La mentida i la realitat són una

Fa poc més d’una setmana, Àlex Rigola va dur a Temporada Alta un muntatge de La gavina posant en escena una hibridació incerta entre la personalitat dels actors i els personatges. Un joc entre la veritat i la mentida amb el qual el teatre diu coses vertaderes i al qual no és aliè Elda & Daniel , que va estrenar-se el passat cap de setmana a Celrà dins de la programació del mateix festival. En principi, la separació entre els uns i els altres sembla més clara en aquesta obra del dramaturg gironí Llàtzer Garcia, que invoca un fragment de la cèlebre postil·la que August Strindberg va escriure per a Un somni: “La mentida i la realitat són una. Tot pot esdevenir. Tot és somni i veritat.” Una idea sempre present en Ingmar Bergman, qui a la vegada invoco pensant en les crisis de parella que va abordar sota la influència constant de Strindberg.

El cas és que Meritxell Yanes i David Planas (interpretant-se ells mateixos i, per tant, entrant d’alguna manera en el joc de l’autoficció) reben els espectadors al Teatre Ateneu de Celrà i expliquen que l’obra estava pensada per fer-se a Can Pagans, en un pis del mateix edifici on ells viuen i al mateix lloc de representació de Ventura. Hi afegeixen que la Covid-19 ho ha impedit, però que volen mantenir-se fidels a un teatre de proximitat creant-ne a l’ambient en un local que va ser un ateneu de treballadors finançat a primers del segle XX per l’amo de la fàbrica de productes químics Pagans. Generant un cert dubte sobre si podrien ser records inventats, en David parla de les obres que va veure en aquest teatre i la Meri que hi va fer d’arcàngel Sant Miquel al seu debut a Els Pastorets. Fins que, de cop, es converteixen en l’Elda i en Daniel i pot sentir-se una fragilitat en la relació malgrat que vulgui amagar-se amb els gestos i els actes de la quotidianitat: com si tot pogués trencar-se d’un moment a l’altre.

L’Elda, de fet, ha arribat tard i sembla tensa. I l’esquerda esclata amb l’ombra de la infidelitat que, potser, no va consumar-se. El preàmbul de la confessió inesperada d’una doble vida, no sé sap fins a quin punt inventada. No hi ha frontera entre la veritat i la mentida. Cap certesa: què fer amb tot plegat? Amb uns intèrprets entregats a la batalla, mesurant les seves forces i desplegant els seus recursos, Llàtzer Garcia dosifica amb pols dramàtic les revelacions i les reaccions, els crits i els silencis, la perplexitat i l’estupor. Al final, com si fos l’endemà d’una nit convulsa, suposadament retrobem els actors extenuats, com si la representació els hagués deixat una empremta: coses per pensar. Com als espectadors.