La contorsionista cau

“Estic en els marges de la nit, lluitant contra les llàgrimes que no puc controlar. Algunes persones no són humanes, no tenen cor, ni ànima”, cantava Bob Dylan l’any 2001 en el tema Cry a while del disc Love and Theft. Els versos van ressonar la tarda de Sant Narcís. Una amiga va anar al circ per celebrar el poc que hi havia de Fires. Era la darrera sessió i els artistes estaven nerviosos perquè sabien que tot s’acabava. La contorsionista va sortir a la pista i no va poder concentrar-se, va caure i va haver de tornar a començar. Al Teatre Municipal de Girona, també era la darrera sessió; Emma Vilarasau representava Eva contra Eva, de Pau Miró. Al final, els aplaudiments de públic no van ser només per l’obra, sinó per haver resistir fins al darrer moment. La companyia saludava amb llàgrimes de resignació. Mentre això passava, altres actrius i actors, músics i intèrprets, després d’haver estat mesos preparant nous treballs, veien que no podrien fer-los i que ningú no els deia quan podrien reprendre allò ajornat. L’endemà, veig a la televisió a alguns manifestants de la cultura, entre ells, Maria Arnal, que havia de començar la gira de presentació del seu nou disc. Parla amb la veu trencada però indignada. Algunes escenes com aquesta s’han repetit després que el govern anunciés que es tancaven teatres, auditoris, centres culturals, circs i cinemes. La cultura deixava de ser segura.

A les xarxes, el metge i científic Salvador Macip parla amb claredat: “El govern ha valorat l’acció amb menor cost possible. Per això s’evita tancar escoles, feines, transports. Què queda? L’ oci. L’oci és la part més retallable i amb menys impacte. Evidentment té un impacte per a la gent que s’hi dedica, però és l’activitat més sacrificable.” És evident que, en un context de pandèmia, per a molta gent la cultura no és un bé essencial, sinó que s’associa a una certa idea de l’oci com a bé prescindible. De res serveixen les proclames polítiques sobre el bé immaterial de la cultura, ni les protestes del sector argumentant que “la cultura és segura”. El mateix dia en que Fernando Simon des de Madrid assenyalava que no s’havia produït cap contagi als teatres i cinemes, a Catalunya es tancaven tots els equipaments culturals.

Com tants altres sectors, la cultura es va creure que, des de la resistència, es podia renéixer d’una situació delicada. Els cinemes van obrir amb aforaments reduïts mentre veien com les grans productores desplaçaven les estrenes cap a les plataformes. Molts músics van organitzar-se per trobar formats reduïts que els permetessin trepitjar els escenaris i ser rendibles amb menys aforament. Els teatres van dur a terme totes les mesures de seguretat possible i van aconseguir obrir mentre planificaven el seu horitzó discret. El Liceu obria les portes amb una versió reduïda de Don Giovanni per ajustar-se als horaris decretats. Els circs mantenien la distància per mostrar que, malgrat la tristesa, encara és possible veure en una pista allò que mai no es veu a la vida ordinària. Els darrers mesos, hi hagut moltíssima gent que ha estat treballant per programar, reprogramar i gestionar sota unes normes impossibles. Quan havien aconseguit el miracle, tot s’ha destruït pel “bé comú”, sense que les mesures polítiques comportin l’existència de cap reflexió sobre l’impacte emocional i el desgast que tot plegat implica. La contorsionista del circ va caure, però la seva caiguda no va ser per problemes tècnics; era la constatació perfecta de la caiguda emocional en què està caient tota una societat que se sent cansada i angoixada.