As guanyador

Misteri: què té a veure el Gilbert Deflo del Trovatore de fa uns mesos amb el de Pikovaia Dama? La nul·litat estètica i dramàtica del muntatge verdià és a anys llum d'una de les produccions més opulentes del Liceu recent, encara que les bones sensacions que va deixar la producció no són alienes a un equip vocal que, havent de lluitar no amb imaginàries malediccions sinó contra el record de l'edició prínceps (Blinkhof, Rysanek, Leiferkus, insuperats), va ser més equilibrat que fa set anys.

El teatre va tenir sort de tenir a mà un dels Hermann més sol·licitats del moment per cobrir Ben Heppner. Misha Didyk va saber dosificar les forces en una part extenuant, i si l'agut pot ser més esclatant i el volum més generós, la psicologia torturada del personatge va estar traduïda amb accents penetrants. Descomptant un greu desnodrit (a diferència d'un agut ferm), Emily Magee va ser una Lisa de punyent patetisme. Dels dos barítons titulars, va destacar el timbre seductor de Ludovic Tézier (si bé l'ària de Ieletski admet més dolcesa) al costat del Tomski desimbolt d'un Lado Ataneli menys brillant que en altres ocasions. A diferència de la majoria d'intèrprets, Ewa Podlés va ser una Comtessa més estremidora pel cant que pels dots histriònics.

L'as guanyador del Liceu és Michael Boder qui, tractant amb la lleugeresa apropiada les escenes costumistes o l'homenatge mozartià (i maldant per quadrar un cor reforçat per la formació sospitosa habitual, connexió monclovita inclosa), va explotar a fons les turbulències de la partitura de Txaikovski per la qual va demostrar amb fets un afecte digne d'agraïment. Austeritat? Sens dubte, però l'única recta via és la qualitat.