Un tast de...
‘A soles’, de Sílvia Congost
Fer i tancar el procés de dol
A soles
Hem d’aprendre a superar de manera sana les ruptures, fent un procés per cicatritzar bé les ferides i recuperar l’autoestima, evitant sortir al carrer de seguida a buscar una altra persona que ompli aquell buit que ha deixat la pèrdua. Un procés de dol correcte implica passar una sèrie d’etapes que ens permetin curar a poc a poc la ferida i el dolor que sentim a causa de la pèrdua. Implica anar recuperant-se a un ritme natural, a un ritme correcte, i que quan arribem al final del túnel ens sentim forts i serens, però, sobretot, molt més segurs, conscients del que volem, sabent que, si ho aconseguim i en algun moment ho perdem, no passarà res, perquè, de fet, no ho necessitem.
En realitat, totes les persones que tenim a prop i les coses que anem aconseguint i acumulant al llarg de la nostra vida no ens pertanyen. Encara que de vegades ens sembli estrany, és així.
Tot el que tenim ho manllevem de la vida, però res no ens pertany, res de res. Més tard o més d’hora haurem de tornar-li-ho. Fet i fet, tot és molt efímer.
Tanmateix, això és una cosa que no veiem o no volem veure. Ens pensem que la nostra parella és nostra, que la nostra feina és eterna i que la nostra situació econòmica sempre millorarà. Ens pensem que els amics mai no ens fallaran i que la família hi serà per sempre. Però no és així. D’un dia a l’altre, la vida t’arrenca del llit i et pega una bufetada tan forta que et sacseja des de ben endins. I perds coses, i desapareixen persones, o potser t’ho treu tot. I, en funció de com siguis de conscient que això no et pertanyia, patiràs més o menys, el dolor de la pèrdua durarà més o menys i passaràs el dol amb més o menys pes carregat a l’esquena.
És clar que ningú no està preparat per a les pèrdues. Podem ser conscients que res no ens pertany i, tot i així, quan mor un ésser estimat o un dia, sense esperar-ho, la parella ens diu que se’n va perquè ja no vol continuar al nostre costat, ens sentim com si la vida se’ns escapés amb ells, com si res ja no tingués sentit, com si les nostres ganes de viure es diluïssin de sobte, sense més ni més. Però també és cert que es tracta d’un procés del qual sabem que podem refer-nos, en el qual podem reconstruir-nos i veure la vida d’una altra manera, amb uns altres ulls, amb altres ganes i amb altres objectius i expectatives.
Fer un bon procés de dol implica arribar al punt en què aconseguim tornar a sentir-nos bé, en què agraïm el que hem viscut perquè ens ha regalat més força, més consciència i més maduresa. Implica comprendre que allò que se’n va ens deixa unes lliçons que cal aprendre, ens deixa espai perquè escollim altres coses noves o altres persones que encaixin amb qui som ara, després dels cops i les caigudes. Si ho hem fet correctament, ara serem més madurs, més forts i més conscients.
Això no significa que no puguem ensorrar-nos puntualment, que no puguem esfondrar-nos en alguns moments, deixar-nos caure al pou sense fons de la tristesa més absoluta, o patir, atrapats per aquella pena fosca i buida de qui hem deixat enrere. Ens passarà; és fàcil que passi. Però que succeeixi no vol dir que no estiguem avançant en el nostre procés de dol. El que és important és que siguem conscients que aquests pics es donen cada vegada amb menys freqüència, que són cada vegada més aïllats i menys intensos, i que, un cop superats, tornem a la calma, a la pau, als somriures sincers i a les il·lusions, per fi descongelades, que viuen al nostre cor.
Hi ha persones que, a causa del dolor que els provoca aquesta pèrdua, queden encallades en la negació del que ha passat. Com si dins seu es tractessin de convèncer que allò no ha passat realment. Això evita que connectin de manera directa amb el patiment punyent del que ha passat, encara que és clar que, en el fons, l’únic que fan és optar per l’autoengany. La negació és una fase habitual, però no podem quedar-nos-hi atrapats. Per recuperar-nos i tornar a connectar amb les ganes de viure és imprescindible que transitem per cadascuna de les etapes del dol: la negació, la ràbia, la tristesa i l’acceptació.
