“La solitud és una bona companya de pis”

Em considero afortunat. També és veritat que en el món de la cultura no pots donar res per sobreentès. Un dia tens diferents llocs on et pots expressar i diferents escenaris on pots actuar i l’endemà potser hauràs de tornar a començar de zero. Soc molt humil amb aquests temes, perquè els moments passen i constantment et pots veure obligat a reinventar-te.

He tingut la sort que he practicat l’assaig sobre cinema, un tema en el qual m’he estat formant des de molt petit. És en la ficció que expresso les parts de mi que difícilment podria mostrar en un assaig. És on millor reflecteixo la persona, els canvis interiors i exteriors, treballant-hi elements de mi mateix, tot i que les meves novel·les no són autobiogràfiques. D’alguna manera, la ficció que faig és el reflex de les coses que m’agrada mirar. Opinar sobre una cosa és relativament fàcil si tens la formació i els mecanismes adquirits. Cada novel·la que comences, en canvi, és tornar a descobrir-te a tu mateix i les teves potencialitats.

L’única pressió són les meves pròpies limitacions. Al final, ja costa prou gestionar-se a un mateix per estar pendent de la mirada aliena. És veritat que la meva dedicació professional obre portes, em dona visibilitat, però també ho és que no pots decebre la gent. Si vens segons quines motos de ficció, els lectors poden arribar a la conclusió que no és el que esperaven. Al lector te l’has de guanyar sempre, independentment de qui siguis. Si fas una mala novel·la, et donaran l’esquena; amb un mal llibre, la teva popularitat se’t podria girar en contra.

Venia d’escriure una comèdia apocalíptica i aquí he mirat d’explorar temes seriosos des d’una perspectiva inèdita. L’editor, Marc Moreno, tenia més fe en la novel·la que jo mateix. Sempre em deia que era un llibre molt especial, amb molt de potencial. La va encertar. Confiava molt en el material i quan el vam presentar en societat va començar a funcionar molt bé.

A l’editor vaig advertir-lo que la meva novel·la negrejava sense ser de gènere negre. És cert que hi ha aspectes del gènere que han quedat caducats i cal actualitzar-los. Tradicionalment, en la novel·la negra, les dones o són femmes fatales o són víctimes. Ja fa temps que Llibres del Delicte aposta per autors que trenquen motlles. Ara la literatura negra és híbrida, cada cop és més fàcil trobar autors catalans que juguen a traspassar aquestes fronteres.

Jo la vaig plantejar com si fossin diferents novel·les. Hi ha quatre personatges centrals, dues germanes i un germà i el pare de tots ells, i cada personatge té el seu gènere propi. El pare podria ser el protagonista d’una novel·la d’aventures dels anys quaranta. La germana gran, la protagonista d’un drama psicològic sobre el matrimoni i la frustració. El germà, protagonista d’una història de terror. I la germana petita, el centre d’un còmic de superherois. Pel que fa a l’estructura, intento demostrar que el rerefons del passat sempre esquitxa el present i el futur. Tot això requeria un llenguatge acurat per a cada personatge i cada situació. Hi ha moments amb llargs paràgrafs en què es reflexiona sobre la vida, l’amor i el desamor, combinats amb paràgrafs de frases curtes i un llenguatge més àgil. També passatges amb referències històriques, tal com deies. Vaig descobrir que tenia més recursos dels que em pensava i vaig haver de furgar en els meus doblecs ocults. Per això va ser un llibre apassionant d’escriure.

Sí, m’interessava molt parlar de dos aspectes. L’un, la gestió dels llegats. Moltes vegades els vincles de sang fan que hagis de gestionar llegats que no has demanat. En aquest sentit, allò que diuen d’“El que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas” també es pot aplicar a l’entorn familiar: el que passa a la família s’hi queda. I a dins les famílies passen coses terribles. L’altre aspecte és el tema dels monstres. De petits ens en parlen molt, ens fan agafar por. No hem aconseguit encara posar el focus en la disfunció de les famílies. El pitjor monstre és el que tens a dins de casa, i més si es tracta del teu progenitor.

