Art

JOAN MARIA MINGUET

HISTORIADOR I CRÍTIC D'ART

“La història de l’art és un engany”

Ara més que mai la cultura hauria de ser temerària socialment, als centres culturals i als carrers

Joan M. Minguet no té el costum de mossegar-se la llengua en les seves anàlisis del món de la cultura per no normalitzar el que no és normal. No ha fet una excepció en aquesta entrevista cuinada a foc lent entre el seu amagatall de Belltall i el seu Cornellà de Llobregat natal (1958). En la conversa s’escola el seu últim llibre, que és la seva primera (anti)novel·la.

Com ha afectat la pandèmia la seva vida i què en pensa de la gestió que se n’està fent?
Abans que res, vull tenir un record pels qui han mort a causa del virus. I pels qui han superat la malaltia, però tenen seqüeles. Oblidem massa fàcilment les víctimes de tota aquesta anomalia. I cada vegada que algú es queixa perquè no obren la piscina, el gimnàs, el bar o el teatre (sí, també el teatre), encara que pugui tenir una part de raó, fem una societat menys humana. El primer símptoma d’aquesta deshumanització és la mateixa medicina, que no parla dels malalts, els converteix només en xifres, gràfics i tendències. I aquest context l’aprofiten els polítics per fer grans declaracions i prendre decisions, sovint incoherents, però desatenen les persones. Això es va veure molt clar amb totes les morts que es van produir a les residències de gent gran durant el primer embat de la pandèmia, fruit de la desídia del govern català. I per allò encara no ha dimitit ningú. Perdona, m’embalo abans d’hora. Jo soc un afortunat, m’he pogut refugiar a la nostra casa de Belltall després de sortir de l’hospital a finals de març per una pneumònia severa. Soc persona de risc i he de vigilar. Però jo i la família estem bé. I sentim les angoixes d’aquesta època com tots els que estem prou bé per sentir-les.
Entrem en un període d’involució democràtica? De fet ja hi érem, no?
Charles Bukowski deia que la diferència entre una dictadura i una democràcia és que en la democràcia pots votar abans d’obeir les ordres mentre que en la dictadura ja no cal gastar temps a anar a votar. Sembla un exabrupte, però nosaltres ho estem patint. Com diu la filòsofa Laura Llevadot, el govern català no ha gestionat la pandèmia, ha gestionat la por de la pandèmia. Ens han segrestat un munt de llibertats. I la cosa és que molts ho donaríem per bo. Al començament del confinament, Manuel Delgado deia que, en situacions com les que vivim, ser obedient pot ser revolucionari. Jo hi crec, en el fet que la meva llibertat s’acaba quan comença la salut dels meus veïns, i viceversa. Però tot això s’ensorra quan al davant del govern hi tens uns incompetents (això no és una opinió, és una evidència). Uns incompetents que davant de la seva incompetència es fan arrogants, com la consellera Vergés o el conseller Bargalló. Uns dictadors als qui han votat, que diria Bukowski. I que a pesar de la seva incapacitat manifesta s’arrapen al poder com paparres, en part per aquestes aberrants lluites intestines entre els partits que són al govern.
A ‘Per acabar amb el consens de l’engany’, la seva lliçó inaugural del màster universitari en estudis teatrals de la UAB, alerta dels perills d’una cultura decorativa, còmoda i normativa. Troba a faltar dissidència en la cultura d’avui?
Més que dissidència, el que proposo en aquest opuscle és el dissens. Es produeix en el món de la cultura una paradoxa que sembla irresoluble: aparentment, la majoria de persones que ens hi dediquem som progressistes, aspirem a una societat més justa i igualitària. Però quan treballem en el nostre ofici acceptem consensos, normes i paraules que són o signifiquen tot el contrari. Perquè una cosa és que admetem aquests consensos perquè necessitem treballar i una altra és ni ser-ne conscient i pensar que ser artista o crític fa patxoca. Trencar amb els consensos vol dir, en primer lloc, posar en qüestió la cultura productiva (productiva pecuniàriament, s’entén), la competència a què ens aboquen les institucions amb concursos i processos administratius inútils, recordar que el bé comú hauria de ser el màxim objectiu de l’art. Per no semblar-nos a l’esport.
Alleugerir el pes de la història de l’art és possible?
