“El cos té una memòria emocional”

Per descomptat! És una pel·lícula, és art. Si això els molesta, és que no tenim una democràcia madura, sana. Jo crec que no l’hem tingut mai! Més que amenaces, va aparèixer un grafit a la porta. Volíem fer una escena en què apareixen pintades a la casa de la família i se’ns van avançar. El volien treure i Carlos [el director] va dir que no; el vam aprofitar i surt a la pel·lícula. Era una manera de marcar, de dir que saben que som aquí, fent això, i no els sembla bé. Fent un exterior a Burjassot, una senyora gran, des d’una finestra, ens va cridar: “Deberíais hacer la película sobre otro, en lugar de este hombre, ¡ya está bien!” I en aquest cas no era cap neonazi. Et preguntes per què encara molesta tant que estiguem parlant d’això.

És una història que he viscut de primera mà. Tenia 11 anys quan el van assassinar, jo anava a l’escola a un poble al costat del de Guillem Agulló [Burjassot] i teníem un mural que deia “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”. Vaig viure les manifestacions sent petita, una preadolescent. La meva adolescència va estar marcada per la mort de Guillem Agulló i de les nenes d’Alcàsser, amb aquesta por quotidiana de passar pel parc i no parlar amb el skins perquè són perillosos i maten gent. Quan Carlos em va trucar per proposar-me aquesta feina, jo hi tenia un vincle emocional molt fort, perquè era tornar a la meva infantesa, a aquelles pors, tot i que, evidentment, des d’un altre lloc. Vivim al país que vivim, i els neonazis són allà, tenen les seves baralles i van darrere la gent que no els agrada. El de Guillem Agulló va ser un cas molt extrem, però això passa als carrers.

No ho sé, no puc parlar en nom de tot l’equip perquè som molta gent, però sí que estem d’acord tots que aquesta història l’havíem de contar, és una història que s’ha de contar, i has de seure a escoltar-la, vingues d’on vingues i tingues la ideologia que tingues. En això, hi estàvem tots molt d’acord.

Per a mi, Carme és amor i és vital. I quan dic amor, és des de l’exigència; amar algú és molt exigent, te demana molt, i ella dona moltíssim. No només al seu fill, també a la seva família, que ella tira endavant quan està caient. No se sap d’on trau les forces, jo tampoc ho sé. He tingut la sort de poder parlar amb ella i li vaig dir que no tothom hauria pogut reaccionar com ho van fer ells. I em va dir que no es qüestiona com ho van fer; és així i fa el que creu que ha de fer. Tira endavant per damunt de moltes coses. Però en realitat és molt vitalista.

A denunciar públicament el que va passar i després saber com a mare que l’assassí del teu fill és a deu quilòmetres de casa teva, vivint tranquil·lament, després de passar quatre anys a la presó, en lloc dels que hauria passat si haguera tingut un judici just, que no el va tenir. Com a actriu, et planteges tant les coses que ha decidit com les que no. Ells no se’n van anar de Burjassot quan estaven amenaçats. Van seguir allà, lluitant per Guillem. Per a mi són un exemple de dignitat brutal. Carme és un exemple a seguir. És molt gran, aquesta dona.

És un cas molt extrem. Imagina posar la televisió i veure els ultres amb un cartell del teu fill en un partit del València Club de Futbol. N’hi ha per tornar-se paranoic. Ja no és sols un dol per la mort d’un fill: la vida et canvia i el món sembla que està en contra teu. Evidentment, ha passat el temps i ja s’ha vist que això és una barbaritat, però s’hi han barrejat moltes coses, en aquest cas, i encara són allà dempeus.

Va ser una de les primeres imatges que vaig veure de Carme al principi. És tan potent veure Carme dir això en aquell moment! Va dir que tot el condol que no li havia donat la dreta valenciana a ella i a la seva família el donarien a les famílies dels assassins, perquè ella tenia un fill mort que venia de la vida, però ells engendraren la mort fa 20 o 22 anys i hi donaren vida. Ella té un nivell d’empatia tan alt que es posa en la pell dels assassins.

Tot el rodatge va ser molt emocional. Per a mi ha estat tornar a València, tornar al poble de la meva infantesa, perquè fa 14 anys que visc fora, tot i que hi vaig molt. Vam rodar escenes al costat d’on feia les obres de teatre amb l’escola. Tan emocional ha sigut que després he estat rebentada; vaig necessitar un mes i mig per tornar a incorporar-me un poc a la meva energia vital normal. Quan estàs tant de temps interpretant un dolor tan gran... En aquesta pel·lícula, t’hi havies de tirar, com a actriu, no hi podies estar a mitges, era carn viva tota l’estona. Si mires la pel·lícula, no hi ha marge per a l’alegria, no vam tenir un dia per rodar una seqüència graciosa. Només hi ha els dos primers minuts, que vam fer en dos dies. El cos té una memòria emocional. Després d’acabar la pel·lícula, no vaig treure el cap. Mentalment estava molt bé, però, físicament, és com si se’t quedara a dins aquella tristor i aquell dolor. En tornar a veure la pel·lícula ara, només veient el principi ja tornava a tenir el nus a l’estómac, el mal al cos, i no vaig poder dormir a la nit.

Al País Valencià i a tot Espanya. És molt evident que ens falta parlar de moltes coses. Tots, d’una banda i de l’altra, necessiten seure i mirar-se les cares. Quan era petita i demanava per la Guerra Civil i per Franco, ningú volia parlar del tema. Però arriba un moment en què nosaltres ja n’hem de parlar. Comprendríem moltes coses que ens estan passant ara si parlàrem del passat, sincerament, i cadascú prengués la seva responsabilitat. Hi ha moltes responsabilitats que encara no s’han pres. A València, a Sevilla i a tot arreu. És un problema que tenim ja dins de la medul·la.