Arts escèniques
CARME PORTACELI
, NOVA DIRECTORA ARTÍSTICA DEL TNC
“El TNC serà la casa del públic i dels artistes”
Davant d’aquest virus o altres que puguin venir, hem d’estar preparats per treballar amb altres mitjans o formats
Liderarem des del TNC un projecte europeu per impulsar dramatúrgia i direcció jove arreu d’Europa
A mitjans de juliol el consell d’administració del TNC l’ha triada com a nova directora artística del TNC pel període 2021-2027. Al setembre ja s’incorporarà al teatre com a programadora. Està eufòrica per haver accedit a un càrrec després d’haver-ne quedat a les portes vuit anys enrere. Ara serà el relleu de Xavier Albertí, que encara és el responsable de la programació 2020/21. Carme Portaceli, una directora compromesa i tossuda (com li agrada definir-se), celebra ser la primera dona que dirigirà el TNC (com ja ho va fer al Teatro Español, a Madrid, un equipament fundat el 1583!). La seva victòria la fa extensiva a totes les dones, però aclareix que aquesta distinció no ha de menystenir la seva trajectòria, que va començar el 1982 com a ajudant de direcció de Fabià Puigserver. La seva obsessió, ara, és mantenir i ampliar la comunitat d’artistes i d’espectadors. Que tothom es faci seu el TNC i que sigui la porta d’accés també a la internacionalització de joves dramatúrgies contemporànies i direccions a Europa. Tot i l’emergència sanitària (i professional i econòmica), aspira que hi hagi una significativa eclosió del teatre català a Europa.
Què pot fer el TNC com a pal de paller del teatre català en l’actual emergència causada per la Covid-19?
S’ha d’obrir a la comunitat davant d’una crisi que és sanitària, professional i econòmica, sobretot, per a una professió de l’espectacle precaritzada des de fa anys. Les condicions actuals són tremendes. Sembla que el teatre públic sigui l’únic capaç de sobreviure si s’allarga massa aquesta situació. Ara, cal dir que confio que tindrà una durada curta. L’hospitalitat serà una de les línies de conducta de la meva direcció. Volem ser accessibles als artistes però també al públic. No vull perdre ni un sol espectador dels que ha aconseguit reunir Xavier Albertí. Aquesta temporada escurçada va acabar amb un 84% d’aforament, que és una xifra extraordinària i jo no la vull baixar.
Però un teatre públic s’ha de regir per les ocupacions o per donar sortida a noves veus, perquè es pugui investigar? No sembla possible atendre les dues demandes...
Això ho deixa pautat el contracte programa del TNC amb el Departament de Cultura: ha de buscar l’excel·lència, que apropi les arts escèniques a la gent i que doni valor a l’activitat artística del sector. Quan vaig accedir a fer-me càrrec del Teatro Español, a Madrid, les ocupacions eren del 28%. Les obres que s’hi presentaven eren uns clàssics incontestables, però no atreien prou el públic. Vaig marxar amb ocupacions del 78-80%. I ho vaig fer apropant les propostes escèniques al públic. En cinc mesos, i donant l’opció a moltes dones, vaig capgirar les ocupacions. De passada això va servir per contradir amb proves la tesi que les dones no aporten públic. Hem de ser un mirall del que som i podem aprofitar que gaudim d’una realitat d’autories i direccions amb molt talent.
Quina dimensió té el Teatro Español en relació amb el TNC?
El pressupost del Teatro Español, que és el teatre municipal de Madrid, no és gens adequat a la seva importància. Realment és molt minso, impensable en qualsevol país a Europa. Dels pocs avantatges que té aquell equipament, en termes econòmics, és que els ingressos per taquilla es queden a l’equipament per reinvertir-los en futures programacions. Però, més que valors econòmics, el que cal mesurar en un teatre públic és l’impacte social. Nosaltres no podem perdre ni un sol membre dels espectadors i espectadores que ja té el TNC, que té una ocupació altíssima, i al mateix temps hem d’obrir-nos a un públic encara més divers pel que fa a edat, etnicitat, gènere i classe.
La nova direcció del Lliure va anunciar que faria una aposta pel teatre dels marges i renunciava al més central, entenent que podien perdre part del seu públic fidel.
El que passa és que jo no vull renunciar a res; ho vull tot, jo [somriu].
