“A Catalunya, ens emmirallem en una pobresa congènita”

No ho crec pas! Que m’hagin trucat ja em fa molta il·lusió. Tinc zero aspiracions de guanyar i moltes ganes de passar-ho bé.

El que faig per Temporada Alta és, precisament, comèdia. Però jo faig una comèdia tan negra que, de vegades, es fa difícil riure-hi i tot. Soc molt obsessiva del ritme i la comèdia té un ritme que a mi m’atrau molt. El que passa és que, com a autora, primer he necessitat parlar de les coses que tenia més a dins. I ara em ve molt de gust fer comèdia.

Sí, m’agradaria molt fer-la créixer. I, per poc que pugui, ho faré, perquè he triat dues actrius que han de tenir al voltant de 70 anys. Ara m’interessen les dones, com més grans, millor.

Tothom és molt lliure de fer el que vulgui. Soc una militant pels drets de les minories, però encara ho soc més per la llibertat artística de cadascú. I que ens jutgi el temps.

Sí, dels premis literaris Ciutat de València (2019). Presento les obres que em semblen interessants. Em centro en els premis que tenen millor compensació econòmica. De dol la vaig presentar al Born, on va quedar finalista; després, a València. I a l’Alzira, però, com que ja havia guanyat a València, ja no hi va poder competir. És molt dura, la vida del dramaturg. Sort que, de tant en tant, se’t reconeix amb alguns premis que et permeten sobreviure...

Jo soc dramaturga de fa poc. Em vaig graduar el 2018. Abans d’acabar la carrera, ja em van programar dues obres a Madrid, que van anar bé i es van arribar a prorrogar. Les peces serioses, les començo a fer a partir del 2018. De fet, el 2017, abans d’acabar la carrera, quedo finalista en el premi Born. I això m’anima molt, perquè la faig mentre estic estudiant la carrera. L’obra va acabar sent guió d’una pel·lícula, i es va estrenar a Mèxic. Quan les coses estaven anant molt bé, amb premis i reconeixements, i jo molt contenta amb els actors amb què podia treballar i amb el panorama, ha arribat la pandèmia.

Fer el salt a sales més grans espero que sigui com a evolució natural, tant de bo sigui així. De moment, constato que els programadors de sala de Barcelona són força més conservadors que a Madrid, per exemple. L’amor (no és per a mi, va dir Medea), que va ser finalista al Quim Masó i guanyadora a València i de la beca Odissea de l’Eòlia, el Lliure ens la va seleccionar però no ens la va programar. Ens van dir que estava damunt de la taula. Són conservadors. Fins que no has fet una pila de sales petites, no passes a sales més grans. I crec que aquesta evolució natural és una característica conservadora de Catalunya. A Madrid, tinc la sensació que no són així. Si la proposta que els arriba els interessa, la programen. Aquí. De Santander a NY, que va ser seleccionada a l’SGAE, jo la vaig enviar al Fernán Gómez sense conèixer de res ningú i la van programar directament. Perquè els va interessar. Aquí potser hi ha menys indústria, menys diners, i per això arrisquen menys amb autors nous a les sales grans.

Esperem-ho. Jo he enviat propostes al Lliure, a la Sala Beckett. I Les Antonietes també n’han enviat al TNC.

Sí, amb Les Antonietes hem estat dos cops finalistes al Quim Masó. Enguany hi tenia dues obres, al Masó, la de Les Antonietes i una altra que presentàvem amb Sixto Paz. Serà una peça que dirigirà Pau Roca.

Jo escric literatura; escric perquè sigui llegit. Quan he de dirigir, no tinc ni idea de com en faré la direcció (escric sense acotacions, normalment). Sempre m’he de plantejar la dramatúrgia des de zero. O sigui, l’escriptura del text i la dramatúrgia són dues peces independents, en el meu cas.

Sí. De moment, practico poc l’estructura teatral ortodoxa i aristotèlica, perquè m’agrada experimentar amb el registre i variar els estils literaris.

A mi normalment les idees em surten com els esternuts, de manera gairebé fisiològica. I quan és un encàrrec, segons com et sigui el tema de proper, et pot ser més fàcil o més difícil. D’encàrrecs, ara en tinc uns quants de pendents...

