“Necessites escollir un lloc que t’identifiqui”

Em vaig sentir molt afortunada i molt agraïda que pensessin en mi per interpretar el personatge de María i per formar part d’aquesta aventura.

No, en absolut. La història està per damunt de tot. I penso que cadascú ha d’interpretar els personatges que van amb la seva edat, forma part de la natura, no?

Podria ser-ho perfectament. M’encantaria ser-ho. Però no vaig pensar en això quan em van oferir el guió.

Els paisatges i els espais són determinants per a les experiències personals. Tots escollim sempre un lloc on estar. Necessites escollir un lloc que t’identifiqui, on descobreixis coses. Quan viatges, esculls un destí, i allà et passarà alguna cosa. María elegeix Grècia, en un viatge amb les seves amigues en què descobrirà alguna cosa que era dins d’ella també, que estava adormit. Provoca el despertar d’una dona que s’atreveix a ser ella mateixa, a viure. A viure la seva malaltia amb la llibertat d’escollir com ho vol fer, sense pressió. Això em sembla molt valent, però paradoxalment és una dona que mai no ho havia fet i es considera a si mateixa vulnerable i covarda. A vegades viure una situació límit ens transforma, ens fa aprendre alguna cosa de nosaltres mateixos, de les nostres capacitats. Com la situació que vivim ara, ens ha obligat a aturar el temps, a prendre un moment de reflexió. El viatge que fa María té bastant a veure amb el que vivim ara, aquest temps de silenci que ens hem vist obligats a viure, potser era també un temps per mirar-nos cap a dins.

És el mateix en aquesta situació que es planteja al personatge, no podem oblidar la seva malaltia. I escull també una forma d’estimar. En tot cas, és un personatge que m’agrada molt, algú que decideix explotar en aquest moment. És molt interessant també la relació que sorgeix amb el personatge d’Akilas Karafisis, Stefanos. Tots dos es necessiten i es complementen, tenen coses per ensenyar l’un a l’altre.

Jo crec que sí, és indispensable, l’únic important.

No estic d’acord que la vida va restant. Depèn d’en quin sentit ho diguem, però no ho crec; soc una persona que creu en l’esperança, soc optimista.

Per mi l’encontre amb Nísiros va ser molt potent. Aquesta illa és molt especial, té un volcà al centre. La pots recórrer en moto, com en la pel·lícula. És un lloc escollit, per mi s’ha convertit en una mena d’amor platònic, on voldria tornar sempre. I és un personatge més de la pel·lícula, un protagonista. La relació que té amb aquest lloc, el que va descobrint, la terra, la llum, la natura, l’aire... és quelcom que l’ajuda a prendre la decisió. És molt especial, molt recomanable aquesta illa.

El director de fotografia és Gorka Gómez Andreu i tenia molt clars els colors que volien per a la pel·lícula. La llum de Bilbao, on comença la història, és més blava, i quan arriben a Atenes hi ha una altra llum que té també a veure amb el viatge d’instrospecció que fa María. Paradoxalment, en contrast amb una dona que s’està deteriorant físicament, tot està cada vegada més lluminós. Això passa amb la vida, no has trobat persones que han situació terrible, o saben que moriran, i els mires i tenen una brillantor especial. Volíem transmetre això.