També n’hi ha que queden atrapats en la ràbia, insultant o malparlant sense parar sobre els suposats culpables d’aquest succés. No s’adonen que no hi ha culpables, que és una experiència més que la vida ens ofereix per aprendre, per créixer i per ser més savis. Ens agradi o no, al cap i a la fi això no depèn de nosaltres; per tant, no ens queda cap més remei que continuar caminant cap a aquella acceptació tan alliberadora.
Altres persones poden encallar-se clarament en la tristesa, una fase que identifiquem molt amb els processos de dol. Ens veiem immersos en una profunda tristesa insuportable, destructiva, limitadora. Podem caure en una depressió o simplement sentir-nos molt deprimits. Deixem que les coses ens passin, sense prendre-hi partit, paralitzats, com si haguéssim posat la pausa en una pel·lícula que continua avançant al nostre voltant, mentre nosaltres estem aturats, immobilitzats, gairebé sense parpellejar. No tenim forces i, encara menys, ganes de res, però també aquí, en aquesta fase, hem de transcendir la pressió d’aquesta emoció paralitzadora i no deixar de fer passos endavant. Encara que costi Déu i ajuda, encara que no en tinguem ganes, encara que no vulguem, hem de continuar fent passos endavant. Malgrat que ho fem per inèrcia, agafats a una mà amiga, confiant en la vida. Cal continuar fent passos endavant. Així, ni que ho fem sense ganes, arribarem a l’última fase, la que realment ens permetrà tornar a connectar amb les ganes de viure: l’acceptació.
Acceptar ens allibera, mentre que el rebuig crea obsessió. Això passa amb tot. Quan faig alguna conferència sobre l’autoestima, acostumo a parlar-ne. Explico que quan algú rebutja una part del seu cos (això passa molt a les dones), aquest és el primer lloc on van els ulls quan es mira al mirall. I no precisament per reconèixer-se o animar-se; ben al contrari, per criticar-lo i menysprear-lo. Quan algú ens abandona i desapareix, què ens passa? No ho acceptem i ens obsessionem més amb aquesta persona. Quedem atrapats en algun bucle de l’estil de “però per què?”, “això no pot ser, ha de passar-li alguna cosa”, “en realitat m’estima, no pot ser que no senti res”, “he de trobar-la on sigui”, “m’ha bloquejat, però hi insistiré per SMS (o li descobriré el compte de correu, o l’esperaré quan surti de treballar)”… Quan entrem en aquests bucles, és molt difícil que ens en treguin.
I, no cal dir-ho, quan rebutgem que estem en un procés de dol i que no ens queda cap més remei que transitar-hi i anar passant-lo, també ens obsessionarem més amb el que ha passat, quedarem més encallats en els perquès i en els “això no pot ser, no pot haver passat”, la qual cosa no ens permetrà arribar com més aviat millor a l’acceptació.
Ja ho he comentat abans, però l’obsessió o la necessitat de trobar algú que senten algunes dones l’únic que aconsegueix de debò és apartar els homes. En les sessions sempre dic el mateix als meus pacients: “Si vols trobar, deixa de buscar!” Es desesperen tant que fan impossible que hi hagi cap bon final en les seves sempre prometedores històries d’amor.
La desesperació ens allunya del seny, de la claredat, de la nostra part racional i del nostre bon criteri.
I fa que ens vegin venir de lluny, com si portéssim un cartell en què digués “estic desesperat/da”, la qual cosa, com pots imaginar, no és gaire atractiva. Deixa de buscar, relaxa’t, distreu-te, no et preocupis més per aquest tema i la persona apareixerà. Es tracta simplement que estiguis obert a conèixer gent nova, a anar a llocs diferents, a socialitzar. Obre’t a conèixer i a descobrir, però sense l’afany ocult i sempre present que potser serà aquella la persona que et salvarà del forat fosc en què et trobes. Estima la vida i viu-la amb obertura i confiança! Ja veuràs com, d’aquesta manera, començaran a sorprendre’t moltes coses meravelloses.
En definitiva, després de cada canvi que visquem, de cada pèrdua que experimentem, és inevitable passar un procés de dol. Ser capaços d’arribar a l’acceptació serà el que ens alliberarà de romandre atrapats a la presó de la desesperança i la desil·lusió. L’acceptació ens permetrà arribar al final d’aquest túnel, i tornarem a sentir-nos benaurats i agraïts per tot el que la vida ha preparat per continuar sorprenent-nos i alimentant-nos les ganes de viure.
