Dolços i delicats

“El 20 de març havíem de treure un disc molt bo i teníem previst començar una gira també molt i molt bona”, van explicar dissabte Els Amics de les Arts , amb humor agredolç, des de l’imponent escenari del fòrum romà del jaciment arqueològic d’Empúries, on van tancar el Festival Portalblau de l’Escala, en una edició tan inusual –però amb un balanç final força satisfactori, a pesar de tot– com ho és tot aquest estiu. El disc en qüestió, El senyal que esperaves, s’ha fet esperar més del previst, per les circumstàncies sociosanitàries sobradament conegudes, i es publicarà finalment el 18 de setembre, com el grup va anunciar un parell de vegades. I la gira de presentació –que, continuant amb la ironia, van dir que inclouria plataformes d’altures estratosfèriques i els situaria en la primera divisió del pop d’estadi internacional– també ha quedat postergada per a millors moments, que esperem que arribin algun dia.

En tot cas, el dràstic canvi de plans no ha provocat que Els Amics de les Arts es quedessin a casa tot l’estiu lamentant-se pel que podria haver estat i no va poder ser. La seva resposta a la pandèmia ha estat Els dies més dolços, un concert semiacústic en format més o menys reduït per adaptar-se a les audiències i els pressupostos restringits que ara imperen. Més o menys reduït, perquè en realitat el grup –ara un trio, com ja és ben sabut– ha prescindit en aquesta gira del baixista i el bateria que l’acompanyen habitualment, però en canvi han fet dos nous fitxatges temporals: la violoncel·lista Maria de Palol i la ballarina Idu Massa, les quals intervenen, juntes o per separat, en diferents cançons d’aquest espectacle, que té en general un to pausat i delicat, ja des de la introducció: la petita narració d’una escena quotidiana protagonitzada per un pare i el seu fill petit, en ple confinament, tots dos a la recerca d’un moment màgic impossible que, en realitat, consisteix simplement en el fet de compartir una tarda junts. És l’elogi de la quotidianitat, de la gran aventura del dia a dia, que retraten moltes cançons d’Els Amics de les Arts.

Per a Els dies més dolços, Dani Alegret (teclats), Joan Enric Barceló (guitarra acústica) i Ferran Piqué (guitarra elèctrica), tots tres compartint com sempre les funcions vocals, han triat algunes joies del seu repertori que s’adapten bé al regust una mica malenconiós de l’espectacle. Això no evita els divertits comentaris de tots tres sobre les qüestions més diverses –des d’una discutida reivindicació en temps de distàncies del Bailar pegados, de Sergio Dalma, fins a un “Bartomeu dimissió!” que van deixar anar com qui no vol–, xerrant molt més que en les últimes gires, gairebé tant com al principi de la seva carrera, perquè aquest format més despullat sembla que ho demani. Així, van començar la nit amb Tots els homes d’Escòcia, per continuar amb Els ocells i Per mars i muntanyes, una cançó dels seus orígens, com la molt més desconeguda L’endocrina, que algú del “sector dur” dels fans del grup va reclamar. Van sonar també temes més recents, de l’últim disc, Un estrany poder –com van subratllar, preserva el títol de “l’últim disc” fins que no surti el nou... el 18 de setembre–, com ara No ho entens i Casa en venda, cançons que guanyen punts amb detalls com el violoncel de De Palol i les coreografies de Massa: una exòtica presència, amb la seva túnica vermella i vaporosa, envoltada de pedres mil·lenàries. Del nou disc, del qual ja s’han avançat cinc singles a les plataformes, van sonar El senyal que esperaves i la “íntima i petita” Et vaig dir, que va tancar Els dies feliços, després que sonessin altres joies com ara Reykjavík i la imprescindible Louisiana o els camps de cotó. Entre aquests dos prodigis de sensibilitat, van cantar només amb la guitarra acústica La merda se’ns menja, una cançó que simbolitza “el que significa el 2020 per a nosaltres”. Per als bisos, canviant ja de registre, van deixar tres dels seus grans èxits atemporals, L’home que treballa fent de gos, Jean-Luc i 4-3-3, en un final pletòric, amb golejada.