La col·lecció de Pep Vallès

Una sola fotografia podria explicar l’esperit que anima el record del crític Josep Vallès (Bellpuig, 1931-Agullana, 2020). Se’l veu en una inauguració cap a 1967, envoltat d’alguns dels seus amics: Bartomeu Massot, amb un got de plàstic a la mà a punt per brindar, i Elena Paredes, Daniel Argimon, Assumpció Raventós, Amèlia Riera, Owe Pellsjö, tots amb el seu aire entenimentat, reprimint a penes el riure i les ganes de seguir conversant lluny de la formalitat de la càmera. N’hi ha moltes més, de fotografies com aquesta, a l’arxiu personal de Pep Vallès, i en totes s’hi percep la camaraderia i la complicitat que el va unir amb els artistes que van apostar per la renovació en els anys de la transició i sobre els quals escrivia als seus espais de crítica a Canigó, El Noticiero Universal, Artes i, sobretot, Tele/eXprés, on va col·laborar entre el 1969 i el 1979. Fruit d’aquesta relació a múltiples bandes, el crític empordanès va reunir una escollida col·lecció d’art que ara forma el nucli de l’exposició, convertida inesperadament en homenatge pòstum, que s’ha presentat a la Fundació Valvi de Girona i que al desembre es podrà veure a Ca l’Anita de Roses.

Josep Vallès, entre l’alquímia i l’art, que ha comissariat Mariona Seguranyes, aplega obres d’Amèlia Riera, Daniel Argimon, Joan Hernández Pijuan, Joan Claret, Francisco Valbuena, Antoni Tàpies, Joan Miró, Antoni Clavé, Elena Paredes, Josep Puig Manera, Josep Guinovart, Antonio Beneyto, Josep Bonaterra, Bartomeu Massot, Evarist Vallès, Modest Cuixart, Joan Sibecas i Alícia Viñas, cada una acompanyada d’una citació extreta dels articles que els va dedicar Vallès. Són textos peculiars, d’una escriptura críptica, que sorprèn per l’eliminació de preposicions i articulacions, en part per influència de l’objectivisme francès, però també per la urgència del pensament. El crític Arnau Puig, traspassat també fa poc, assegura que el seu llenguatge és el d’un “lúcid arrauxat”, una trama “per atrapar el sentit bàsic i últim d’allò que mirava, palpava o oïa”.

El fons esotèric del raonament de Vallès es posa de manifesta també en la seva peculiar col·lecció de tapes de vàter manipulades artísticament, que l’escatològic Camilo José Cela va batejar com Opercula Latrinae. August Puig, Daniel Lleixà, Miquel Duran, Carme Riera i, de nou, els fidels Amèlia Riera, Guinovart, Beneyto, Massot i, és clar, el seu germà Evarist Vallès, són alguns dels artistes que van avenir-se a decorar tapes de vàter, que per Vallès representaven “la regeneració de la vida natural a través dels fems, símbol del cicle de la vida i la mort”, tal com ho expressa Seguranyes. L’exposició incorpora, així mateix, documentació diversa procedent del seu arxiu, com ara fotografies i llibres dedicats que permeten resseguir la trajectòria d’un crític singular.

Paral·lelament a l’exposició, oberta fins al 21 de novembre, l’Institut d’Estudis Empordanesos ha editat un llibre homònim, prologat per Glòria Bosch, que aporta detalls sobre l’ambient familiar dels Vallès, a cura de Josep Playà, junt amb un text autobiogràfic inèdit del mateix crític. En l’apartat dedicat a l’alquímia, Arnau Puig analitza la seva escriptura, i Oriol Pi de Cabanyes i Teresa Costa-Gramunt, la seva figura. Mariona Seguranyes assumeix el balanç de l’activitat de Vallès com a crític d’art, que l’editor Domènec Moli aborda des dels projectes compartits i l’historiador de l’art José Corredor-Matheos, des de la complicitat en la creació de l’Associació Catalana de Crítica d’Art. El volum es tanca amb la transcripció d’una conversa inèdita del 2018 entre Vallès i Arnau Puig, en la qual van emergir els neguits creatius i ideològics de tota una generació.