Crònica
Obituari
Les diferents vides de Toño i Fer
Recordo la silueta tímida del ninotaire Fer per la redacció del diari Avui del carrer Consell de Cent. Depenent de l’hora podia anar per feina i passar a saludar els responsables d’Opinió o bé endinsar-se despistadament per la redacció com si fos un fantasma dins un castell o un infiltrat en territori enemic. El Fer t’oferia poques paraules, però de seguida t’adonaves que no era el típic periodista que només parla del Barça o de politiqueria, sinó que era un home de fons, historiador i professor durant molts anys abans de fer el periple per revistes satíriques com El Papus o El Jueves o el nostre diari, on va substituir un artista tan emblemàtic com el Cesc. Quan trencaves les barreres, amb el Fer podies parlar de Cernuda o de Machado –ahir el recordatori del funeral a l’església de Sant Vicenç de Mollet contenia la famosa estrofa de “caminante, no hay camino”–, d’un general de la Guerra Civil o simplement divagar sobre algun aspecte artístic o literari. El recordo que s’aproximava amb molt respecte, gairebé com si es considerés d’una raça inferior, quan era un d’aquells homes de la cultura que són capaços d’atreure l’atenció d’un intel·lectual o d’un nen que es mira el diari. Sabent que la meva filla petita estimava els seus ninots amb devoció, en alguna ocasió em deixava vinyetes dedicades perquè les hi portés. Sabia que els periodistes no destaquem pel fet de cuidar gaire les nostres famílies, i aquests regals tenien doble funció.
Ahir vaig assistir a l’església de Mollet, on el nostre home estava dins un taüt amb una creu enorme, com si fos una funció teatral. De fet, el divertit mossèn que va dirigir l’acte era un exalumne que va traçar un retrat biogràfic dels anys que va compartir amb el seu profe, l’entranyable Fer: va apel·lar al déu capaç de jugar partides de dominó i fer trampes o a la tortura que representava la selectivitat i els carajillos i cigalons que servien per dissipar aquests estúpids exàmens reiteratius i inútils.
M’imaginava el Fer donant ànims a la canalla acollonida per la monstruositat universitària: la missió que, segons el capellà, havia convertit aquest home tímid en un heroi, “fent de la vida dels altres un apaivagador de la set”. Va ser una imatge en resum del trajecte d’un company, que sempre hem sentit al costat, al diari fins a l’últim dia com la Montserrat Roig. Costarà assumir que ja no hi és. Sobre el fèretre em va semblar veure un bloc de notes i mentre avançava pels laterals de l’església el vaig imaginar com un emperador egipci que inicia el viatge al més enllà. Asseguts i seguint els rigorosos controls de seguretat, els accidentals feligresos semblaven una enorme banda d’atracadors. Amb la meva miopia i la llum tènue em costava identificar ningú, però vaig veure molts amics i periodistes de diferents èpoques. Al primer banc, la que va ser la seva companya Virgínia Mascaró i el seu fill Joan. Els mossens i tots els amics íntims que van sortir a dir unes paraules van esmentar el cocido lleonès; fins i tot un d’ells va donar la recepta perquè els àngels la incorporessin a la seva dieta. Toño, José Antonio Fernández Fernández o simplement Fer va ser lloat. Xavier Serrat va destacar la seva generositat, el dibuixant Anthony va evocar el restaurant Can Lluís, i Kim va recordar l’energia de Fer per impulsar el premi Gat Perich fins i tot quan les forces eren destruïdes per la malaltia. Ignasi, col·lega de la seva vida docent, va parlar de les jornades de pesca i d’una última paella a la Costa Brava.
Com hauria representat Fer aquest moment? Segur que amb conya i humor blanc, però en la intimitat hauria aplicat el fuet de l’humor negre. Especulem sobre quin acudit hauria fet?