La felicitat del dia a dia

Tendència a la felicitat

Le Parisien Magazine, el suplement setmanal del diari, duia per títol el 28 d’octubre del 2016 “La felicitat és tendència”, tot i que acompanyava aquesta frase amb un subtítol prudent: “Transformació social o tendència de màrqueting?”

És una cautela sàvia, però precisament els autors d’èxit les obres dels quals exploren el tema de la felicitat i el presenten, en efecte, com una “transformació social”, novel·listes com ara Laurent Gounelle o assagistes com ara Frédéric Lenoir, tenen èxit i una gran massa de lectors populars. La qüestió de la felicitat individual s’experimenta, almenys a Europa, com una pregunta que podem i hem de plantejar-nos.

Com recordava el mateix article, l’ONU ha situat la felicitat en el centre de les polítiques de desenvolupament. S’ha creat un Observatori Internacional de la Felicitat per desenvolupar el concepte de “felicitat social”. Regna l’optimisme. Si repassem els textos o les declaracions dels missatgers de la felicitat, aviat ens sentirem presa d’un tema singular que es podria resumir en tres prescripcions: per ser feliços ens hem de conèixer a nosaltres mateixos, estar atents al present i ser útils als altres. Un programa gens insignificant, diríem, davant aquesta mena de síntesi de la saviesa estoica i la caritat cristiana. L’emprenedor Alexandre Jost va crear l’any 2010 la Fàbrica Spinoza, un laboratori d’idees, o think tank, com l’anomena el diari, per promoure “la felicitat ciutadana” mitjançant conferències, tallers i “lobbying positiu” davant d’institucions polítiques i econòmiques. L’any 2016 va preparar un indicador trimestral de felicitat a partir de 47 preguntes.

Així, també vam descobrir que una nova professió està sorgint en les empreses: segons Laurence Vanhée, que va començar la seva trajectòria empresarial com a directora de recursos humans abans de convertir-se en “responsable de la felicitat”, el chief happiness officer s’encarrega de proposar eines que afavoreixin el desenvolupament personal dels treballadors: flexibilitat, teletreball, reordenació de càrregues de treball i de les tasques…

La idea no és totalment nova; fa uns anys ja es va implementar una experiència similar a la fàbrica de L’Oréal d’Aulnay, on es va trencar l’inici de la cadena i es va tornar a definir el perímetre de diverses places per tal que un mateix treballador pogués dur a terme tota la fase del procés de fabricació d’un producte. La qüestió que queda per respondre és si aquest tipus de modificacions es poden plantejar i es plantejaran a gran escala. Així mateix, cal destacar que el concepte de “desenvolupament” de l’ésser humà en el marc empresarial, i només en aquest marc, converteix la recerca de la felicitat en un resultat altament dependent del sistema politicoeconòmic actual.

En els darrers anys, molts estudis han insinuat que les noves formes de treball, ben al contrari, conduiran a un aïllament més profund. L’epidèmia de suïcidis que s’ha produït a França permet comprendre que les afirmacions que sostenen que “la felicitat en el treball és una tendència de fons” es dirigeixen, en primer lloc, als responsables, a diferents nivells, de la jerarquia de comandament i els conviden a admetre que un treballador feliç treballa millor. Constitueixen més una crítica als directius que una crida a les persones que en depenen.

Tanmateix, això no retreu als apologetes de la felicitat que estiguin al servei del sistema (no són pas els únics i, si els diversos responsables els escoltessin, potser fins i tot inspirarien reformes i transformacions profitoses per als que tenen la sort de tenir una feina), si bé sí que afirmarem que cauen en l’error d’utilitzar paraules sense mesurar-ne l’abast. Què és la felicitat?

En el World happiness report (informe de felicitat mundial), l’ONU intenta definir els criteris objectius (PIB, esperança de vida, etc.) i comparar-los amb la percepció que la població en té. En el rànquing mundial del 2016, França és un “mal alumne”, segons l’informe: ocupa el 32è lloc, darrere de Colòmbia, la República Txeca i països com ara el Brasil, Mèxic, Xile, l’Argentina i l’Uruguai. Són països que conec una mica i, si bé vaig poder apreciar l’amabilitat dels seus habitants quan en vaig tenir l’oportunitat, confesso que no m’ha semblat mai que mostressin un optimisme excessiu sobre el seu futur immediat. En un comentari sobre aquesta classificació per a Le Parisien Magazine, Frédéric Lenoir denuncia l’esperit crític dels francesos, sempre a punt per observar el que va malament, i el seu “individualisme”: “Els països europeus més feliços –hi afegeix– són aquells on els vincles de solidaritat són més forts, com, per exemple, els països nòrdics, on el sentit del bé comú està molt desenvolupat, o, millor encara, els del sud d’Europa, on la solidaritat familiar segueix sent molt important.”

