“La imaginació neix a partir del que un veu”

La meva àvia em deia: “En aquest prestatge tenim els llibres que podràs llegir aviat, potser d’aquí a cinc anys; en aquest altre, els que no podràs agafar fins que en passin deu, i a dalt de tot hi ha els que només entendràs d’aquí a vint anys.” I jo, òbviament, anava de dret als de dalt de tot! El meu besavi, Ígor Diakonov, sabia accadi i sumeri, i havia traduït al rus l’Epopeia de Gilgameix, poca broma. Se sabia un munt de poemes de memòria, alguns d’èpics que podien durar ben bé tres quarts d’hora. Sempre faig la broma que soc la prova de com degenera la raça. De petita jo també me’n sabia alguns, com una mena de gimnàstica mental, però ho he anat perdent. Quan vaig arribar aquí, me’n vaig aprendre de Carner, Foix, Palau i Fabre, pensant que adquiriria un coneixement de la llengua més profund.

Penso en Varlam Xalàmov, que va passar gairebé vint anys al gulag, i en aquelles condicions infrahumanes recordava poemes que havia memoritzat de petit o de jove. Aquells poemes seguien vivint en algun racó de la seva memòria i li donaven una mica d’escalfor. Si en unes condicions així els poemes et poden, si no salvar, fer-te sentir persona, molt més en la vida que puguem tenir nosaltres.

No, Dos viatges està escrit de dret en català. A Per l’inquilí anterior, una gran part eren autotraduccions del rus, val a dir que molt lliures. Com a mínim, quan et tradueixes a tu mateix, et pots permetre el luxe de ser tant infidel com vulguis i ningú no et pot retreure res. Ara faig poesia sobretot en català, i en rus de tant en tant alguna col·laboració en revistes, però més aviat en prosa.

Totalment! És una pregunta complexa i fascinant. M’espanta i alhora m’agrada, aquest punt de desconeixement de fins a on em portarà la llengua en què escric. En català, encara ho noto molt. Així com en rus tinc un vocabulari ampli, perquè és la llengua de naixement i, sense falsa modèstia, una oïda correcta, en català sovint dubto i he de demanar consell als amics filòlegs. Vaig, per tant, amb peus de plom. Moltes paraules les conec passivament, no m’atreveixo a fer-les servir amb llibertat, de manera activa. És com si tingués una mena de sordesa parcial: hi ha coses que sento perfectament i coses que no acabo de sentir. Per una banda és un risc, si escrius amb aquesta mitja sordesa, perquè et poden sortir versos poc harmoniosos. Però per l’altra també és estimulant, perquè potser sense voler em sortirà una harmonia nova.

A Dos viatges m’he permès experimentar amb rimes dubtoses des del punt de vista del cànon. Hi ha gent que m’ho ha criticat, i potser amb raó. En rus a vegades rimem sons que són molt més distants entre ells que una e oberta i una de tancada. Potser en català és un experiment fallit, però almenys ho faig conscientment, a veure què passa.

M’agrada molt que hi hagi música, i suposo que també ve de la meva formació russa. Aquí la rima i la mètrica han estat negligides i menyspreades durant molt de temps. En canvi, en la tradició russa aquest fil no s’ha trencat mai. La musicalitat clàssica dels poemes ben rimats, amb una mètrica regular, no ha mort en cap moment. Quan escric tinc una mena de música russa al cap, un patró mètric, que aplico al català de manera a vegades inconscient. Em ve al cap una frase en català amb un ritme que potser m’ha inspirat un poeta rus, i d’aquest fil em surten més versos. No és que em proposi aplicar determinada música al català: així no funcionaria, seria molt artificiós. Ha de ser instintiu.

Sí, fins i tot la mètrica, que són molt diferents. En català has de comptar les síl·labes i els accents, però amb certa llibertat. En rus els accents han d’estar sempre als mateixos llocs en tots els versos del poema. Segons qui, ho pot considerar molt monòton, però encara té més mèrit que, dins aquest marc tan rígid, surti un poema que tingui vida. A vegades provo de fer poemes amb aquesta rigidesa mètrica en català.

Pateixo molt escrivint prosa. Quan faig crítiques de llibres, ho passo molt malament, per parlar amb propietat i no caure en banalitats. A vegades estic tres dies seguits encallada en una pàgina i, quan em surt, he de descansar tres dies més. Em pensava que amb el temps seria més fàcil, perquè agafaria pràctica, i és al revés, cada cop és més difícil, perquè ets més conscient que no pots escriure qualsevol cosa.

