sinó que n’hi ha un per als territoris més septentrionals i un altre per a la resta del territori. Això constitueix, ni més ni menys, un factor més a tenir en compte en aquest procés de construcció nacional, el qual es podria resoldre de maneres molt diferents.

Encara més: el sistema sanitari públic i la resta de serveis públics esdevenen un element clau en el procés d’independència (entenent com a tal la sobirania econòmica, política, social…) que estem protagonitzant. En aquest sentit, la demostració que en una futura República catalana el model de salut i sanitat propi representaria una millora en la qualitat de salut i de l’assistència sanitària de la població esdevé un element essencial per construir majories socials que la propugnin com a superació del model regionalista actual.

Tanmateix, i malauradament, si això no va acompanyat de realitats, sinó que es redueix a un discurs buit, a fum, a la consigna que “amb la República lligarem els gossos amb llonganisses”…, mentre els líders polítics que han de realitzar aquest projecte col·lectiu són els principals defensors a ultrança del model sanitari actual, allò que hauria de ser un element estratègic per avançar, esdevé una enèsima demostració que el que es pretén construir, en realitat, no és res més que una continuïtat del que ja tenim dins de les estructures estatals actuals. Malauradament, determinades organitzacions socials i partits polítics han seguit aquesta estratègia errònia, que, en lloc de sumar, resta. És imprescindible, dins del marc d’aquest procés, plantejar la necessitat de construir una sobirania sanitària.

Per tant, doncs, partint de la situació actual, no sols dels diferents models sanitaris que tenim als Països Catalans i la multiplicitat dels seus sistemes, sinó també tenint en compte les condicions estructurals a escala social, econòmica i política, i les necessitats que tot plegat genera en la ciutadania, cal establir unes bases d’aquest model de salut i sanitari català, que permeti fixar aquest horitzó que abans mencionàvem, per començar a traçar un camí que ens permeti avançar.

En aquest sentit, el primer que cal fer, i aquest modest llibre ho intenta, tot i les importants limitacions, és trencar amb l’opacitat i la poca transparència dels actuals models sanitaris, per tal que la ciutadania, i fins i tot les professionals, que molts cops en són les primeres i principals desconeixedores, tingui la informació necessària per entendre els seus actuals models d’organització i funcionament del sistema sanitari.

L’opacitat és un element clau per a la legitimació social d’aquests models, ja que amaga públicament, tot i que vagi en contra de la llei, moltes de les qüestions que hem exposat en aquestes pàgines.

Una altra qüestió central és que, partint ja no sols de la cohabitació publicoprivada, sinó també de la fragmentació del mateix sector públic, cal avançar cap a un procés d’unificació de tot el sistema sota control i gestió directes de l’administració que en té la competència. En aquest sentit, al començament d’aquest capítol ja hem comentat el cas de l’hospital d’Alzira i del de Dénia. També hi podríem afegir a Catalunya els casos de Reus i Berga.

Tanmateix, aquests processos, com ja hem dit, no responen a una estratègia definida d’avançar cap a la unificació del sistema, sinó que són una política de pedaços per intentar resoldre l’equilibri del sistema sanitari que es veu condicionat per les empreses o ens amb més dèficit. A més, en moltes ocasions, la solució a aquesta situació no és integrar aquests centres a l’òrgan de gestió de l’administració pública corresponent, sinó crear noves estructures empresarials paral·leles, però el risc econòmic sí que correspon finalment al sector públic.

Així doncs, cal intentar canviar aquesta política de pedaços per una estratègia conscient que permeti avançar cap a un model únic sanitari, en el qual les treballadores tinguin les mateixes condicions laborals i les usuàries, el mateix tracte. Això es pot fer de manera gradual i començant per aquells centres on sigui més fàcil recuperar el control i la gestió pública directa. Per exemple, podríem començar pels que actualment estan en règim de concessió, per part de l’administració corresponent, a una empresa pública o privada, però que a mesura que van passant els anys els van caducant els contractes de concessió de la gestió. Tenint en compte que els equipaments ja són propietat de l’administració corresponent i que gairebé la totalitat de les despeses d’aquests centres es cobreix amb finançament públic, l’impacte econòmic que suposaria la recuperació de la gestió per a les arques públiques seria menor.

Només forçant aquesta estratègia des del sector professional, des del conjunt de les usuàries i des d’aquells sindicats i partits polítics que ho comparteixin, es podria recuperar el control de centenars d’hospitals, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i residències de gent gran que s’han anat externalitzant després d’haver estat construïts amb diners públics, al llarg de les tres darreres dècades.