Un tast de...
‘La vida i la mort entre horts i vinyes’, de Teresa Vinyoles Avançament editorial
Què ens diu la història?
La vida i la mort entre horts i vinyes
Em pregunto si algun dia tornarem a la normalitat. Porto una setmana tancada a casa, fa una setmana que estem confinats. Aquest primer diumenge de primavera, fresquet encara, se sent un gran silenci, el carrer està desert, sense gent ni cotxes. Quina sensació més estranya sentir el silenci a l’Eixample de Barcelona!
Em pregunto: “I després, què?” Seré la mateixa, serem els mateixos quan acabi això? Tornarem a l’enrenou constant, al no parar, al brogit, al neguit… De ben segur que sí. No n’aprenem mai. Com a historiadora, intento cercar una resposta en les experiències del passat. Quantes epidèmies, fams, mortaldats, guerres... han patit la ciutat i el món! La gent ha sentit la mort al seu voltant, no ha escoltat les xifres pels mitjans, sinó que ha vist la mort en el si de la família, entre els amics, pels carrers, ha sentit la malaltia a la seva pròpia pell... I després, què?, es devien preguntar, o potser no s’ho preguntaven? Després, per als supervivents la vida va continuar, amb les mateixes inquietuds, les mateixes esperances i de ben segur que amb l’ai al cor. I si les mortaldats tornaven?
He acabat les lectures que tenia a casa, si no puc llegir hauré d’escriure. Per què no una novel·la històrica? O potser millor, una història novel·lada; sí, molt millor. La història és molt més fascinant que qualsevol ficció. Això es fa evident sobretot quan ens apropem als documents, especialment als processos judicials i les cartes privades, quan es fa possible i ben viu el diàleg amb el passat. Vull fonamentar la narració en documents històrics que ens apropin a la vida del passat, en un context d’epidèmia. Les biblioteques i els arxius estan tancats. Escriuré basant-me en els llibres de què disposo i els documents que tinc fotocopiats a casa. M’endinsaré en els textos que he estudiat, les històries que conec, que he publicat, entrellaçant-les. L’escenari serà Barcelona: les protagonistes, sobretot, les dones de la ciutat. Sempre puc consultar Internet i improvisar en els buits documentals que quedin.
* * * * *
Cercant antigues experiències, podríem pensar en la pesta negra del 1348; amb tot, no m’acaba de convèncer recordar aquell moment, penso que és quasi inimaginable. Però ens podíem imaginar només fa uns mesos el que estem vivint avui?... La malaltia aleshores també va ser importada d’orient, on s’havia declarat uns anys abans. Ni les notícies, ni els contagis no circulaven tan ràpidament com avui, però certament se sabia que hi havia mortaldats en diferents indrets. No se’n coneixia la causa ni el remei. Potser era per l’aire contaminat, deien alguns metges. Molt probablement era un càstig de Déu, predicava l’Església. Algú deu haver enverinat els pous, deien en veu baixa els més malpensats.
En els llocs on encara no havia arribat l’epidèmia es prenien certes precaucions. Algunes autoritats encarregaven als metges més prestigiosos que investiguessin, ells escrivien tractats de pestilència i alguns morien en l’intent d’evitar els contagis. Altres autoritats enviaven emissaris a les ciutats on ja havia esclatat l’epidèmia per esbrinar-ne les causes i de prendre mesures. Ben sovint les respostes eren impresentables: la culpa la devien tenir els jueus o els marginats. Es produïen èxodes massius dels llocs empestats, escampant la malaltia arreu. Algunes poblacions tancaven les muralles i no hi deixaven entrar cap foraster.
Boccaccio, testimoni de les mortaldats a Florència, definia perfectament el que estava passant: “Quants valerosos homes, i quantes belles dones, i quants graciosos joves, que haguéreu jutjat per molt sans, al matí dinaven amb llurs parents i companyons, i a la nit següent, en l’altre món, sopaven amb els altres parents que havien passat d’aquesta vida!”. Tot i això, alguns joves que fugien de la ciutat podien distreure’s explicant-se històries.
