Llibres
ALBERT PIJUAN
ESCRIPTOR
“Quan hi ha sang als carrers és un bon moment per invertir”
El problema d’aquests tres cosins sorgeix quan surten de la bombolla de l’hotel familiar i topen amb l’onada de la realitat
L’esquema aquest tan catòlic que el perdó ho arregla tot hi ha cultures en què no funciona pas com esperàvem
El dramaturg, traductor i novel·lista Albert Pijuan (Calafell, 1985) ha guanyat el XXX Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler amb Tsunami, (Angle Editorial) que ens parla de les conseqüències presents i futures que tenen totes les nostres accions.
Guanyar el Pin i Soler li ha fet sentir orgull de territori, perquè és nascut a Calafell i feia deu anys que el guardó de Ciutat de Tarragona no queia a la demarcació, però també es tracta del compliment d’una aspiració seva que parteix quan, als setze anys, va guanyar la versió juvenil dels guardons, el Domènec Guansé, i un membre del jurat va animar-lo a seguir per guanyar, algun dia, el de novel·la. Estava predestinat, d’alguna manera.
Sabia que si m’havia de presentar a un premi, havia de ser aquest. Em consta que aquesta membre del jurat de fa quinze o setze anys encara hi és. Espero tornar-la a trobar i abraçar-la. O tocar-li l’espatlla, com fem ara. Són coses que et marquen molt quan ets jove i serveixen d’estímul per trobar reserves d’ànims a l’hora d’escriure.
Té una obra extensa i va començar de molt jove, però és la primera vegada que li premien una novel·la. Malgrat la qualitat indiscutible de l’obra, s’ha mostrat sorprès d’haver guanyat. Què en pensa, dels premis? Per què no s’ho esperava?
Sorprès perquè no la veia material fàcilment premiable. El text parteix d’una premissa contundent; no extrema, però dura en molts sentits. D’aquelles que saps que no agradarà a tothom per la seva mateixa concepció, ja que hi haurà gent que no acceptarà el joc que s’hi proposa. Però, pensant en l’historial dels premis, sobretot els darrers anys s’ha apostat per línies molt personals sense cap mena de concessió, ni aigualint propostes literàries que hi ha qui està practicant. Té sentit per això, aquest premi: aposta per coses potser més arriscades que d’altres, que premien coses més convencionals o més amables.
Suposo que no cal que l’adverteixi, però li ho dic perquè aquestes coses els lectors a vegades les desconeixen. Ja cal que no es gasti els 21.000 euros abans que passi el ribot d’Hisenda.
Un terç està reservar per donar-lo amablement a Hisenda en la declaració de l’any vinent. Ja m’han advertit. La primera reacció del meu pare, quan li vaig dir que havia guanyat, va ser dir: “Ja veuràs Hisenda!” Pitjor seria no haver-lo guanyat que no pas haver de pagar impostos.
El jurat ha reconegut la novel·la “per la seva ambició i pel control del ritme”. D’entrada, des del punt de vista formal, no ho posa fàcil, perquè juga amb els signes de puntuació i molt amb les majúscules, tot i que crec que no hi ha el primer punt i seguit fins a la plana 20.
Sí, això és una de les coes que més por em feia. En passar-ho als primers lectors, em va sorprendre que em diguessin que es llegia tan bé. Crec que és qüestió d’acostumar l’oïda: un cop hi has entrat en les primeres planes, t’adaptes al tractament de la prosa i al ritme. Volia que fos un text que entrés molt d’oïda, escrit perquè pugui ser llegit en una nit llarga d’excessos. Captant l’esperit dels personatges, de l’època, dels espais on passa tot, i que això quedés reflectit en el tractament del llenguatge. Era una de les apostes més fortes d’aquesta proposta i estic content que el jurat ho hagi valorat.
Llegint-la fa la impressió que el joc amb els signes de puntuació, o més ben dit l’absència dels signes de puntuació, aconsegueix que sigui el mateix lector el qui, d’alguna manera, vagi marcant les pauses i vagi agafant aire quan ho necessita.
Quan comences un paràgraf, si vols acabar la frase, pràcticament has d’arribar fins al final del capítol. És una manera de marcar el ritme de la lectura, precipitat, eufòric i trepidant, com la mateixa joventut d’aquests personatges, fins que se suposa que haurien d’haver madurat, o no.
