Crítica
cinema
Tradició realista
La millor època d'André Téchiné va ser als anys 90, amb pel·lícules com Mi estación preferida, Los juncos salvajes, Los ladrones o Alice y Martin, trames fragmentades on ressorgien inesperadament mosaics socials i generacionals de la França de l'època. D'alguna manera, La chica del tren vol reprendre aquest to, en abordar la peripècia d'una noia de la banlieu parisenca, sense gaires horitzons ni perspectives, a la qual una incerta història d'amor porta a cometre un acte incomprensible. Mitjançant aquesta anècdota, però, Téchiné pretén descriure igualment un país sense esperances, dividit entre les velles generacions –acomodades al sistema, o bé resignades a una vida monòtona– i els joves –desorientats i fràgils, sense ideologia–. I, no content amb això, intenta explorar també temes com la pervivència de la qüestió jueva i l'antisemitisme, o la manera com ha arribat fins als nostres dies.
Massa coses per a una sola pel·lícula, és cert, i de vegades el ritme trontolla i s'acumula la informació, fet que despista una mica l'espectador. Això no obstant, a La chica del tren no se li pot negar la seva força, la convicció amb què està filmada, aquest estil tan típic de Téchiné –i que hereda de Truffaut, Pialat o Garrel– en què la vida batega a cop de rostres, accions impulsives, moments de gran lirisme… Potser aquest no és el seu millor treball, però sí que és un film apassionant i viu, tant pels errors com per les virtuts, la demostració que a França –a diferència d'aquí– encara hi ha un cinema relacionat amb la realitat.