Una violència extrema soterrada

La imatge que ens ha dibuixat la historiografia sobre la derrota i la postguerra del 1714 ha quedat fixada en l’imaginari col·lectiu pels aspectes militars del setge i la repressió posterior, qüestions que, òbviament, no podem negligir de cap manera, sota el perill d’incórrer en una lectura esbiaixada dels fets, però que en aquest treball donem per prou establertes. Pensem, en canvi, que no s’ha posat prou èmfasi en aspectes menys cridaners però que sens dubte van tenir una repercussió dramàtica per a la ciutadania i que foren d’una violència extrema, bé que soterrada per la rutina i la grisor de la vida quotidiana dels anys de la postguerra. Les raons d’aquest menysteniment són atribuïbles a un doble hàndicap que en molts aspectes resulta impossible de superar: la gran apagada documental provocada per la derrota, i les requises i destruccions indiscriminades d’arxius públics i col·leccions privades practicades en tots els àmbits de la vida col·lectiva. Com a contrapunt, cal cridar l’atenció sobre el fet que tota la informació disponible del període prové de les fonts de la repressió, és a dir, de les diverses instàncies del poder borbònic, amb tota la càrrega de discrecionalitat, manipulació i tergiversació que es pot atribuir a aquest origen espuri.

Dintre d’aquesta exasperant escassesa documental, el principal element identificador del període, que destaca per la seva reiteració i persistència, és sens dubte la situació de misèria esgarrifosa que apareix reflectida en totes les fonts disponibles, des dels dietaris i escrits de particulars, fins a les actes municipals i la mateixa documentació de la Reial Audiència. En tot cas, el que sabem del cert és que era una misèria induïda, conseqüència de la guerra, de la derrota i de la repressió imposada pels vencedors. Segons tota la documentació consultada, aquesta misèria indescriptible era provocada de manera directa per l’espoli fiscal imposat als catalans pel règim borbònic. Ens trobem davant de centenars d’anotacions i testimonis, tots ells coincidents, que assenyalen aquesta relació de causa-efecte, i el que resulta més significatiu és que aquesta seqüència que vincula fiscalitat abusiva, misèria, corrupció i protesta popular, la trobem reconeguda reiteradament per les mateixes autoritats, des de la Reial Audiència fins a la Intendència, i és present en la majoria de testimonis de menor rang dintre de la jerarquia del poder borbònic. D’altra banda, aquesta mateixa percepció de causa-efecte apareix reflectida de manera recurrent, en termes inequívocs, en innombrables queixes i protestes de la ciutadania al llarg de tot el segle, detectades a través d’un extens encreuament documental i arxivístic. Arreu es protestava per la fiscalitat, la misèria i la carestia, però també contra la corrupció inherent al mal govern de les institucions borbòniques.

Amb l’anàlisi d’aquests múltiples testimonis coincidents hem intentat recuperar la memòria del dia a dia dels catalans de l’època: les seves penalitats i angoixes, el clima d’arbitrarietat i repressió, i la misèria que condicionava tots els aspectes de la vida col·lectiva i que en molts casos desencadenà conats del que es qualifica com a “protestes primitives” o revoltes de la misèria, sobre les quals apareixen notícies esparses en moltes contrades. És a dir, es protestava contra les penalitats provocades pel règim borbònic, però també contra els seus adeptes i servidors catalans, la noblesa i les classes privilegiades de la societat, principals beneficiàries de la nova situació política. En aquest sentit, hauríem de recordar que amb la imposició del marc polític representat pel Decret de Nova Planta es pretenia no solament erradicar l’autogovern i abolir les institucions catalanes, sinó també canviar el model de societat, imposant una estamentalització obsessiva de la societat i les institucions, en detriment de la burgesia mercantil, de la menestralia i dels gremis, que quedaren exclosos o amb uns marges de representació molt disminuïts en el nou marc institucional imposat pel règim borbònic. És a dir, les categories emprenedores de la societat i les classes subalternes foren desplaçades del poder, reduïdes a la irrellevància institucional i allunyades dels llocs de representació i de preeminència social. Aquesta normativa degenerà en molts casos en una conflictivitat latent, amb un indubtable component de lluita de classes que esclatava en forma de protestes contra la corrupció i el mal govern inherents a les institucions borbòniques. I aquestes actuacions eren canalitzades a través dels gremis, que durant tot el segle esdevingueren l’embrió reactiu que s’obria pas enmig de l’opressiva realitat política de l’època. Hem de concloure que les lleis i institucions es poden imposar per dret de conquesta, però el model de societat no es pot improvisar així com així, a força de decrets i repressions, i la dinàmica social genuïna sempre acaba emergint d’una manera o altra.