Pel que fa a la trama, ens trobem davant diferents episodis en la vida de tres cosins, fills de tres empresaris hotelers de la saga Serrahima, durant tres salts temporals que van del 2004 al 2024 passant pel 2017. Tres personatges marcats per tsunamis emocionals i tsunamis físics, d’aquells en què l’onada s’emporta tot el que té al davant.
I també marcats per la sensació de control. Per això tots els problemes comencen quan entren en contacte amb la realitat exterior. Quan surten fora de la bombolla, topen amb l’onada de realitat que se’ls acaba emportant. És el contrast entre el món abastable i una situació en què la resposta que han de donar a certes preguntes no la tenen del tot clara.
És curiós perquè amb aquests salts temporals veiem com van passant els anys i ells, en comptes de madurar, fan més aviat el contrari. Encara pel que fa a la tècnica narrativa, vostè fa aquests salts temporals combinant també la primera i la tercera persona. I amb un estil, com dèiem, escrit a raig, que no dona treva al lector. Això, és clar, no vol dir que ho escrivís a raig, imagino. A vegades, per fer la sensació de velocitat, cal escriure a poc a poc, perquè és més difícil de fer.
Pot semblar d’escriptura ràpida, però abans de posar-me a escriure cada capítol, que per a mi era una muntanya, calia planificar molt bé l’estructura, l’evolució dels personatges, repescar constantment el fil i donar-li l’aire fresc que es busca en cada part. En una primera versió, em vaig adonar que es veia tot massa encarcarat i em va caldre llimar molt perquè semblés escrit d’una tacada. En el meu cas, com en molts d’altres, l’escriptura és, en realitat, reescriptura. La sensació d’una lectura ràpida s’ha de generar. Passa molt poques vegades que el primer que s’escriu vagi directament a la impremta.
La trama transcorre sempre en espais hotelers, des de Sri Lanka a Mèxic, sota l’amenaça de la natura, ja sigui en forma de tsunamis o de terratrèmols. En aquest sentit, hi ha un missatge naturalista, que ve a recordar-nos que la natura sempre acaba passant factura.
Això té a veure amb l’opció de situar l’acció en la guerra civil de Sri Lanka, en marxa el 2004. D’alguna manera, es va arribar a la pacificació a conseqüència del tsunami, que va ajudar a posar bé les coses al país, amb moltes cometes. Feia més de vint anys que estaven enfrontats i el desastre natural va suposar un punt i a part. Això connecta amb la presència sobrenatural que hi ha en tota la novel·la, a través de fantasmes, somnis, xamans i contactes mitològics, que escapa a l’abast humà.
Vostè escriu: “El turisme és un bon antídot per a un país gangrenat per una guerra.” Però en fa un retrat crític, del turisme.
Inverteix quan hi hagi sang als carrers, diuen els empresaris. Acabada la guerra civil, allà va començar a acudir el turisme internacional, fins al punt que, actualment, és un país més, massificat com tots. Nosaltres, que som una de les principals destinacions turístiques del món –bé, que ho érem abans de la pandèmia–, quan fem turisme i anem a les ciutats bombolles ens comportem com tothom. I són els pobladors indígenes els qui reben el menyspreu i l’explotació.
Personalment, li agrada fer turisme?
De fet, no. No m’agrada viatjar, o almenys no m’agrada viatjar d’aquesta forma. M’ho passo bé anant a ciutats on hi ha coneguts, poder-hi estar unes quantes setmanes per sortir del circuits habituals. En general, quan em pregunten si m’agrada viatjar, responc que no i ja està, així m’estalvio totes aquestes contradiccions. No és un tema que em faci gaudir gaire.
Fa un retrat implacable d’aquests tres cosins capriciosos, de família rica, tan aficionats a la bona vida com a la mala educació, a tota mena d’excessos, a maltractar la població indígena, la classe subalterna, que diria Raimon.
Quan són més joves, en la primera part, s’aprofiten dels subalterns, carn de la seva diversió. Després, miren de corregir això, ser tan a prop de la vida rutinària de l’hotel com sigui possible, ser uns treballadors més, des de la condició, és clar, de fills de l’amo. És difícil esmenar-se quan has crescut mamant el mateix sistema de viure, però hi ha una certa evolució, infructuosa.