Exacte. Veus?, això em passava quan escrivia els poemes de Dos viatges. M’adonava que la mateixa imatge sortia en diversos poemes, i al principi em semblava com si no tingués prou imaginació per crear imatges noves, i després vaig pensar que seria una manera de donar més unitat al llibre. Hi ha la imatge recurrent d’un pi que ha crescut entre les vies abandonades del tren, una imatge molt suggestiva pel contrast entre la desolació de la via morta i la vitalitat d’un pi alt i frondós. Surt en diferents poemes i crea un mínim fil conductor, unes imatges obsessives que uneixen els poemes. Ferrater ho deia de Foix, i salvant les distàncies, perquè jo jugo en una altra lliga, m’agrada aquesta idea de les imatges que es van repetint. També hi ha un vers que surt en més d’un poema: “Algú en qui només l’esgarrifança és viva”, i al principi eren com versions que em pensava que acabarien cristal·litzant en una forma definitiva, i després vaig veure que no, que pot haver-hi diverses formes per a aquesta imatge. Són descobriments que vas fent mentre escrius, que és el més emocionant per mi.

És curiós, m’agraden els noms dels arbres, però identificar-los ja és una altra cosa. Em recorda aquella anècdota famosa de Rubén Darío, que va preguntar quines flors eren aquelles de pàmpols tan bonics, i li van respondre: “Són els famosos nenúfars dels seus versos.” Suposo que anomenar-los és una manera d’omplir les llacunes del que no saps. Un poeta que admiro molt, Adam Zagajewski, té fins i tot un mapa dels seus arbres preferits de Cracòvia. M’agradaria tenir un contacte així d’íntim, però jo encara intento relacionar el nom i la cosa.

És un dinosaure realment, un supervivent d’altres temps. Fixa-t’hi: existia abans d’Homer. A mi em produeix una mena de terror místic, gairebé. Els animals em fascinen perquè no som nosaltres. Inconscientment sempre els volem humanitzar i veure en la seva mirada un reflex de la nostra, i és impossible; potser amb els de companyia es pot fer aquesta trampa, però amb un drac de Komodo? El que tenim en comú és que som éssers vius, que ja és moltíssim, però després hi ha tot el que ens separa. Em captiva aquesta fraternitat d’éssers vius que tenim amb els animals, i les preguntes que ens fem davant una bèstia: què pensa de mi?, què som nosaltres per ella?

El zoo té implicacions morals dubtoses, perquè els animals estan engabiats, però he passat estones meravelloses al de Barcelona. Jo no em puc permetre pagar 500 euros per veure dos goril·les en un safari, de manera que només tinc el zoo.

Sempre he tingut aquesta curiositat infantil, com davant d’una finestra amb el llum encès a la nit. M’agrada somiar a partir de gent que veus només un moment en una finestra. Durant el confinament, quan sortia a aplaudir, podia observar els meus veïns, i vaig descobrir que gairebé tots són italians. Sempre et preguntes per què jo soc jo i no ell o ella. Compartim tantes coses pel fet de viure al mateix espai, i alhora som tan diferents! Per què m’ha tocat aquesta vida i no una altra? Són preguntes que un es fa constantment, davant un veí, una planta, un animal. Una altra poeta que adoro, Wislawa Szymborska, constantment es pregunta aquestes coses: per què he nascut persona i no una fulla o una pedra o un gos? És una manera d’enfocar l’estranyesa davant del món i la pròpia vida.

Per una banda és un homenatge a un llibre de Zagajewski que es diu Dues ciutats. En el seu cas, la de Lvóv, d’on eren els seus pares i de la qual va haver de marxar, i la de Gliwice, una ciutat industrial i lletja que no tenia res a veure amb la bellesa i la història de Lvóv, la ciutat mitificada. Les dues ciutats són, doncs, la real i la imaginada, o recordada, o enyorada. És també una manera d’ajuntar dos grups de poemes que en principi eren independents. En el fons, estan escrits a la mateixa època, i representen dues maneres de fugir de la rutina: una a través dels somnis, l’exotisme, la fantasia, i els animals exòtics són una fugida a llocs llunyans, i l’altra, més controlada, que consisteix a aprendre a mirar el món a través de l’art. En tots dos casos, l’onirisme acaba irrompent d’una manera o altra.

He estudiat piano durant molts anys i tinc l’oïda entrenada, però no he après mai a dibuixar ni he fet cap curs d’història de l’art. Potser vull exorcitzar aquesta mancança en els poemes. Sí que és veritat que, després de veure una bona exposició de pintura o fotografia, em venen idees per escriure. Les impressions visuals em donen idees. Durant el confinament em vaig adonar que una de les coses més feixugues per a mi era precisament no tenir impressions visuals noves cada dia. Almenys una. Tenia una sensació gairebé física que la meva vista passava gana.

És clar. Potser hi ha poetes que tenen una imaginació tan rica que no els cal, però la imaginació també es forma a partir del que un veu. Hi ha poetes com Pere Gimferrer, que té un domini del llenguatge tan impressionant, a qui no els calen estímuls visuals frescos cada dia. Però només hi ha un Gimferrer.