A Elsa Peretti (Florència, 1940) la pandèmia li ha servit, explica, per replantejar-se la seva faceta filantròpica. Model i icona de la modernitat dels anys seixanta –va treballar per a Salvador Dalí i Oriol Maspons– i dissenyadora de joies per a Tiffany, ara, des de les seves fundacions, que va posar en marxa fa vint anys, dona suport a causes humanitàries, sanitàries, mediambientals, educatives i culturals.
Els periodistes sempre li preguntem pel seu passat, perquè ens expliqui anècdotes de Studio 54, Tiffany, Dalí i la ‘gauche divine’. No li agrada mirar enrere?
Sí!, m’agrada mirar enrere, perquè hi ha tantes coses que vaig fer amb Tiffany, per exemple els viatges. Treballant vaig fer-ne molts: Hong Kong, Kyoto, Jaipur... Anava i venia sovint i tinc uns records boníssims d’uns temps feliços de treball, respecte i amor. Part dels meus productes reflecteixen aquests sentiments que tinc per l’Orient i pels meus amics d’allà. Studio 54 va ser molt bonic mentre va durar: una gran festa. Amb uns altres temps i una altra estètica. El Bocaccio de Barcelona va ser el mateix: tots érem coneguts i a tots ens agradava la nit. De Dalí puc dir que era una persona molt inspiradora i divertidíssim, li agradaven molt els toros...; vaig tenir sort de coneixe’l.
Vuitanta anys ja és edat de fer balanç. N’ha fet? Ha sabut treballar, aprendre i divertir-se. Seria aquest el seu lema?
He complert 80 anys durant aquesta pandèmia. Sí, puc mirar-me al mirall sense avergonyir-me de mi mateixa.
Ha dissenyat més de 700 joies i les seves peces estan exposades en museus. Va inventar la joieria moderna, d’autor. Quines fonts d’inspiració té? La naturalesa on viu, a Sant Martí Vell?
La natura em dona entusiasme per continuar vivint d’una altra manera, sempre curiosa però més tranquil·la.
En les seves xarxes socials s’acomiadava de Nova York amb un ‘bye’. Ha tancat aquesta porta?
No del tot, em manca la gent que em va escriure amb molt d’afecte.
Amb la seva fundació ha contribuït a restaurar l’església de Sant Martí Vell.
A Sant Martí Vell vaig fer el que creia necessari per retornar a la vida moltes ruïnes abandonades.
Ara és un poble amb molt d’atractiu turístic. Com viu la pressió turística? Pensa que s’ha de replantejar aquest model econòmic de la Costa Brava?
Tant els residents com els turistes ens hauríem de replantejar ser conscients i responsables amb el nostre entorn. La Costa Brava és una verdadera meravella, l’hem de salvar del botellón i de la negligència.
Quina és la seva opinió sobre la gestió de la crisi sanitària?
Astorada de com els polítics gestionen aquest repte terrible. Tots estem espantats i confosos, però si es prenen les decisions equivocades sobre el futur, estarem obligats a enfrontar-nos a les conseqüències. Tinc por.
Pensa que el món farà un clic a partir de la pandèmia? Canviarà el model de desenvolupament?
Mentre esperem una cura o una vacuna, haurem d’acostumar-nos a viure amb el virus i ajustar-nos a una nova manera de viure, treballar i interactuar amb els altres. Les mesures per a la seguretat social són aquí per quedar-se, però hem d’educar una nova normalitat per als desafiaments crucials als quals ens enfrontem en aquests temps incerts. En primer lloc, serà una “normalitat” factible només per a una minoria, i deixarà enrere una majoria de persones que no tenen una llar on aïllar-se ni accés als recursos més fonamentals, com l’aigua potable. Estem realment segurs que volem tornar on estàvem abans del tancament? Era realment un lloc “segur” i “sostenible”? Ja he estat testimoni de com el “desenvolupament insostenible”, l’egoisme i la cobdícia han destruït progressivament els nostres ecosistemes. Acabem d’experimentar en primera persona el que significa “interdependència”. Som part d’un entorn constantment amenaçat per les nostres pròpies activitats. És molt urgent aconseguir un equilibri entre l’home i la naturalesa. He passat la meva vida adulta escapant de les pressions socials per no ajustar-me a la norma, i ara només puc imaginar-me un futur en la “nova normalitat”. Si tenim aspiracions, necessitem pensadors i realitzadors que, junts, ens permetin evolucionar i ens ajudin a viure, treballar, produir i consumir d’una manera sostenible. No hi ha una altra “nova normalitat” per a mi. Espero que el “sentit comú” prevalgui i que les “societats obertes” continuïn sent tan obertes i responsables com sigui possible. “Involucrar” no és “coaccionar”. Ara toca controlar un risc per a la salut, no les persones que el podem tenir. No hauríem de ser espectadors passius de la “nova normalitat”, necessitem participar activament en la construcció del nostre futur comú.
Macron deia que haurem d’aprendre a ser ciutadans solidaris. Què ha après d’aquesta crisi?
La història ens ha ensenyat que les crisis d’aquesta magnitud poden ser increïblement pertorbadores i, al mateix temps, poden obrir les portes a noves oportunitats basades en la resistència. Els efectes de la pandèmia poden ser tant negatius com positius, depenen de les nostres capacitats humanes i intel·ligents per participar en el pensament crític i transformar la consciència en accions conscients i responsables.
S’ha replantejat la seva tasca filantròpica amb la fundació. Quines són ara les seves prioritats en l’era Covid?
