A l'estiu la músicasurt cara

Com qualsevol treballador, la manera que tenen els artistes d'apaivagar la crisi és sortir al carrer. És a dir, a fer gires. A voltar el món i a cobrar uns calerons per bolo, que sempre fan falta. D'aquesta manera, arriba una nit com la de dijous passat en què van coincidir tres figures del pop-rock: el bard Bob Dylan, els reis del maquillatge Kiss i els sonsos dels Crowded House. Més d'un que jo conec va haver de llançar una moneda a l'aire per decidir on anava.

És normal que en una ciutat d'audiències limitades com Barcelona es visqui un fenomen com aquest? Com que no es venen discos per culpa dels pirates sense escrúpols, doncs, si volen fer calaix, no els queda més remei que fer les maletes i pujar a l'autobús. La triple coincidència de la nit de Sant Joan –amb permís d'en Sisa, que potser ens demana royalties per utilitzar el terme– és un cas extraordinari. Però a partir d'ara, en aquest país viurem una autèntica allau de concerts que no s'aturarà fins ben entrat el mes d'agost.

Els festivals d'estiu ja treuen el cap pel calendari i, presentats tots en societat (l'últim ha estat el de la Porta Ferrada), tenen uns cartells que no deixen indiferents ni els sords. I la pregunta del milió és ¿hi ha prou capacitat econòmica per assistir a totes les propostes que es fan i es desfan?, començant per les del Poble Espanyol i seguint en direcció nord fins a arribar a Peralada. S'accepten apostes a veure quines propostes fracassaran, com Itàlia o França al Mundial. A l'estiu la música surt cara. I dubto molt que els bancs donin préstecs quan existeix l'alternativa gratuïta de les festes majors.