Quan ens enfrontem a l’art del passat, aquests consensos són encara més difícils de trencar. Admirem sense cap pols crític la història de l’art que ha arribat a nosaltres, com si ens pertanyés democràticament. Però és mentida: primer, perquè les esglésies o els retrats de reis, nobles o burgesos, o els paisatges que aquesta gent encarregava, són l’expressió d’un sistema polític autoritari. I segon, perquè podríem fer veure que tot aquest passat d’ostentació, des del moment que ara és en museus públics, ens pertany a tots. Però això torna a ser mentida: la custòdia de tota aquesta tradició no és democràtica, penja d’unes estructures funcionarials i dineràries que no controla ningú. Sense anar gaire lluny: el Macba el controla un grup de l’alta burgesia catalana; i el president del MNAC és Miquel Roca, l’advocat dels Borbons. Els polítics, abans de prendre possessió dels seus càrrecs, ja han presentat la seva dimissió sobre aquestes qüestions.
És per això que diu que la historiografia de l’art és tan conservadora?
No és només la historiografia, els museus, la universitat, tot el que envolta el món de l’art parteix d’un seguit de consensos molt antics que provenen del poder; uns consensos que es van construir per part de la noblesa, de l’església, de la burgesia. I en un temps de societats democràtiques, absolutament imperfectes però provisòriament democràtiques, mantenim aquelles formes i fins i tot fem servir paraules que van ser inventades pel poder i que avui dia no tenen cap sentit si concebem la cultura com a una eina activa: la bellesa, el geni, l’originalitat, l’autoria són paraules que designen un món que no era el dels nostres ascendents (si no és que vens de família acabalada) i que no és nostre. Sobre això de l’autoria hi ha una frase que m’acompanya des que seixanta persones el 2017 vam col·laborar sense signar res en l’exposició La revolució és una ficció: l’anonimat és revolucionari.
I quina és la responsabilitat dels que escriuen, escrivim, d’art?
Fa unes setmanes, la Núria Güell et deia que tot art és polític, hi estic d’acord. Hi estic tan d’acord que afegiria que qualsevol obra d’art (que qualsevol fet visual) no deixa de ser mai un fet polític al llarg del temps. La història de l’art és un engany, la narració d’un engany, milers i milers d’obres sobre fets bíblics, mitològics, històrics que es configuren com la representació d’un món de vencedors. Sempre poso el mateix exemple: davant de tots els retrats eqüestres de la història (probablement la manera més grandiloqüent i, si t’ho mires bé, irrisòria de mostrar el poder d’un assassí del passat) no podem posar-nos a bavejar com Homer Simpson ho fa quan té un dònut al davant. A menys que vulguem ser un ésser tan amorf i passiu com Homer, és clar. Els qui escrivim sobre art tenim l’obligació de proposar dissensions o incomoditats entre aquest mar de placidesa obedient: totes aquelles obres penjades a la paret per promocionar un culte gairebé religiós o, en el camp contemporani, aquesta gran farsa que és el cub blanc.
Doncs quin paper ha de tenir la crítica en aquesta visió que té vostè de l’art activista?
La pandèmia ha agreujat comportaments que venen de lluny. El primer és el silenci. No puc entendre com els meus col·legues no hagin dit pràcticament res en els darrers anys sobre la denigració de la conselleria de Cultura des de Santi Vila fins avui (la fugida de Laura Borràs, la insuportable desídia de Mariàngela Vilallonga); sobre la crisi brutal en què es troba el sistema artístic català, especialment sobre la feblesa de la gent que surt de les facultats de belles arts o d’història de l’art sense res en l’horitzó. Quan Mascarell era a la conselleria, el sector participava en tot el que fos constructiu, però no deixava de denunciar amb vehemència l’autoritarisme que practicaven les administracions: el desballestament del CoNCA, el tancament del Canòdrom, l’operació de posar Bibiana Ballbè de directora de Santa Mònica, la censura al Macba... Ara, les institucions passen per damunt de les propostes i les advertències de les associacions gremials, com s’ha demostrat en el cas de la Fabra i Coats, entre més. I malgrat tot, el silenci perdura. Jo no defenso un art activista simple, o penso que l’activisme artístic és a molts llocs, en els grafits dels carrers o en el misticisme rural de la Fina Miralles. Però m’agradaria pensar que la crítica d’art és capaç de trencar motlles i sobretot de donar alternatives a la penúria cultural.