Es calcula que en molts indrets d’Europa va morir la meitat de la població. A les cròniques es diu que, l’agost del 1348, a Saragossa i a València hi morien 300 persones cada dia. A Barcelona van morir gairebé tots els membres del Consell de Cent i dels cinc consellers que el dirigien només en va quedar un. La família reial no es va escapar del contagi: van morir la reina, les infantes Maria i Blanca, i Joana de Foix, tia del rei Pere III. Les classes humils van ser les més afectades, ja que arrossegaven una desnutrició endèmica, causada per les successives caresties i fams que precediren la pesta.
El context
Al molt honrat senyor Ramon de Tous, dispenser de la senyora comtessa de Luna: Em pregunteu sobre l’estament de la ciutat: està en mal estament de fam i de mortaldat… La terra és en tan mal estament que no pot més, no hi ha blat, ni se n’espera. Per què, senyor, us prego que per amor de Nostre Senyor que hi proveïu si doncs no voleu que nosaltres morim de fam…
No acabo de copiar la carta, ja hi tornarem després, a les cartes. Només cal dir que està signada per na Sereneta, muller del destinatari, i que la va escriure a Barcelona el 21 de setembre de 1374.
He volgut començar la història amb aquest fragment de carta perquè mostra perfectament el context que cercava. Una ciutat aclaparada per una doble problemàtica, pel brot de pesta que de tant en tant rebrotava, i per la manca de blat, que també sovint es produïa, degut a la sequera i al bloqueig de naus enemigues. No era una situació ben bé nova, però coses tan certes com la sequera o la mort sempre sorprenen.
De tota manera, la vida i els problemes quotidians dels habitants de la ciutat seguien com si res. Tots, ells i elles, eren supervivents de passades fams i de no tan llunyanes mortaldats. Eren conscients d’això? Segurament tenien la por al cos, sobretot el poble menut.
Aquells mesos havia plogut tan poc!, s’acabava el blat de la collita anterior i van veure que aquell any no hi hauria collita. Calia esperar que les naus vinguessin carregades de gra de Sicília i que el Consell fes el repartiment de blat entre el poble. Però les naus venien buides o quasi buides. Els membres de la burgesia, fins que no van veure que la fam trucava a la porta, no sols dels pobres, sinó també de la gent més o menys benestant, com l’entorn de na Sereneta, no van ser conscients de la seva fragilitat.
Quan van comprovar que no hi havia blat per panificar, ni faves per fer bullir l’olla i, a més, al veïnat hi havia malalts i començaven a morir algunes persones de pestilència… llavors, aquells supervivents de les pestes anteriors, miraven de poder menjar pa cada dia, si no hi havia blat panificaven cigrons o faves. No sé si realment procuraven evitar el contagi, els precaris coneixements mèdics i la manca d’higiene ho feien difícil.
La brutícia senyorejava els carrers, encara no hi havia escombriaires. Ni amb l’experiència de la pesta, i la relació que havien vist que tenia amb la brutícia i les rates, no havien reaccionat. Fins cinquanta anys després de la gran pesta, les autoritats no s’ocuparien ni tan sols de treure les bèsties mortes que hi podia haver pels carrers. Repetides ordinacions municipals demanen que no llencin la brossa a un carrer, a una plaça, a una font, o davant la casa d’una persona concreta, sense que s’assenyali un abocador per llençar-la, tret del mar. Cada dissabte, i les vigílies de les festes, les veïnes havien d’escombrar, regar i netejar d’immundícies els carrers davant el portal de casa seva: aquesta era tota la neteja prevista.
Cap espai no es veia lliure de la brossa: els mercats, les fonts i fins i tot els cementiris apareixen en els pregons com llocs on no s’han de llençar escombraries, terra, ronya, ni fer-hi algunes lletgeses ni sutzures, ni encara tirar-hi algunes bèsties mortes. Especialment es mira que estiguin polits els espais públics més concorreguts, com ara els voltants de les fonts i dels mercats, la plaça del Born, el porxo de la plaça de Sant Jaume, els llocs per on ha de passar la processó, que s’han de deixar ben nets la vigília de Corpus. No documentem el primer escombriaire fins a l’any 1399, i es tracta d’un home que ha de recollir dels carrers els animals morts i altres coses que facin pudor i llençar-les al mar. Rebia el nom popular de tira-gats-a-mar.
