Un cineasta rigorosament vigilat

L’any 1966, l’aleshores jove cineasta Jiri Menzel (del qual la família ha comunicat que va morir dissabte a Praga, on va néixer el 1938) va adaptar una novel·la de Bohumil Hrabal, Trens rigorosament vigilats, que transcorre a les acaballes de la Segona Guerra Mundial en una localitat txeca encara ocupada pels alemanys, a punt de ser derrotats. El seu protagonista és un jove (Milos) al qual els ocupants ordenen participar en la vigilància dels trens amb el temor que siguin objectes d’atemptats per part de la Resistència; Milos, inquiet per la seva atracció per una noia i preocupat per la seva ejaculació precoç mentre s’inicia al sexe, sembla aliè a la guerra i a cap consciència política en relació amb els nazis, però al final serà qui detonarà una bomba pagant amb la vida el seu valor. A la manera de Habral, que veia i expressava la vida com una tragicomèdia, l’humor imperant, a vegades absurd, acaba en drama.

Trens rigorosament vigilats, on també hi palpita una certa malenconia i una poètica dels detalls pròpia del seu director, va tenir un gran èxit tant al seu país com internacionalment, de manera que fins va obtenir l’Oscar al millor film de parla no anglesa. Passats els anys, Menzel reconeixia que, devent-li a la genialitat de Hrabal, tenia un lloc a la història del cinema gràcies a aquesta pel·lícula emblemàtica de la nova onada txeca (de la qual també formaven part Vera Chytilová, Milos Forman i Ivan Passer) que va irrompre amb força als temps d’una certa apertura del règim socialista impulsada per Alexander Dubcek. Poc després, però, els tancs soviètics van posar fi a l’anomenada Primavera de Praga i els nous cineastes txecs, com altres actors culturals afins a l’esperit de les reformes democratitzadores, van marxar del país (Forman, Passer) o, en el cas de quedar-se, van ser rigorosament vigilats. Menzel va ser dels que van quedar-se. Després que la censura prohibís Aloses al filferro (que no va sortir a la llum fins a l’any 1990, en què va guanyar l’Os de Berlín) perquè el film, basat novament en un relat de Bohumil Hrabal, és una crítica al comunisme estalinista a través d’un grup de represaliats polítics el 1950. Durant anys no va poder fer cinema i, sota vigilància, se li va permetre fer teatre. L’any 2013, quan va visitar Girona per recollir el premi Liberpress, vaig fer-li una entrevista, durant la qual em va explicar que va tenir l’oportunitat de marxar, però que no ho va fer perquè tenia la necessitat de sentir les arrels: educat en la cultura, la literatura i el teatre txecs, creia que no podria haver fet cinema en cap altre lloc. Va poder tornar a fer-ne al seu país, on sempre, com a tot arreu, va ser el director de Trens rigorosament vigilats.