I no ho està fent?
Ho reconec, cada vegada estic més decebut perquè de retòrica anem molt bé, però es construeix sobre comportaments i sobre consensos que també caldria sacsejar. Et posaré un exemple: és una mica decebedor que quan surt elegit un director d’un centre d’art o un comissari d’una certa trajectòria guanya un cicle d’exposicions ja sàpigues del cert quins artistes es programaran o formaran part del cicle. T’equivocaràs de poc. Com si fóssim incapaços de deixar les nostres comoditats. O un altre: les associacions que representen els treballadors de la cultura (la cultura és de qui la treballa, repeteixo sovint) haurien de ser un model de comportament democràtic, no acceptar en cap cas els paranys que fan servir les institucions per a mantenir l’statu quo: les cooptacions per formar part de fundacions, per exemple. Per democratitzar la democràcia, que diu Daniel G. Andújar, és urgent renovar els protocols i les actuacions de tot el sector cultural.
No creu que és una mica desgraciat, tot i la bona intenció, el lema ‘La cultura és segura’? I, ja que hi som, per què els gestors de la pandèmia tenen fixació en el tancament dels espais de la cultura?
La desesperació no és bona consellera. Jordi Oliveras va fer una publicació a Facebook fa alguns dies en què es preguntava com podia reclamar el sector de la cultura que s’obrissin els teatres si s’havia decretat una queda. Qui se suposa que havia d’anar als teatres si obliguen la gent a estar tancada a casa? No seria millor que el sector de la cultura, en comptes de demanar el llum dels fanals reclamés la claror de la lluna? Per diferenciar-se dels bars, dels centres d’estètica, dels qui, legítimament, només saben veure que s’estan endinsant en la pobresa? Jo esperava que, fora d’aquelles faccions tan poderoses de les indústries culturals, que només miren pels seus beneficis, sortissin veus de l’art i de la literatura que, per més grossa que sigui la precarietat en la que es mouen, generessin propostes que tendissin al bé comú, que s’oposessin a les derives autoritàries dels governs, que denunciessin les seves incompetències amb creativitat i imaginació. Quina ocasió més idònia per divulgar i enfortir la campanya portada a terme des de Nativa.cat en què es diu que la renda bàsica universal i incondicional seria la millor política cultural possible. Sí, la cultura ha de ser segura sanitàriament, però el més important és que ara més que mai hauria de ser temerària socialment, als centres culturals i als carrers. Si els teatres han d’obrir només per entretenir, com proposava fa uns dies Joel Joan en unes declaracions molt tristes, potser ja en tenim prou amb la televisió. No sé si m’explico.
Què li fa pensar que a la Biennal de Pensament que organitza l’Ajuntament de Barcelona es defugi tot debat relacionat amb el conflicte polític català?
Va, diguem-ho clar: la Biennal de Pensament és una concepció fastuosa de la cultura, com les que Barcelona ha organitzat en el passat: l’Olimpíada cultural, el Fòrum de les Cultures... Ara, hi afegeixen el substantiu pensament, però va en la mateixa línia: un aparador que no pensa en el teixit cultural català, que fa soroll mediàtic mentre els sectors més precaris de la cultura de la ciutat continuen pel pendent de la precarietat. Es construeixen festes i projectes impostats (l’últim potser això de la superilla) mentre s’expulsa de la ciutat a tota una franja de població desprotegida. Això de la cultura com a festa perpètua ho vam veure quan, en ple confinament, Ada Colau surt a anunciar aquell concert ostentós que volia organitzar pels terrats de Barcelona, amb el Buenafuente i el Serrat d’estendards, caram, la casta de la cultura, podríem dir-ne. I el pitjor és que Ada Colau encara no ha entès perquè hi va haver aquella oposició a la festa banal que volia organitzar. Més que per pujar als terrats era per amagar-se als soterranis. Quant al conflicte català, que ningú de l’Ajuntament vulgui recollir el repte de debatre que dos milions de persones, pel cap baix dos milions, estan permanentment expulsades del joc democràtic, no és estrany: els comuns governen amb el partit socialista, que va victorejar la repressió, i gràcies als vots d’aquell francès sinistre. Tot lliga, no?
