Un Thyssen per a Catalunya

El projecte Museu Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols, una quimera plantejada ara ja fa més de vint anys, és en aquests moments la iniciativa cultural més rellevant que s’està impulsant al país. Aquest projecte es consolida, creix, es fa gran, amb la visió de l’actual alcalde, Carles Motas, i els seus diferents equips i socis. “És un projecte que va més enllà de la ciutat –explica Motas– perquè pensem que és realment un projecte de país, una oportunitat única. Més enllà de la col·lecció de pintura catalana, perquè serà un element de cultura clau amb tot el que comportarà.” I és en aquesta darrera etapa quan s’ha fet l’aposta clau: ubicar-lo definitivament al monestir.

Un pas endavant

El procés ha estat llarg. Ara es té l’espai, una idea per redactar el projecte de rehabilitació, però encara falta la implicació econòmica de la Generalitat i l’Estat. La de l’Ajuntament i la Diputació estaria garantida. Però alguna cosa ja ha canviat per a bé. La consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, durant la presentació de la maqueta, que es va fer ara fa unes setmanes, va dir públicament, de manera clara i sense embuts: “Aquest és un projecte de país.” Una declaració d’intencions rellevant perquè la Generalitat, si més no fins avui, havia mantingut una calculada equidistància. Ara i públicament es fa un pas endavant, segons valora l’alcalde, que explica que al febrer ja es tindrà el projecte executiu, i la previsió és que les obres comencin a finals del 2021.

Però, com es pot entendre aquest museu? Com es pot comprendre la seva realitat física, necessària per explotar l’art i l’activitat associada? Per respondre a aquesta pregunta cal posar sobre la taula la unió d’una realitat, de fet de dues: el monestir benedictí i un edifici de nova construcció –aquí de moment un futurible– que ha de donar prestigi i ajudar en aquest diàleg. Un espai, doncs, com a eina per anar més enllà d’un edifici a manera de contenidor.

La idea que va guanyar el concurs va ser la proposta de l’estudi d’arquitectura Nieto Sobejano, que redactarà el projecte bàsic i executiu de reforma. La seva proposta parteix de la voluntat de connectar els espais públics oberts de la plaça urbana amb els jardins del monestir i fomentar la relació entre arquitectura i paisatge. Estem davant d’un diàleg. Segons explica Enrique Sobejano, la traça figurada de l’inexistent claustre es “transforma simbòlicament en un jardí o hort elevat, sobre el qual es desenvolupa el nou cor del museu”. Un espai polivalent des del qual s’accedeix als espais de l’edifici històric, així com a l’espai natural exterior. “El projecte és l’expressió d’una arquitectura directa i clara que conviu amb una llarga i heterogènia història del monestir”, destaca Sobejano, que hi afegeix: “Estem davant d’una proposta atenta a l’escala del seu entorn i a les qualitats espacials del seu interior, conscient del paper de l’arquitectura contemporània en relació amb la ciutat, el paisatge i la història.” Aquesta ampliació del monestir, emplenant l’espai del claustre que no va existir, és de planta quadrada de 27 metres, miratge del claustre, mentre que l’estructura de la coberta, lliure de pilars intermedis, constitueix el suport formal d’aquest espai polivalent.

Una experiència

El recorregut vol ser a la pràctica una experiència. Per això es vol mantenir l’accés principal a través de la portalada original. Els visitants travessaran una sala voltada, que serà l’àmbit d’arribada, informació, venda d’entrades i guarda-roba amb taquilles. Una obertura al mur posterior permetrà sortir a un espai obert delimitat per una gelosia cap al carrer de l’Horta. Es fa de manera anàloga a certs museus, en què l’espai exterior i l’interior estableixen una continuïtat, com el Peggy Guggenheim de Venècia o el de la Fundació Maeght de Sant Pau, a la Provença.