Jocs d'estiu

Segon llargmetratge de Maren Ade, capdavantera de la denominada Escola de Berlín, Entre nosotros no arriba mancada ni de prestigi ni de referències. Entre aquestes darreres la mateixa directora cita Secrets d'un matrimoni, de Bergman, i La noche, d'Antonioni, a les quals es podria afegir Viatge a Itàlia, de Rossellini, des del moment que es tracta d'una parella en crisi observada com per microscopi en temps de vacances, en aquest cas a Sardenya. ¿Ade és digna successora dels seus mestres, confessats o no? Permeteu-me que sigui sincer, i que faci el paper de dissident, per dir-vos que Entre nosotros només ens ensenya una cosa: els diferents trucs a què pot recórrer un cineasta per tal de forçar el seu discurs cap on vol que vagi, fins a menysprear tant la llibertat dels seus personatges com la de la seva pròpia posada en escena.

Entre nosotros vol ser a tot preu l'exploració d'una parella actual, el seu infantilisme i la seva immaduresa. Però Ade cau en dos errors que devaluen la proposta. En primer lloc, no sap retratar el paisatge ni l'entorn, de manera que podria ser tant Sardenya com la Costa Brava, i això repercuteix en el tractament dels personatges, cap als quals no es demostra cap pietat ni comprensió, com si fossin titelles. Després, incapaç d'esprémer tot el suc als dos protagonistes i la seva relació, es treu de la màniga uns secundaris d'opereta, vistos de manera grotesca, que actuen com a contrapunt massa didàctic dels protagonistes. El resultat és un film aparentment sobri i despullat, però en realitat ple de tics i d'artificis, fins i tot de cops d'efecte, que disfressen la manca d'idees d'una directora
enfrontada a un material que la depassa.