Com a gran mironià que és, com l’està afectant la crisi de la seva fundació?
La situació de la Fundació Joan Miró, institució per la qual he treballat molt, i encara ara, és un símptoma que alguns dels consensos de què parlava al començament es trenquen per si sols. Allò del museu espectacle, aquella dèria dels polítics per comptar nombres de visitants en comptes d’excel·lència cultural, ja no serveix. El descens dràstic de visitants a la Fundació Miró és molt anterior a la pandèmia. És el problema d’haver fonamentat la salut dels museus locals en el turisme. Les masses són imprevisibles: la població oriental que venia a Barcelona visitava els edificis de Gaudí en uns percentatges brutals, però només un 3%, aproximadament, d’aquelles masses pujaven a Montjuïc. Com se solucionen aquests vaivens imprevisibles d’usuaris?
Si estigués a les seves mans, com ho resoldria? Què creu que pensaria Miró de la gestió que s’està fent del seu llegat?
Jo no sé què diria Miró ni tinc una solució màgica, si la tingués ja l’hagués compartida. Però sí que vull fer dos apunts: primer, que espero que la solució no es basi a aplicar la lògica del capitalisme salvatge, com es va fer fa alguns mesos acomiadant personal que també havia contribuït a fer d’aquell centre un espai de llibertat. I, segon, jo no sé què diria Miró, però sí que tinc interès a saber què diuen els descendents de Miró sobre la crisi d’aquella casa i d’aquell fons tan important que Miró va cedir a la ciutat. Al costat de la Miró, hi ha el cas de la Fundació Tàpies o de tantes altres fundacions escampades pel país; hem de saber si les famílies volen continuar mantenint aquell llegat i quins sacrificis econòmics i patrimonials estan disposats a fer. I si els hereus no estan disposats a fer res, una sortida pot ser municipalitzar o estatalitzar (si algun dia arribem a ser independents) aquests equipaments. I si les administracions no poden garantir la seva subsistència, no ens ha de fer por fer-nos preguntes com la que et vaig llegir fa unes setmanes: potser s’ha de vendre patrimoni. Seria una pena, però tampoc podem viure permanentment en el miratge que Catalunya és un país com França, si el nostre govern dedica una misèria del seu pressupost a la cultura i el nostre col·leccionisme privat és, generalment, carrincló. I un apunt important: municipalitzar o estatalitzar equipaments no pot anar mai en detriment del teixit creatiu català de base, que prou precarietat que arrossega. I l’art d’avui és el que ha d’omplir els museus del demà, cosa que no sol tenir-se en compte.
Santa Mònica, l’origen de tots els mals, tindrà aviat, per fi, nova direcció, elegida amb un procés curiosament fet ara amb moltes presses. La Fundació Tàpies no té director des de fa mesos. Al Macba han decidit de prescindir de Ferran Barenblit. Joana Hurtado ha estat degradada a la Fabra i Coats. Tot plegat, també és símptoma d’alguna cosa, no?
Tots són casos diferents, però hi ha una arrel comuna que jo resumiria en tres fets. Primer, la gran derrota (que la pandèmia ha evidenciat més que mai) és que des del món de la cultura contemporània no hem sabut connectar amb la societat; només considerem imprescindible la cultura igualitària el sector que ens hi dediquem. La gent no posa en qüestió el Liceu, l’equipament que rep més subvencions de tot el país, a pesar de les seves polítiques nobiliàries o sectàries, com si fóssim al segle XVIII, i en canvi es molesta per un grafit al carrer de casa seva. No sé qui es presentarà al concurs de Santa Mònica, però s’ha d’estar molt necessitat per voler treballar sota les consignes d’aquella màquina burocràtica i corsecada que hi ha al Palau Marc. Segon, els partits polítics de tots els colors han cantat i canten elogis sobre l’art i la cultura (Mascarell va arribar a dir que és el petroli de Catalunya, quin cinisme!), però tots fan pràcticament el mateix, és a dir, res; senyal que els importa un borrall. I, finalment, ja em perdonaran, però potser hauríem de començar a compartir responsabilitats, tots som institució i per tant no hauríem de tolerar que col·legues nostres (alguns directors de museus de Barcelona, posats a dit, fa anys que són allà, com els polítics que s’arrapen a la poltrona) demostrin una nul·la imaginació; una gestió rutinària, administrativa i submisa de centres culturals públics. Hi ha persones estimades que, abans d’acceptar pressions dels seus caps polítics amb una covardia extrema, haguessin pogut dimitir, més que per ells, per tots nosaltres. En aquests darrers anys, la direcció de la Virreina per part de Valentín Roma ha estat un contrast gairebé ultratjant. Que també hi ha hagut defectes? Jo diria que sí, però la comparació amb la resta és tan gran que esmentar algun detall seria una injustícia imperdonable.