Hi ha una escena que descriu molt bé això, quan de l’hotel emergeixen tot de persones que els clients, simplement, ignoren. Els “ningú”, escriu vostè, una mica Los nadies, tal com els definia Eduardo Galeano.
Els indígenes són com follets que van treballant d’amagat als llocs, els qui veritablement fan possible la vida diària. Són invisibles, es troben en una mena de substrat inferior de la humanitat, perquè a un igual no el pots explotar.
Per cert, tres cosins de qui, en la primera part, no sabem ni tan sols el nom. Només sabem alguns trets, com ara que un és el del llavi partit, que l’altre és el que va néixer 53 minuts abans que els altres dos...
En la primera part, hi ha aquesta dificultat afegida, que no pots distingir els personatges, tot i que ja hi ha alguna pista del que vindrà després. Però és que, en realitat, és igual, perquè al principi són com una mateixa persona, criats igual per complir tots tres la mateixa funció. A partir del fets catastròfics, es personalitzen i recorren el seu camí allunyats d’aquella neutralitat. Aleshores, es comencen a desviar del destí que els pertocava.
I són aquests tres cosins que, després d’humiliar un monitor de submarinisme que els ha salvat la vida, en Sandum, finalment, busquen la redempció. Que sempre té un preu, és clar. El pas dels anys va acompanyat per la creixent necessitat de fer-se perdonar.
Triguen una mica a adonar-se que això és el que necessitaven. Però aquest és un esquema molt catòlic, segons què pots haver estat tan desgraciat com vulguis que el perdó ho arregla tot. Una concepció espiritual que no és universal. En segons quin ambients culturals, no funciona així. M’interessava que, en tot moment, anéssim recordant l’episodi del monitor, perquè la redempció i el perdó són a un pas de la venjança.
I tot això sempre amb una pares poderosos però absents, que només es fan presents en alguna festassa o com un cigar incandescent en la foscor d’una finestra.
I encara només apareixen en la primera part, la de la joventut, del paradís, dels moments idíl·lics. Un moment que marca, que segella el caràcters de fills. A mesura que la història, avança els pares desapareixen del tot, i els fills intenten suplir aquesta absència amb l’etern dilema: si aconseguiran forjar-se un camí propi o si viuran sempre sota l’ombra d’aquestes altres ombres que observen des d’una finestra, des d’un despatx.
Aquesta novel·la, doncs, és un al·legat contra l’hedonisme buit. Per cert, una curiositat, en un moment determinat, un dels personatges esnifa Frenadol. De debò funciona?
Sembla que sí, però jo no l’he esnifat mai, sempre l’he pres per les vies normals per passar el constipat.
I de cop apareix la Nu, una de les parelles dels cosins. És més implacable amb els homes que no pas amb les dones, o ho sembla. Ells es deterioren, elles progressen.
Atès el fracàs masculí, elles agafen el relleu, assumint papers que no han estat previstos per a elles. Els toca apedaçar el que ells han malgastat. Em semblava una mena de contrapès a l’inici testosterònic; volia anar basculant cap a una part més reflexiva i crítica. Tot i que elles poden trobar un encaix per una via tan o més despietada.
Escriure el sexe
–En alguns moments, entra de ple en la descripció d’escenes sexuals, que sempre és un repte que posa a prova els escriptors.
–Les escenes de sexe generen molt de respecte perquè és l’exercici d’estil més complicat que pots fer. És tan fina la línia entre l’erotisme i la repugnància que cal trobar molt bé les metàfores i el lèxic que faràs servir per evitar caure en els llocs comuns. És la prova del cotó del bon escriptor: si aconsegueixes que aquesta mena d’escenes no facin tirar enrere el lector és que ho has fet bé. En aquest cas, però, la majoria d’escenes de sexe estan fetes perquè et tirin enrere, formen part de la descripció dels personatges, que al final queden definits per algun tret sexual, per alguna mania, alguna fília. Són detalls que m’ajuden a perfilar-los en relació al tema de les vacances, de l’estiu, en definitiva.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