Viure sols
Viure sol és una experiència interessantíssima, una vivència molt transformadora, constructiva i necessària per a aquelles persones que se senten atrapades per les cadenes de la por de la solitud. La importància radica en el fet que és una experiència que ens permet aprendre a estar amb nosaltres mateixos.
És important tenir amics, xerrar i quedar amb gent, però sempre hi haurà algun moment en què no tindrem ningú perquè a ningú no li anirà bé el que proposem, i aleshores arriba el moment de la solitud.
Enfrontar-nos a l’experiència de viure sols és un repte que pot aportar-nos uns beneficis considerables.
Ens organitzem la vida a la nostra manera, entrem, sortim, fem i desfem sense haver de retre comptes a ningú, descansem, ens activem, mengem o netegem la cuina quan ens va bé, convidem qui volem i ho ordenem tot a la nostra manera. En fi, que viure sol té moltes coses positives.
És clar que després poden sorgir moments en què el silenci que expressen les parets que ens envolten pot ser tan fort que ens crea fins i tot una certa angoixa. Això hem d’aprendre a controlar-ho. Però no és aquest silenci el que ens provoca angoixa, sinó, de nou, el nostre soroll intern. Amb el silenci de l’exterior escoltem el soroll del nostre interior. I això, de vegades, espanta. Ens veiem obligats a mirar-nos i, tant si hi prestem atenció com si no, el soroll hi és. I aprendre a gestionar-ho té un valor incalculable perquè vol dir tornar a nosaltres, a la pau, a la calma.
Quan hem comprès la vida en més profunditat, quan ens hem adonat que som el mateix i estem fets del mateix i que aquesta mateixa vida és en tu, en mi i en cadascú de nosaltres, aleshores la solitud ja no té sentit. Podem desfer-la quan vulguem, i aquests instants, que en un altre moment haurien sigut de màxima angoixa, es tornen instants potser creatius, potser de màxima inspiració; instants en què se’ns acudeixen coses o idees; instants en què comprenem, en què transcendim, en què sanem. I ens adonem que, lluny de ser un perill, són regals meravellosos que ens fa la vida mateixa per donar-nos l’oportunitat de sanar i de créixer. Es tracta d’instants que porten llum i que ens sorprenen infinitament per tot el que aconseguim veure amb aquesta llum.
Malgrat l’angoixa inicial que ens produeix la nostra manera de concebre i interpretar la solitud, quan ja ens hi trobem de ple, si no podem fer res per canviar la situació, si l’únic camí que hi ha és acceptar-ho, alguna cosa canvia. Si, malgrat el malestar profund, continuem aguantant, sense llançar-nos als braços de la primera persona que ens passi per davant sense cap criteri, el cervell se’ns rendeix, se’ns relaxa, deixa de queixar-se, deixa de remar contra corrent. Deixem anar el victimisme que no ens porta enlloc i encara ens deixa més exposats, vulnerables i sols. I és aleshores quan es produeix la rendició.
Quan es rendeix, un cop acceptada la realitat de la solitud, prenent consciència que no queda cap més opció que tirar endavant, el cervell intenta buscar noves opcions i nous camins.
I, per art d’encantament, comença a veure opcions, persones o oportunitats que, en realitat, sempre hi havien sigut. Comencem a veure noves persones que ja teníem a prop, comencem a escoltar-les de veritat, comencem a obrir-nos-hi més i d’una manera diferent. En definitiva, el que passa és que es produeix un canvi respecte a com havíem sigut o funcionat fins aleshores. I, en canviar, no és que ens convertim en algú nou, sinó que moltes vegades el que passa és que recuperem l’ésser que hi ha en nosaltres o hi reconnectem. Ens recuperem a nosaltres mateixos. De nou, o per primer cop. I això, tal com ja he escrit moltes vegades en aquest llibre, és una cosa que només pot passar estant sols. A soles. Amb tu.
Quan un s’enfronta a les seves pors i es llança a la solitud, i s’adona que pot estar sol i estar bé, es torna també més autèntic, relaxat, lluminós i veritable.
Silvia Congost
Silvia Congost és psicòloga experta en autoestima, dependència emocional i conflictes de parella. Havent sofert personalment una relació de dependència emocional, la seva gran passió és ajudar altres persones a alliberar-se de vincles destructius i ensenyar-los a construir relacions de parella sanes. És reconeguda com a conferenciant per l’impacte del seu discurs.