S’ho creu que el sistema de l’art pot funcionar diferent, amb més empatia, en l’era postpandèmia?
N’estic convençut. És l’oportunitat idònia per trencar amb els consensos establerts. En la situació en què ens trobem algú ha pensat en la possibilitat d’obrir les portes i les finestres dels museus? Però obrir-los de debò, no amb retòriques antigues. Vaig més lluny: algú ha pensat en la possibilitat de portar el museu al carrer? Sí, sí, treure peces dels magatzems i de les parets dels museus i posar-les davant de les parets exteriors. Al carrer hi hauria cultura segura sanitàriament parlant i transformadora socialment, com demanava abans. Si això és una bestiesa, busquem d’altres idees. Però s’ha de ser valent. Democratitzar el sistema; obrir els equipaments a les veus externes per no donar la sensació que els equips actuals no fan més que autoprotegir-se; posar fi a les subcontractacions que exploten els joves graduats... i, per davant de tot, concebre la cultura com a un fet no productiu, gairebé assembleari. Ja sé que la paraula assemblea, aplicada al món de la cultura, va en contra dels consensos que ens venen donats. Per això la faig servir. Darrerament també he emprat la paraula enemic, i algú s’ha espantat. Però jo crec que la cultura entesa des del dissens té enemics, és clar que sí, no podem viure amb aquesta idea naïf i fraudulenta que la cultura és súper i que ens farà lliures a tots. Jo no vull ser Homer Simpson. De vegades, les paraules diuen més del que sembla. Fixem-nos en les que designen oficis del nostre camp, signifiquen coses que caldria desmentir amb una pràctica igualitària: conservador, comissari, director, patró... Òndia, quanta autoritat!
Per què ‘El paisatge d’uns crims’, la seva primera novel·la, diu que és una antinovel·la? Quin ha estat el principal desafiament?
El desafiament era saber portar les hipòtesis del dissens a l’escriptura de ficció. No és res d’original, Bertolt Brecht ja ho va teoritzar, però per mi era tot un repte: fer una primera novel.la sobre uns fets reals, una tragèdia ocorreguda en el món rural el 1928, prenent el lector com a còmplice, fent-lo saber que aquella tragèdia és impossible de reconstruir amb les armes tradicionals de la narrativa, que jo no soc un narrador omniscient, que jo no vull enganyar els lectors i que, per tant, m’han d’ajudar a construir el relat des de les primeres pàgines. Per això dic que és una antinovel·la, recordant unes paraules que em va dir fa anys Carles Hac Mor. Diguem que no vull fer servir els estratagemes de l’engany, o els defujo tant com puc.
Per no ser una novel·la, Òmnium l’ha nominat al premi a la millor novel·la de l’any. L’imagino emocionat.
No t’ho pots arribar a imaginar. Estic com una criatura. Algun mitjà ha dit que jo era la sorpresa entre les obres seleccionades. Es veu que en aquest camp de la narració soc com una jove promesa, però amb una edat de vell rondinaire, ha, ha, ha!

Dubtes

“En comptes de la certesa, que tothom busca desesperadament, en la realitat i en l’art val més explorar, primer de tot per honestedat, el dubte.” A les darreres pàgines d’El paisatge d’uns crims. L’acte sublim de Josep Marimon (Andana), Joan M. Minguet acota la matèria primera amb la qual ha construït aquesta inusual novel·la que no ficciona res i exigeix un lector despert de principi a fi: les preguntes abans que les respostes sobre uns fets tràgics que van succeir el 1928 a la Pobla de Ferran, una matança d’infants i de dones que va perpetrar el pagès Josep Marimon. Minguet, bregat a transitar per espais de pensament ignots i incòmodes, és un dels dotze candidats a guanyar el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.