El fet de celebrar “el sentit del bé comú”, que seria més propi dels països de l’Europa del nord (de fet, Dinamarca ocupa el primer lloc a la llista mundial de la felicitat i Suècia, el 10è), ratifica la política social d’aquests països, però no entra en absolut dins la qüestió de la felicitat dels individus. Sense evocar les pel·lícules d’Ingmar Bergman, la bellesa aspra de les quals estableix imatges commovedores de solitud, ens acontentarem amb el fet de destacar la distracció de Frédéric Lenoir, que posa amb un somriure ampli en una fotografia en color que ocupa mitja pàgina, amb un subtítol que resumeix les seves idees: “Els països més feliços són aquells on els lligams de solidaritat són més forts.” Però Lenoir ha oblidat donar una ullada a la classificació dels països del sud d’Europa a l’informe de les Nacions Unides: a Espanya, que està en el 37è lloc, li va pitjor que a França; Itàlia ocupa la 50a posició, i Portugal, la 94, mentre que Grècia és a la cua, al número 99. Pel que sembla, la solidaritat familiar no pesava prou a la balança. Però, aleshores, què es va mesurar exactament?

El més remarcable de tot això és que, de seguida, queda clar que ningú sap de què estem parlant. Per exemple, hem d’entendre l’individualisme com la negativa a interessar-nos pels altres o, com opinen els estoics, equival a una obediència a un ideal del nostre jo?

Pel que fa a la felicitat, que encara no hem definit, sembla que admetem o postulem que és un estat durador al qual és normal aspirar. Una llarga tradició, que té els seus orígens en els estoics, oposa aquesta suposada permanència de l’estat de la felicitat a l’agitació febril dels inquiets (els que estan privats de la quietud, la tranquil·litat i la calma dels savis). El cristianisme afegeix al còctel la promesa de la felicitat eterna. Evidentment, l’aspiració a una serenitat feliç contrasta avui dia amb la febre competitiva del capitalisme triomfant, i també amb la vana protesta dels marginats i exclosos del sistema. Laurent Gounelle resumeix així la crisi actual i la solució que ell proposa: “Els meus lectors busquen nodrir la seva recerca de significat a través de les meves novel·les: volen sentir-se realitzats, perquè ja no creuen en l’ideal que la societat de consum els va prometre en el seu moment.” I, amb un optimisme que no nega el somriure que també ofereix en una gran fotografia que il·lustra l’informe, conclou: “Estem experimentant una crisi de civilització que conduirà a un model de societat basat en el desenvolupament de l’ésser humà.”

En resum, és significatiu que un diari de gran importància dediqui diverses pàgines a una “recerca” sobre la felicitat, i també és significatiu que, intel·ligentment, opti per no prendre partit i mostrar certa cautela davant els que proposen receptes de la felicitat i, de passada, es garanteixen certa publicitat per a les seves obres. També dedica una pàgina al darrer llibre de Luc Ferry, amb fotografia inclosa, però, en el seu cas, no està d’acord amb la tesi que la felicitat no depèn de la realitat, sinó de la mirada que hi apliquem, i denuncia que amb l’obligació d’ésser feliç hi ha el risc d’una il·lusió perillosa.

Val la pena subratllar que aquesta ambivalència és la de la mateixa societat de consum, que està prou segura de si mateixa per promoure fins i tot entre els que condemnen els seus excessos i la seva perversitat. Però, més enllà de les consideracions que sempre afecten, al cap i a la fi, i que podrien ser les motivacions dels seus autors, la qüestió del rendiment i la productivitat, percebem en l’enfocament de l’informe una pregunta general en un segon pla, que sens dubte podríem descriure com a metafísica, sobre el significat de l’existència individual. Les situacions de crisi afavoreixen, en l’àmbit intel·lectual, aquest tipus d’interrogació: el sentit de l’existència individual depèn, en primer lloc, de la manera com ens relacionem els uns amb els altres. Qualsevol identitat singular es construeix a través de la nostra relació amb els altres, que es defineix com a constitutiva del sentit social. Quan utilitzem la paraula sentit en una accepció més àmplia i menys concreta (per exemple, quan parlem de la “crisi del sentit”), sovint és aquest primer “sentit” el que de fet es qüestiona, i és el catalitzador d’una pregunta més àmplia i menys concreta sobre el significat de l’existència.

Així doncs, sembla no només legítim, sinó necessari, esborrar les línies generals del que podríem anomenar “una antropologia de les felicitats”, entesa com una “ciència pràctica del tema” (Michel de Certeau), que exploraria, més enllà de les anècdotes particulars, les maneres mitjançant les quals un individu intenta tenir vincles amb els altres i establir noves connexions a través de la gestió del seu dia a dia.

La paradoxa aparent és que l’ampli moviment que impulsa determinats autors a llançar-se a investigar la idea de la felicitat (des de Luc Ferry, amb les seves 7 façons d’être heureux, fins a Alain Badiou, amb la seva Metafísica de la felicitat real) neix en un moment en què els motius d’inquietud es multipliquen i en un entorn on les raons per a l’angoixa sorgeixen de manera quotidiana, atesa la situació política, econòmica i fins i tot moral del món. Es parla de la felicitat d’Europa, alhora que hi ha una preocupació creixent per les diverses amenaces que hi planen. Així doncs, la paradoxa és només aparent, ja que és normal que en períodes d’incertesa cerquem boies de salvament a les quals aferrar-nos.