La ‘rasmia’ i el diàleg

“H an treballat con muita rasmia.” No creguin que els estic parlant en un idioma intergalàctic, és una frase en aragonès, una parla avui quasi desapareguda, engolida per la desprotecció, la manca de suport i la voracitat del castellà, que l’ha convertida en una fabla residual i en greu perill de desaparició. La meva tia Maria, que vivia a Margudgued, un dels agregats de Boltanya, la parlava, però no me la va voler ensenyar mai perquè deia que feia “pueblerino”, però hi ha altres resistents com Chusé Aragüés, que no tan sols ha publicat el Dizionario Aragonés-Castellán / Castellano-Aragonés, sinó que ha traduït llibres i poemaris com una aposta de supervivència i de futur. És per això que hem d’agrair que Josep Bamala Borruel i Pilar Esporrin Sanclemente, un fill d’Alcolea de Cinca, en plena depressió de l’Ebre, l’altra veïna de Jaca i Ayerbe, bategessin l’exposició que han presentat a la sala Marsala de Sant Antoni de Calonge com a: Rasmia. Sobre semillas y veleros. Rasmia, paraula recuperada de la fabla, significa empremta, orgull, ganes de tirar endavant i lluitar contra les circumstàncies adverses. Si traduïm la primera frase d’aquest article, podem dir que els dos artistes han treballat amb dedicació, voluntat i, encara que jo sigui ateu,hi podem afegir fe. El resultat és un diàleg interdisciplinari en el qual les escultures d’un i les pintures de l’altre intenten copsar l’ànima d’una terra bella, dura i salvatge, que, com asseguraven la Bullonera i en Labordeta en la cançó “Me dicen que no me quieres”, n’han fet una llar i un paisatge. Les pintures d’Esporrin són un càntic a la natura, un treball intens que porta a una descoberta personal de la vida i els colors. La llum de l’albada, del matí, del migdia, de la tarda, del vespre o la nit forma siluetes i textures i transporta l’espectador a una espiral eterna que l’introdueix en els cicles de vida plena i oberta a totes les propostes, que ajuda a construir un univers intemporal en el qual el temps es paralitza i es complementa amb l’obra presentada per Josep Bamala, escultures, més ben dit, màscares, en les quals guspireja un espai tallat entre la ruralia de la infància i la memòria sorgida primer de la immigració de la família a un poble com Salt. Bamala no especula. Quan parles amb ell reconeix que algunes de les obres presentades ja les havia realitzades abans de la irrupció de la pandèmia que ha canviat la manera de relacionar-nos i veure el món. És per això que pot presentar cares atrapades per una presó infinita i gens imaginària o superar la simple dimensió volumètrica i convertir el buit en un element definitori d’una resolució basada en la idea que la forma no és sinó un exercici de comunicació que forma l’obra mitjançant el pensament i l’experimentació.

El lector es pot preguntar què fan dos artistes aragonesos exposant la seva obra a la Costa Brava en temps de la Covid-19. La resposta és molt senzilla. Després d’una trobada a Platja d’Aro van trenar un projecte inicialment pensat per a tres creadors que finalment es va quedar en els dos que han fet del diàleg entre la pintura i l’escultura, entre la plana i la muntanya, entre allò feréstec i allò ciutadà, un tractat d’afinitats electives en el qual el llenguatge transpira originalitat i fa de la zerimonia (cerimònia) un envit de libertá (llibertat).