Les companyies han tornat a aflorar des de la crisi del 2008. Quina participació tindran al TNC?
Cal que hi siguin amb assiduïtat en residències. I també les acompanyarem tant amb recursos econòmics com artístics perquè puguin créixer.
Seria raonable preveure alguna línia de beques a la investigació, com les extraordinàries de Carlota Soldevila del Teatre Lliure, les de la Fundació Carulla o del BBVA? S’està percebent com una solució a l’emergència dels propers mesos.
Ara per ara, no ho tenim previst, però sempre haurem de tenir canals per garantir que puguem fer teatre i reforçar la comunitat. Davant d’aquest virus o altres que puguin venir, hem d’estar preparats per treballar amb altres mitjans o formats. És una situació de la qual ja n’estem parlant amb altres col·legues europeus, repensant quin és el paper que han de tenir els teatres públics. El nostre paper és donar confiança, il·lusió i esperança a través de la cultura. Cal que posem sobre la taula temes fonamentals, que el teatre sigui un lloc de trobada. Si no pot ser presencial, buscarem una altra manera. Però ser-hi és molt important, no es pot canviar per res.
Ara ressorgeixen accions de radioteatre, per exemple.
Caldrà fer el que faci falta per mantenir actiu el teatre i la comunitat. Nosaltres també proposarem algunes accions que es puguin desenvolupar si, arribat el moment, s’han de tornar a tancar els teatres. Com deia Lorca, “el teatre ha d’arribar a tots els racons”.
Què es pot explicar de l’esperada connexió internacional del TNC? Sempre hi somia; quasi sempre s’ajorna.
En la meva primera temporada ja ho activarem. Ara per ara, en aquest projecte internacionals hi ha cinc països del sud d’Europa i Brussel·les. L’equipament belga, el teatre KVS, el dia que vaig ser nomenada ja va anunciar “futures col·laboracions amb el TNC”. Arrencarem així. Perquè si fóssim molts més agents això faria molt difícil posar-nos d’acord, al principi. Tindrà petites pautes que permetran impulsar obra nova amb una temàtica pont, de manera coordinada. I ho liderarem des del TNC. I n’hi ha quatre, de projectes internacionals, a més a més de convenis permanents.
Si ho té tan avançat és perquè ho devia començar a treballar a l’Español.
Òbviament, és un projecte que he liderat i que va on jo vaig. Quan em van fer fora no m’ho esperava pas. Ja he après que no s’ha de parar mai. I no vaig aturar-me.
Què es pot explicar, en titulars, d’aquest projecte?
L’explicarem en tot el seu abast en la presentació del meu projecte, a partir del setembre. És una proposta ambiciosa i complexa, que vol convidar a viatjar nova autoria i direcció a diferents països. Es presentarà l’obra traduïda amb un repartiment de cada país. I al TNC rebrem les propostes d’altres països. També parlem de propostes immediates, com ara tancar 48 hores dins del TNC un grup de dramaturgs i dramaturgues perquè escriguin i representin una obra. Una catarsi, un divertimento que pot agradar a nou públic. O fer col·laboracions amb postgraduats dels instituts del teatre (està pendent parlar d’un conveni amb l’Institut del Teatre) per incentivar col·laboracions i potenciar connexions amb altres països. (L’ESAD de Paris ja està connectada, per exemple).
Això implica fer un pas més que coproduir o fer el clàssic ‘intercanvi de cromos’.
Aspirem a una relació més fiable i més interessant que la purament comercial. Això ens possibilitarà parlar de tu a tu amb els teatres europeus.
La dramatúrgia catalana té bona reputació fora de Catalunya, més enllà que obres de Belbel i Cunillé es facin a la Comédie, per exemple.
L’obra de Sergi Belbel i de Lluïsa Cunillé l’hauríem de considerar, en aquests moments, com a repertori. Ara també volem propiciar que les dramatúrgies i les direccions més joves es coneguin per Europa.
El TNC continuarà sent un equipament de producció, no d’exhibir propostes ja estrenades. I amb el teatre familiar?
També es coproduirà el teatre familiar, és importantíssim. Necessitem coproduir companyies perquè després facin gires per Barcelona, Catalunya i tots els territoris de parla catalana.