Com a visió de conjunt, pensem que és escaient puntualitzar que les institucions borbòniques foren concebudes des del seu origen com a eines de repressió i sotmetiment del país i els seus habitants, i no solament dels que s’havien mostrat desafectes durant els anys del conflicte successori, sinó que involucraven tota la societat. El clima d’arbitrarietat i de prepotència dels nous governants no tenia aturador i la majoria de normatives i institucions garantistes que en l’antic ordenament jurídic fomentaven les bones pràctiques de govern i l’aplicació recta de la justícia, foren derogades expressament pels vencedors. No podem perdre de vista que les institucions de la Nova Planta tingueren una vigència secular i durant tota la seva aplicació es mostraren irreformables, incapaces d’atendre els múltiples requeriments d’una societat dinàmica i en avançada transició cap al capitalisme, amb totes les seves contradiccions, però també amb tots els seus reptes i plantejaments creatius i innovadors, que esdevenien constantment motiu de conflicte i confrontació per a un règim anquilosat en la rutina i obsessionat pel manteniment de l’ordre establert. Un compendi providencial d’aquestes deficiències de funcionament i de com eren percebudes per la ciutadania, el trobem expressat en termes inequívocs en els escrits de protesta redactats a mitjan segle com a resposta societària, dels quals resulta emblemàtic el contingut de l’anomenat Memorial de Greuges de 1760, que esdevingué una autèntica esmena a la totalitat del model institucional de la Nova Planta i una crítica sense pal·liatius al marc jurídic imposat a Catalunya després de la derrota de 1714.

Com a mostra de la incapacitat del règim borbònic de fer front a la canviant realitat de la societat catalana de l’època, podem veure que la majoria de reformes introduïdes per a intentar pal·liar les deficiències provocades pel desgovern i les corrupteles inherents al sistema fracassaren estrepitosament i desbordaren l’escassa capacitat de maniobra del marc institucional de la Nova Planta. La mateixa fiscalitat del cadastre, per exemple, manifestament confiscatòria i desproporcionada respecte a la riquesa del país, hagué de rebaixar-se reiteradament, primer d’1.500.000 a 1.200.000 pesos, i després a 900.000, i fonts de la mateixa intendència havien de reconèixer, en un to fatalista, que la càrrega fiscal era encara abusiva i del tot impossible de recaptar, malgrat les coaccions militars i les violències de tot tipus exercides per a assegurar-ne el cobrament. L’ordre de posar en venda de manera vitalícia els oficis de regidor s’hagué de suspendre al cap de tres anys de la seva promulgació a causa dels nombrosos abusos i arbitrarietats que ocasionava el seu funcionament.

Els organismes espontanis de mobilització ciutadana que sorgiren a diverses poblacions catalanes a partir de la dècada de 1740, arrecerats sota la tutela gremial, foren considerats subversius i contraris a la legalitat borbònica i prohibits expressament, tot i que les mateixes autoritats havien de reconèixer que els motius de queixa i de protesta popular eren conseqüència del desgovern i de les corrupteles dels regidors. La introducció, l’any 1760, dels oficis de procurador síndic general va resultar un fiasco sense pal·liatius i els seus defectes de funcionament convertiren en inoperant la nova institució. Les reformes municipals portades a terme pel rei Carles III l’any 1766, amb la creació dels oficis de diputats del comú i síndics personers, sens dubte l’aportació institucional més innovadora introduïda pel règim borbònic al llarg de tot el segle i que apuntava directament a impedir els abusos i les corrupteles dels regidors, van provocar arreu una conflictivitat incontrolable i van ser manipulades per les mateixes autoritats borbòniques a fi de restar-los eficiència fiscalitzadora i desnaturalitzar la representació popular que s’havia introduït en els ajuntaments catalans. L’allargament de la vigència del càrrec de regidor a tres anys va haver-se de prohibir a causa de les baralles i els abusos electorals que ocasionava a les poblacions. Finalment, la reintroducció a finals de la dècada de 1790 del procediment insaculatori per a la selecció dels oficis municipals, promoguda per les autoritats borbòniques com a panacea per a intentar resoldre els abusos electorals i la corrupció i el desgovern crònics dels ajuntaments, va ser un reconeixement explícit de la incapacitat del règim per a resoldre el desgavell ocasionat en la governació del país. Es tractava, sens dubte, d’un escac en tota regla al model institucional imposat pel Decret de Nova Planta, especialment si es té en compte l’animositat i la violència extrema que s’havia utilitzat després de la derrota del 1714 per a extirpar aquest mecanisme electoral del marc jurídic català. Aquest projecte obria sens dubte unes expectatives insospitades de bon govern i representativitat, si bé el significat final de la reforma s’havia de considerar incert i difícil de calibrar.

En definitiva, a més d’aquesta mostra clamorosa d’obsolescència institucional i de la incapacitat manifesta del règim borbònic per a adaptar-se a la dinàmica de la societat catalana de l’època, la documentació consultada ens indica inequívocament quines van ser les rèmores socials aportades pel model governatiu de la Nova Planta: sotmetiment, fiscalitat, misèria i corrupció.