Exactament, perquè batega. Si descobreixes que tens el monstre a casa, et planteges moltes coses; per exemple, fins a quin punt t’ha influït, fins a quin punt has enfocat la teva vida per fugir-ne o per enfrontar-t’hi. Per això vaig decidir que cada personatge tindria un paper diferent davant aquest monstre. A més, ho vaig fer transgeneracional, amb edats diferents per a cadascun. Un se situa en la vintena; l’altre, en la trentena, i l’altre, en la quarantena. Els traumes d’una família només es poden superar quan la generació que puja decideix plantar cara.

Són pors vinculades a la vida en societat i al costumisme. Es parla d’un mite, el de l’home del sac, present en totes les cultures. Sempre és un ésser que ve de fora, per això jo volia plantejar que vingués de dins. Ja no és el passavolant que s’emporta nens enmig dels boscos. Aquest articulat narratiu és fàcil de rastrejar; la manera com t’enfrontes al monstre té molt a veure amb els racons domèstics, amb les relacions fallides, amb la dificultat de controlar els impulsos... És veritat, en cada segment dels personatges es parla de la por. A vegades, el que ens espera a casa ens provoca autèntica por. Vivim amb por, del que diran, del que direm... Forma part del nostre dia a dia.

En la novel·la es parla de la possibilitat que una societat de milionaris pugui controlar el destí de les persones. I, de fet, en la realitat ja és una mica així. Hem sublimat el concepte de donar vida, però els mecanismes del poder impliquen privar els altres de la llibertat absoluta. Per això vaig pensar que seria coherent i creïble presentar un ésser que, tenint tot el que vol, pot arribar a concloure que llevar la vida a algú és el veritable exercici del poder. No hi pot haver poder més inabastable que decidir sobre la vida dels altres: llevar-la en lloc de donar-la.

Molta gent m’ha preguntat com és que els personatges són benestants. Associem el benestar amb la civilització, però això és un clixé, demagògia pura. No hi ha impunitat per als pobres, en aquesta vida; paguen pels seus pecats. En canvi, no tinc tan clar que les classes altes paguin cap preu pels seus errors. Entre altres coses, perquè les classes altes són críptiques. Tenir un pare famós i poderós no és sinònim de felicitat; al revés, pot significar caure de més amunt. Però és evident que acceptem que els de dalt siguin menys transparents que els de baix.

Tot això té en comú una persona: la meva àvia. Cada llibre meu conté un homenatge a ella. Aquest segment en concret fa referència als programes dobles del cinema Gran Via, que veia amb la meva àvia. Arabesc, personalment, m’ha inspirat moltíssim. La idea que un home ordinari pot viure una història extraordinària només perquè s’obre la porta d’un cotxe. Això m’ha inspirat molt a l’hora d’escriure i per perdre la por de trencar les regles del joc.

Sempre he cregut que la crítica cinematogràfica no és una ciència exacta, és tan sols un punt de vista que pretén alimentar el dels altres. És apassionant, sobretot si aconsegueixes fer-la polièdrica i suficientment honesta perquè els espectadors hi puguin participar sense renunciar a la seva visió.

M’he inspirat en la gent que tinc a prop, en l’àmbit familiar, sentimental... I en personatges de ficció. Per exemple, també faig un agraïment a Steve Rogers, que és el Capità Amèrica. Sense tots ells, no seria com soc i no escriuria com escric.

La solitud és una bona companya de pis. Quan vius sol, has de tractar amb la persona que més hauries de conèixer, tu mateix. I, a sobre, sembla que t’hagis de justificar. Quan et conviden a un casament, et diuen: “I amb qui vindràs?” Quan trenques els convencionalismes socials, tens un component afegit, i és que gairebé et veus obligat a explicar per què.