En aquests mesos en què la pandèmia de la Covid-19 ha colpejat el món sencer, he reflexionat molt, també jo engabiada, sobre el meu paper com a filantropa, sobre quins haurien de ser els meus deures en la posició que exerceixo dins de les meves fundacions. Penso que la filantropia en general hauria d’estar a primera línia per promocionar el canvi radical i sistèmic que necessitem. La filantropia està cridada a tornar a imaginar el seu propi paper i a pensar d’una manera creativa com contribuir perquè el món postpandèmia sigui realment diferent. Crec que no pot haver-hi una veritable recuperació tret que tots els aspectes de les nostres vides rebin el mateix suport. En concret, l’art i la cultura, que són potents agents de transformació social i que construeixen la identitat individual i col·lectiva, no haurien de deixar-se enrere. Al contrari, han de ser considerats béns de primera necessitat. Tancar i impedir les activitats culturals significa esborrar una important font d’inspiració i educació, així com d’ocupació i creixement econòmic.
‘Engabiada’, m’explica, ha reflexionat sobre com la pandèmia i la crisi han sacsejat fortament el sector creatiu. Invertir en cultura és un acte de resiliència humà, diu. Però no hi ha consciència, des de les institucions i la ciutadania, de pensar en la cultura com a motor de transformació. Com es pot canviar aquesta mentalitat?
La ciutadania som tots nosaltres, que per definició necessitem transformació contínua. És amb la cultura i amb l’educació que podem posar la primera llavor d’una nova mentalitat. A través de l’art donem un sentit al que és humà, i és l’única via a seguir per construir o reconstruir societats obertes i centrades en les persones.
Va crear Teatre Akadèmia amb el mateix esperit de llibertat que ha guiat tota la seva vida. Ara explica que aquesta llibertat està en perill.
No és només un problema del Teatre Akadèmia: el risc de perdre aquesta llibertat afecta a tots els teatres del món. Les mesures restrictives imposades pels governs, tot i sent justes per contenir els contagis, estan transmetent un missatge de por. Entenc perfectament la necessitat d’imposar mesures de distanciament social en alguns àmbits on els contagis es produeixen més fàcilment, però qui treballa en el teatre sap com canalitzar el risc. L’última normativa torna a impedir l’activitat cultural, però ja s’ha demostrat que els teatres són llocs segurs, hi ha dades que ho demostren. Tornar a tancar-los és realment incomprensible i un greu error. Impedir l’activitat teatral o reduir la capacitat de les platees significa, també, allunyar la societat d’un lloc on experimentar la vida, les emocions directes, físiques i reals, on sensibilitzar els pensaments sota altres punts de vista. En aquests moments, el veritable risc és que la gent comenci a tenir por dels llocs on pot compartir la seva pròpia visió artística de la vida. La gent ha d’entendre que el teatre no fa por.
Com es pot retornar la confiança i perdre la por?
No es tracta de tancar teatres, sinó de modernitzar-los i obrir-los a nous horitzons, sempre mantenint present que la seguretat i la salut mai han de posar-se en discussió. Ja he fet el primer pas i per a l’actual temporada del Teatre Akadèmia, d’acord amb el director artístic, Guido Torlonia, he reunit el meu equip per explicar-los que sentia el deure de proposar un canvi important, un nou horitzó. Hem replantejat la platea, ampliant-la a 100 espectadors, modificarem els llums i el sistema d’àudio, i volem explorar noves tecnologies multimèdia, que al meu parer són el futur de l’essència mateixa del teatre: un teatre com a lloc de visions, igual que en el teatre grec. El meu punt de partida per sortir d’aquesta gàbia és exactament això: sentir-nos lliures, forts i segurs per tornar al teatre.
Vol replantejar el teatre en plena època digital.
Parlant amb Moreno Bernardi, un amic artista amb qui he creat el projecte Lo Spazio, he descobert com de lluny ha arribat la tecnologia en les arts escèniques. Tècnicament ara tenim mitjans que abans no teníem i són absolutament extraordinaris. Això m’ha portat a qüestionar el concepte d’imatge en el teatre en plena època digital. No es tracta de voler ensenyar les coses com són, sinó més aviat d’evocar-les i provocar-les, perquè siguin els espectadors mateixos els qui comencin a jugar amb la seva pròpia imaginació. He demanat a la meva fundació que doni suport a aquest projecte. No només en l’aspecte econòmic, sinó també amb un estudi actiu dirigit a crear nous horitzons que facin del Teatre Akadèmia una novetat que tingui sentit per a la ciutat de Barcelona.
Planteja un teatre post-Covid d’experimentació on els artistes indaguin. Entenc un teatre sense actors, amb personatges virtuals i una nova narrativa?
Crec en els actors, no hi ha teatre sense actors. Convido tots els artistes a experimentar, ja que són moltes les preguntes que ens fem i, per això, hem de tornar a l’experimentació com un valor necessari en tots els camps, des de l’art, la ciència i la tecnologia. No sé si es tracta d’una altra narrativa, però un exemple molt clar per a mi ha estat Lo Spazio, un projecte dirigit per Moreno Bernardi on és el lloc el que inspira la metodologia, la filosofia i els mètodes de treball, i on la necessitat d’experimentar formats determina l’estètica i el llenguatge que poden acabar transformant-se en espectacle.
Comenta el propòsit de ser lliures i forts per sortir d’aquesta gàbia temporal. Com veu el futur? Amb optimisme?
No tenim més remei que ser-ho. Soc optimista perquè crec en les possibilitats dels joves i en la intel·ligència de l’ésser humà quan utilitza totes les seves forces i habilitats.