Benaurat l’art trobat

Els mossens de l’església de Santa Anna, un lloc que acull els sensesostre diàriament, reciten bé Sisa quan diuen allò de “casa nostra és casa vostra, si és que hi ha casa d’algú”. Ho fan amb aquella tendresa del qui confia, com sant Francesc d’Assís. Ahir al vespre van acollir els desvalguts de la cultura. Sense mala fe, amb els braços oberts. Encara que l’acció dels organitzadors havia jugat a les xarxes socials amb aquella sornegueria de Carles Flavià i el Pare Manel (de convertir l’església en un espai on es poguessin expressar els malvistos pel poder; fins a rebre el mateix diable si fes falta), l’alçacoll va aflorar. Aquesta activitat insòlita, l’havia convocada l’Assemblea de Treballadors de la Cultura, i el títol, que podia semblar una catxa (Vetlla d’espiritualitat i art) al final, no ho va resultar ser. Benaurat l’art de la transfiguració i de la sorpresa sense gir cínic.

A quarts de set de la tarda, els voluntaris que franquejaven la porta ja lamentaven als grupets de persones que volien assistir-hi que ja no quedaven places lliures per a aquesta celebració insòlita. Les seves demandes volien preservar al màxim tots els congregats aconsellant com posar bé la mascareta i com ruixar-se de gel un cop i un altre. Ahir era gent de la cultura; però qualsevol altre dia serien necessitats de primer ordre. Aquest va ser el primer bany d’humilitat del col·lectiu artístic i d’assumpció d’agrair l’esforç i el risc que havia acollit l’església de Santa Anna. Qui hi havia? Des de les actrius Carme Sansa, Mario Gas i Vicky Peña. O Toni Casares, de la Sala Beckett, i Magda Puyo, de l’Institut del Teatre. Imma Colomer llegia un dels salms. Entre la generació més jove, Enric Cambray, Marc Pujol, Aleix Fauró o Clara i Ariadna Peya, que, en principi, havien d’actuar amb dues germanes Sey. Però que van declinar fer-ho perquè no se sentien identificades amb el to de la celebració, que respectaven però no compartien.

La cultura és sanadora. I veure com es mouen els ballarins d’ARTransforma aconsegueix unir els dos extrems: notar com la potència dels braços projecta línies infinites i commou el somriure sincer, d’una bondat i una llibertat absolutes. Al costat, el cant d’Enric Castignani a mode de salm d’obertura; el ball amb la roda d’Oriol Sabaté (amb acompanyament de Peio Sánchez màgic); o el monòleg d’Alhayat en què expressa la por de creuar el mar en una barca massa feble casava amb el to de germanor religiós, de buscar lligams entre aquella església de les catacumbes, de la teologia de l’alliberament, de l’univers de Taizé. La bel·ligerància, el contrast, va venir de la cavalleria del Comando Señoras, amb un punt d’ironia amb gel a la bossa i una actitud empoderadora i amb la lectura del manifest de l’Assemblea: reclamen més atenció als més febles de la cultura i exigeixen mesures eficaces tant a la Generalitat com a l’Estat espanyol (que, per cert, ahir va anunciar que destinava 4 milions d’euros a la cultura catalana però que s’adreça a companyies com ara La Fura dels Baus, Dagoll Dagom, la Fundació Castell de Peralada i els Amics de l’Òpera). Benaurat l’art perquè és capaç de sorprendre els més rebels i portar-los al terreny de l’escolta transcendental. El gel de Santa Anna fa olor de sàndal.