Pel que fa a les aigües residuals, part de la ciutat té clavegueram, les rieres que han esdevingut carrers fan també de clavegueres; als burgs sovint les cases tenen pous morts per contenir les aigües brutes. Al barri de la Ribera no hi ha ni clavegueres ni pous morts, per la qual cosa es demana que les aigües brutes no es llencin pels carrers, sinó que es vagin a abocar a la sorra de la platja. Tot i aquestes coses que hem explicat, els forasters que arriben a la ciutat consideren que Barcelona és força neta.
* * * * *
Estic mirant el carrer, és buit, fa dies que és buit. Intento imaginar com seria, vuit-cents anys enrere, aquest indret ben allunyat de les muralles. Des del balcó es veu el Tibidabo i s’endevina encara un cert to verdós més enllà de les cases de pisos. En el passat, el que avui són carrers de l’Eixample que baixen de Collserola eren torrenteres els dies de pluja.
A la falda de Collserola, que mira vers la ciutat, hi quedava força zona arbrada: oliveres, bordalls, verns, roures, alzines, oms, alberes, lledoners, nogueres, figueres, aladern. Feia vint anys que a les fonts públiques de la ciutat hi rajava l’aigua potable que es feia venir de Collserola per mitjà de canonades soterrades, ben segur que en passa una sota del meu carrer.
El terme estava majoritàriament conreat, ben llaurat i plantat, sobretot de vinyes i també d’arbres fruiters: presseguers, cirerers, pomeres... S’hi veien cases de pagès amb els seus horts regats amb sínies. Les pageses tenien bona cura dels horts i ampliaren els conreus de regadiu, ja que les fruites i verdures es venien bé al mercat urbà. Els horts i vinyes arribaven fins arran de les muralles i del mar.
Els pagesos i pageses d’aquestes masies portaven els seus productes a vendre als mercats de Barcelona. El manteniment dels camins estava a càrrec dels propietaris de les terres, que havien d’esporgar els magraners, romegueres i bardisses que donaven als camins públics i adobar-los davant de les seves terres.
Més avall, molts menestrals tenien petites propietats tancades per bardisses, canyes o pedres on plantaven horts i vinyes, que arribaven fins al peu de les muralles. Degut a la guerra amb Castella, s’estava construint una nova muralla que havia d’incloure, dins del recinte el Raval i una àmplia zona d’horts, les hortes de Sant Pau.
L’hort i el vinyet proporcionava al ciutadà fruites, verdures, vi i moments de lleure. Abans, com ara, el principal lleure dels homes i les dones de ciutat és gaudir de la vida fora vila. Homes i dones de la burgesia trobaven esplai en la cura de l’hort.
Informació interessant en aquest sentit la trobem a la carta que un burgès, anomenat Pere des Pont, escrivia a la seva dona una primavera de les darreries del segle XIV. Més de la meitat de la carta està dedicada a la descripció de l’hort:
Hi ha moltes roses, tots els matins en cullo un gran paner... Hi ha al dit hort un gran camp de faves molt belles i un altre camp de bells alls, i un altre camp de pèsols i tot l’hort és ple de julivert... Jo, estimada germana, he plantat a l’hort moltes cols i carabasses, melons i cogombres...
Voldria fer un breu comentari a aquesta carta, que és un veritable homenatge a les verdures, però hi ha un detall que hauria d’aclarir. Certament tracta la destinatària de germana, però si llegeixes tot el text dedueixes que la carta va dirigida a la seva dona. Tractar-la de germana denota una relació d’igualtat, de complicitat... En aquesta idea hi tornarem després.
* * * * *
A la tardor hi ha un bon mercat de verema a la Rambla. Com el pa, el vi era un aliment bàsic, els pagesos feien arribar amb els seus rucs el raïm a la ciutat. Molts ciutadans en compraven per fer-se el vi ells mateixos a l’entrada. Moltes cases disposaven de cups i cellers amb botes per emmagatzemar el vi. Aquests darrers dies de setembre ja es començava a sentir l’olor de verema arreu de la ciutat.
Teresa Vinyoles
Teresa Vinyoles Vidal, doctora en història, va ser professora titular del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals. Pionera en la recerca sobre història de les dones, que va iniciar l’any 1969, és codirectora del Diccionari Biogràfic de Dones, patrocinat per la Generalitat. Altres línies de recerca tenen a veure amb la història de Barcelona, de la vida quotidiana, de la infància i de la didàctica de la història.