El TNC té tres sales però pot presentar peces també en complicitat amb altres equipaments, que cada cop veuen de més bon ull compartir accions i públic.
El TNC ha de ser una porta al món, un lloc d’entrada i de sortida per permetre que vinguin nous artistes i també per sortir del mausoleu i accedir a altres punts de la ciutat o altres municipis per arribar al públic. Han d’entendre, tant públic nou com artistes, que el TNC és casa seva.
I no és un mal símptoma que la direcció artística només s’atorgui a persones adultes?
Amb les arts, com amb la ciència i gairebé totes les professions, és important que hi hagi una certa edat. Jo, ara, per exemple, soc molt més capaç de tocar el cor del públic que fa vint anys: em fa menys vergonya ser titllada de sentimental. El que compta, més que qui ocupa la direcció artística, és que hi hagi oportunitats. Quan jo tenia 30 anys era massa jove per a tot i als 40 a les dones ja se’ns enviava a les escombraries. Ara puc ser millor directora artística que fa 8 anys, quan també em vaig presentar al càrrec. Tinc més experiència professional i vital. Per exemple, he après moltíssim amb la breu estada a l’Español [la inesperada victòria al consistori de Madrid va propiciar la seva sortida]. El que compta és que ara hi ha moltes més oportunitats per a les joves que quan jo tenia 30 anys.
Arriba en el millor moment a la direcció del TNC, doncs?
Entenc que mediàticament s’hagi destacat que soc la primera dona que accedeix a la direcció artística del TNC. També ho vaig ser a l’Español, que funciona des del 1583! Però s’ha de tenir en comte que porto una llarga trajectòria. Estic molt contenta d’obrir portes. La meva paciència i tossuderia han acabat tenint premi. En el teatre (com en molts altres camps socials) les dones ho tenim una mica més difícil que els homes. Si fas una obra que no agrada, es recorda molt temps, i s’obliden ràpid les direccions que van emocionar el públic.
Les disciplines teatre, dansa, circ, s’han de transversalitzar?
És el futur.
Ara s’estan promovent Produccions Nacionals de Dansa i de Circ. No tindria sentit que es poguessin representar al TNC, ja que compartiu aquesta ambició de “nacional”?
Sí. Aquest és també el seu teatre.
On ha quedat la Factoria Escènica Internacional (FEI), en què implicava actors i coreògrafs i directors de diferents edats per investigar o/i produir teatre?
El 2016 vaig abandonar la FEI, quan vaig entrar a dirigir el Teatro Español. Em deien que era legal mantenir-ho, però em va semblar que no hi havia de ser. Podia ser legal, però també era lleig mantenir-me en la direcció. Ara la FEI està adormida, no se l’ha donat de baixa (i la dirigeix Gabriela Flores).
Tenia encàrrecs previstos. El TNC demana exclusivitat.
Quan et presentes a un concurs no saps si el guanyaràs. És recomanable no aturar la vida artística encara que aspiris a un càrrec. Ja ho vaig fer l’últim any amb el Teatro Español i la sortida va ser difícil. Ara tenia un grapat de projectes; només en mantinc dos (un d’aquests és internacional) per a la temporada vinent perquè els productors no haurien tingut temps de fer el canvi. Està parlat amb el TNC: em permetran fer-ho i es compensarà amb una reducció del sou.
La (juganera) incògnita de la seva edat
La valenciana Carme Portaceli fa broma quan li pregunten quin va ser l’any que va néixer. Per internet corren tres dates possibles: 1955, 1957 i 1960. Ja aclareix que podria ser que cap de les tres fos certa. No ho pensa dir perquè li ho va recomanar la seva mare. L’anècdota es produeix quan es debat sobre si hi ha un sostre de vidre per als creadors més joves. Ella comenta que és necessària l’experiència en aquest ofici i fins i tot en els esports: “Segur que en Messi ara deu córrer menys que quan era més jove, però ara deu ser capaç de fer jugades que no es podia ni imaginar fa un temps.” Ella (segueix amb la fina ironia) neda cada dia a mar obert més de 2 quilòmetres durant les vacances, instal·lada a l’Empordà. Fa uns dies dubtava si pujar a la platja, per si hi havia massa gent, i s’hauria banyat al riu: “Però no ho faig perquè soc molt obedient.” Ben cert: avui compleix estrictament l’advertència de la mare.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.