Dramatúrgia neta, d’ofici

Fent relaxació en un racó de l’escenari. Així reben els intèrprets al public quan accedeix a la platea. Amb una dramatúrgia tan simple com pura, neta, d’ofici i sense artifici. Simplement, escoltant-se tots tres, mirant-se completant les reflexions sobre aquest món de desassossec i les eines per trobar una certa calma interior (a través del ioga, del budisme o del taoisme…) i admetent que hi ha un camí molt útil que és la poesia mística de sant Joan de la Creu. Homar és gat vell i engega el seu monòleg amb aquell to de dir sense voler molestar, com insegur de les seves màximes, repensant-les tot i tenir-les assumides i memoritzades. Com Ozores, recita com si fos la seva primera lectura (tot i tenir estudiada la rítmica, la dicció) i el gest mínim. Evitar la sobreactuació, proposant l’eina com un camí possible i no com la solució única. És un traginar molt honest, però que rarament es produeix en aquest tipus de posades en escena. I la mirada nítida dels tres intèrprets és una benedicció. Amb un joc ben simple, movent-se i anar retirant les cadires de l’escena. Cada cop més buit. I, sembla lògic, descalços. La peça acaba referint-se al Crist de Velázquez, que dona molta calma i que està pintat com si la llum emanés del mateix cos en creu. El vers de “Vivo sin vivir en mi y mueroporque no muero” té aquella lluminositat tràgica. La música pessigada al piano transporta, sense pretendre imposar l’elevació. Tots tres projecten una mena d’aura a través de les paraules (com si balléssim diu Ozores) que allibera. El dolor pels místics seria com un camí per aprendre al seu control i per retrobar en aquests reptes un instant de pau, de desprendre’s, de deixar-se induir com els ocells per la providència. Confiar i ser cristal·lí. Un aire franciscà en aquest carmelita descalç.