Mil cares d’Alexandre de Riquer

Hi ha pocs artistes que encarnin l’esperit d’una època com Alexandre de Riquer (Calaf, 1856-Palma, 1920) i que en siguin, alhora, la més clamorosa anomalia. Si l’art de Catalunya, que és un art essencialment d’hort i vela llatina, pot exhibir un passat de misticisme artúric i japonitzant, és gràcies a la sensibilitat de qui potser hauria de ser considerat el menys català dels nostres artistes, aquest Alexandre de Riquer encisat per l’esteticisme anglès que va donar a la pintura del seu temps un bany de sofisticació a base de fades de cabelleres flotants i filigranes de catifa persa. Posat de costat amb els dos altres grans mestres del modernisme, Santiago Rusiñol i Ramon Casas (el professor Francesc Fontbona assegura que no n’hi ha gaires més del seu nivell), no hi ha dubte que Riquer representa una altra vessant, més lírica i alada, gens morfinòmana (el Cercle de Sant Lluc enfront dels Quatre Gats), que encara agafa cosetes del simbolisme (l’al·legoria, el fantasma) però que no resistirà la bufetada de realisme que vindria amb el nou segle (la pobresa, les multituds), per més que la suavitzés el noucentisme idíl·lic. No es pot dir, però, que Riquer sigui un outsider ni un oblidat, però el seu llegat és tan exuberant, que Eliseu Trenc, el seu millor i tenaç especialista, ha hagut de recompondre’l peça a peça al llarg de quaranta anys per obtenir-ne el perfil complet: cartellista, decorador, exlibrista, pintor, il·lustrador, poeta, crític d’art, col·leccionista (de guardes de llibre, de christmas, de vidres antics), bibliòfil (quan aquí encara dominava “la pompa imbècil de les dites edicions de luxe”, com diria Ors el 1906), interiorista i dissenyador de teixits, vitralls, joies, menús, naips, targetes de visita o paviments hidràulics.

Aquesta imatge calidoscòpica és la que es proposa de divulgar el programa de l’ Any Riquer , instituït per la Generalitat per commemorar el centenari de la mort de l’artista, el 13 de novembre de 1920. És una celebració, el comissariat de la qual s’ha encomanat a l’escriptora i exlibrista Teresa Costa-Gramunt, que neix entrebancada per les restriccions del coronavirus, que ha obligat a ajornar les sessions acadèmiques fins a final d’any o principis del 2021, així com l’exposició completa dels seus extraordinaris ex-libris a l’Acadèmia de Bones Lletres (se n’hi atribueixen uns dos-cents, de qualitat excepcional i que van donar lloc a la potent escola exlibrista catalana dels Triadó, Renart o Smith), i la que aplegarà la seva obra plàstica al Museu de Montserrat, aprofitant la contigüitat amb els murals que va pintar entre 1896 i 1897 al presbiteri del monestir.

Mentrestant, però, s’ha anat revelant el Riquer escriptor, el més desconegut fins ara, amb la recuperació d’alguns dels seus llibres més significatius, amorosament il·lustrats per ell mateix: Quan jo era noi (L’Albí), la primera edició del qual va aparèixer a l’Avenç el 1897, ara presentat per Josep M. Solà; Poema del bosc (Adesiara), a cura de Roger Miret, datat del 1910, i Petons (Trípode), en edició de Maria Planellas i amb pròleg d’Eliseu Trenc, que és qui va localitzar, el 1975, aquest recull inèdit de poesies escrites per Riquer arran de la mort sobtada de la seva primera dona, Dolors Palau, el 1899. S’han reeditat, a més, en format electrònic d’accés gratuït ( www.publicacions.ub.edu ), els Escrits sobre art que el mateix Trenc va reunir per a les Publicacions de la UB el 2017 i que demostren l’ampli coneixement que tenia Riquer de l’art europeu del seu temps.

Va ser a través d’ell que van entrar al país les deliqüescències prerafaelites de Burne-Jones i Rossetti (i del seu preferit, Robert Anning Bell), que havia descobert a l’Exposició Universal de París de 1889 i en els quals aprofundiria en el viatge a Londres de 1894, on quedaria fascinat pels cartells que inundaven els aparadors i els carrers. A la seva tornada a Barcelona, va proposar a uns quants empresaris de dibuixar-los gratis uns anuncis semblants per promocionar els seus productes: cap no ho va acceptar. Però ell ja havia sabut veure que eren l’expressió gràfica del moment, “original, inesperada, boja, d’una bogeria fantasiaire”. De la seva estada londinenca (repetida el 1906) va tornar també amb la perversa morbidesa d’Aubrey Beardsley, l’atracció pel qual seria transmesa a la generació següent, la dels dandis decadents dels joves Néstor, Laura Albéniz, Ismael Smith o Marià Andreu, fins a l’Ors dibuixant, un dels assidus a les tertúlies de la casa taller de Riquer al carrer de la Freneria (el “niu d’àguiles”, en deia Maragall) i que el recordaria sempre amb afecte: “An en Riquer tot son país li deu estimació i respecte”, va escriure el 1911, en ple domini noucentista. Riquer va ser sempre un entusiasta dels artistes joves, com Pitxot o el malaguanyat Joan González, germà de l’escultor.

D’una cultura fora del comú, la seva assortida biblioteca, avui conservada en part al MNAC, testimonia el gust i l’amplitud dels seus interessos, que anaven des de les arts majors fins a la menuda artesania, a través de la qual estimava la dolcesa d’un paper pintat o la paciència industriosa de la marqueteria. No és estrany que fos un dels primers avaladors de les teories de William Morris i les Arts & Crafts, encara que la dignificació de les arts aplicades provenia de les seves lectures de l’arquitecte neogòtic francès Viollet-le-Duc.

D’un artista tan complet, diríem que wagnerià si no li faltés arrogància i li sobrés melancolia, què en va quedar? Amb l’entrada del nou segle, la seva aposta per la sensibilitat exacerbada va anar sent relegada a l’estoig de les joies de preu, bellíssimes però que no es toquen, i ell mateix va sacrificar-se en una mena d’exili que el va portar, a partir de 1917, a retirar-se a Palma amb la seva segona dona, l’escriptora Marguerite Laborde. Fa la impressió d’un regnat breu que va deixar, però, una empremta fonda en els que el seguien. El seu classicisme era el del Renaixement, no el dels grecs (en una enquesta de 1898, declarava que els seus pintors preferits eren Botticelli, Van Eyck i Memling), i així tot, els paladins del noucentisme es van formar amb els seus exemplars de la revista anglesa The Studio i el seu amor a l’artesania pairal. El seu veritable comiat el va escriure el mateix Riquer al catàleg de l’exposició que va fer a la Sala Parés el 1915: “No vull saber el que són escoles, quins són els moderns o antics, mediterranis, futuristes, cubistes (...). Bellesa de matèria i de colors, rica harmonia de masses, moviment i vida, aquestes han sigut les temptacions que m’han fet pecar.”