Memòries de Rússia

La universitat Ca' Foscari de Venècia presenta fins a final de juliol una mostra excepcional, que sota el títol Rússies. Memòria, mistificació, imaginari ofereix una reflexió sobre un segle de canvis profunds en unes terres sota règims polítics que han marcat l'imaginari col·lectiu i les realitats universals del segle XX.

El títol Rússies , en plural, és excel·lent per emmarcar l'art d'aquelles terres des de la Revolució i el règim soviètic, passant per la Guerra Freda i el paper de la superpotències, fins a la distensió i a la caiguda del mur de Berlín. Rússia ha estat la pàtria d'una tradició històrica també hereva del mon bizantí, que ha portat al món, durant el primer segle XX, artistes com Chagall, Kandinski, Màlevitx o Tatlin, que després es va il·lusionar amb el realisme socialista, però que també ha vist moviments dissidents i que sobretot, desprès de la caiguda del règim de ferro, prop del canvi de segle, ha produït de nou un art ben actual però que no deixa de banda l'herència del passat.

L'exposició coincideix amb la represa d'un interès europeu global per l'art de Rússia, que s'ha manifestat en la exposició d'art rus més gran que s'ha realitzat mai a França, al Museu del Louvre. Però l'originalitat de la exposició veneciana ve de la multiplicitat de punts de vista que s'hi proposen. Els organitzadors utilitzen, a més de les obres d'art tradicionals, pintures, escultures o cartells, també films i música i sobretot quinze instal·lacions multimèdia en alguns casos interactives, que demostren fins a quin punt l'ús de les tecnologies actuals permet entrar millor en la història i contestar les preguntes que ens fem i els interrogants que ens plantegem. Per això subratllo la diferència que hi hauria d'haver sempre entre una exposició organitzada per un museu i una mostra generada per una universitat, perquè aquesta última s'apropa més al que ha de ser un laboratori expositiu amb la participació de professors, investigadors i estudiants avançats.

La Rússia de les avantguardes va generar un nou art iniciat durant el primer decenni del segle, que, inspirant-se en les tradicions artístiques antigues, va arribar à l'abstracció més pura i a la barreja d'expressionisme (Chagall, Kandinski) i de constructivisme (Màlevitx, Tatlin), en el marc del rebuig de la representació figurativa. A partit de dues importants col·leccions privades, la mostra de Venècia aconsegueix representar bé aquest període.

La mostra ofereix una visió múltiple del realisme socialista que s'allunya de les critiques fàcils a les quals a vegades ha estat sotmès. Partint de l'eslògan de Stalin, “viure s'ha tornat més alegre!”, l'exposició mostra la voluntat soviètica de transformar la ideologia en imatges i mites per a les masses. Una determinació que, contràriament a altres règims, a Rússia va comptar amb l'interès d'artistes importants. En aquest context, l'exposició no ha volgut oblidar les diverses maneres de representar el líder en la Rússia de Stalin. Com també s'hi presenten els projectes arquitectònics del moment, com el celebrat Palau del Soviets i les derivacions quotidianes reproduïdes en objectes d'usos diversos.

Molt interessant és la confrontació entre aquesta oficialitat i les dissidències. En primer lloc, l'art d'aquella Rússia no oficial que amagava la seva creativitat darrere detalls estilístics en el marc, però, d'un art amagat. Aquest, realitzat per artistes aïllats, es manifestava en l'expressionisme abstracte, el figurativisme oníric, els temes fantàstics i el realisme grotesc.

El 1977 la Biennal de Venècia va produir una mostra dedicada a la dissidència en els països de l'Est i que va provocar les reaccions més irades dels governs del bloc soviètic. Va ser una exposició basada principalment en dues col·leccions privades, Sandretti i Morgante, que hi van aportar 26 obres, moltes de les quals ara s'exposen a la Universitat Ca' Foscari. Aquesta presentació simultània i no paral·lela de línies coherents darrere el títol plural Rússies és potser la principal originalitat d'aquesta exposició; una originalitat que justifica i explica per què a la Rússia dels anys 90 moltes obres reprenen els grans temes del passat com la memòria de l'avantguarda o la mistificació del realisme socialista.

Més que en altres llocs, a Rússia, la memòria, l'elogi i la critica del passat continuen absolutament presents en la creació artística actual, sobretot en la del canvi de segle. L'art rus de finals del segle XX no sembla gaire orientat a reflexionar de portes enfora i més aviat s'observa a si mateix, medita encara cada dia críticament sobre les il·lusions perdudes i continua unes dinàmiques profundes que es refereixen a tota la història d'una civilització, sobretot la del segle XX.