Absolutament. Amb els homes no es parla d’autoria masculina... És un tema de justícia social, l’autoria femenina; no té res a veure amb l’estil. Que a les dones ara se’ns tingui una mica en compte després d’anys de masclisme dominant no té res a veure amb el fet que cada autor/a o creador/a tingui el seu estil propi.

Em sento molt a prop i molt lluny de tots dos. Soc una autora influenciada per molts autors, i molt heterogenis. El que m’interessa és trobar una veu genuïna, meva. I que variï en cada obra, tot i que totes tinguin característiques comunes; això és el que voldria. M’agrada que cada cosa que escric no s’assembli gens a l’anterior.

De totes les obres que tinc publicades (cinc), només n’hi ha dues amb referències de clàssics. I agafo el referent clàssic no pas per versionar-lo (en el cas de Medea, és un pastitx i, en el de Hamlet, és pràcticament una anècdota, un sarcasme), sinó per denunciar la família com el grup social més disfuncional. Ens entestem que la família ha de ser ordenada, jeràrquica, genealògica... I, al final, la família és el que ens fa patir més a tots. I no és una cosa del segle XXI, perquè ara les famílies han canviat les estructures, però en el fons (i això és el que m’interessa) la família és font de patiment des de l’època de Medea. I també de creixement, evidentment. En realitat, poca gent ens estima tant com la gent de la nostra família i, a la vegada, poca gent ens fa tant mal com la gent de la nostra família. I les famílies de Medea i de Hamlet em serveixen per explicar com ens destrossa, la família.

Estic molt agraïda amb les actrius amb què he treballat: Annabel Castan, Patricia Mendoza, Rosa Cadafalch i, ara, Muguet Franc. Són actrius extraordinàries i m’inspiren infinitat de personatges. Rosa Cadafalch, per exemple, em té rendida als seus peus! Hauria de ser una actriu que treballés sense parar. Tinc la intenció de seguir creant amb totes elles, si volen i poden, i si sorgeixen projectes.

Això és un tema de diners. Per exemple, a l’equip de La jaula de las locas, si li donessin l’oportunitat, faria un musical nou. Als creadors els agrada crear. El problema és que la cultura catalana és molt pobra. I això és un problema molt greu. No ens adonem que la creació artística, la cultura i l’empremta que deixem com a societat és el que ens dona identitat. La identitat catalana, ara mateix, és pobra, perquè s’hi dediquen pocs diners. Alemanya, França i Anglaterra es gasten fortunes amb la seva pròpia cultura, perquè aquella és la imatge que envien a l’exterior i la que es donen a si mateixos, és on s’emmirallen els ciutadans. Nosaltres, en canvi, ens emmirallem en una pobresa congènita. És trist, perquè hi ha corrents polítics que ens ataquen, l’idioma. Volen anorrear el que han estat tants segles d’història. És meravellós que La jaula de las locas pugui estar en cartellera. Però hi han de ser perquè han d’amortitzar els diners que costa. La cultura sempre és barata; mai és cara. Perquè el que surt realment car és no tenir cultura. Reflexionar sobre el món i la vida... Això fan els autors, i no té preu (però com a mínim hauríem de poder viure dignament, tant les noves autories com les velles).

Dels qui en tenen, òbviament. Ens volen convèncer que no hi ha diners. Aquesta és una mentida monumental que ens empassem. De diners, no n’hi ha hagut mai tants al món. El que passa és que es van a buscar on no hi són. De riquesa, se n’està generant moltíssima. Però hi ha una crisi social, en tots els àmbits, i les grans fortunes van creixent, i les petites i mitjanes economies van minvant. I això és horrorós. I té una relació directa amb la falta de cultura, que ens faria reflexionar sobre aquestes qüestions, qüestionar-nos a nosaltres mateixos com vivim, on som, qui som, qui ens diu què i el perquè de tot plegat... Ser o no ser, que deia Hamlet.

Recordo l’any passat la polèmica pel pessebre de l’Ajuntament de Barcelona. La gent es posava les mans al cap perquè havia costat 96.000 euros. Una obra que veuran milers de persones, que ens està definint i que ve d’una tradició pròpia centenària i és més barata que qualsevol escenografia del Liceu o cap jugador del Barça! No tenim la proporció dels costos. Sempre tot ha de ser més barat (pensament neoliberal: abaratir costos costi el que costi...) Així ens va. Que vivim barat i les nostres vides són barates. I les persones cada cop ens valorem menys. Davant d’això, només puc dir que l’art és la salvació.