Aquell Fontajau de l’“abans això eren camps”

Si algú dubta que una imatge molt sovint val més que mil paraules que arreplegui Fontajau en blanc i negre, un llibre de records no escrits que, fent recopilació d’una sèrie de fotografies, et transporta als darrers seixanta-vuit anys als barris de Sant Ponç, Fontajau i, una mica, de Domeny.

Com explica el seu artífex, Paco Sánchez Patón (Sant Gregori, 1958), el llibre no té cap voluntat d’aprofundir en aspectes històrics sinó de contribuir a la memòria dels qui van viure aquell temps oferint un recorregut visual d’un temps ja passat. De quan Fontajau era aquell “abans tot això eren camps” i de com i quan va evolucionar fins al barri integrador i actiu orgullós de les seves arrels que és.

En aquest trajecte (re)descobrim aquell Fontajau que ja creixia al voltant d’aquella mitja dotzena de masies que estaven a l’altre costat de riu i que després de la construcció del pont ja no tenien el privilegi de no haver de pagar el trajecte en barca per arribar a la ciutat. A través en bona part del llegat gràfic de Miquel Soler i Dalmau (Vilablareix, 1932), fill de la serradora familiar on actualment es troba Metalquimia i gran aficionat a la fotografia des de petit.

Com explica Paco Sánchez, tot sorgeix de la seva col·lecció fotogràfica, que, ja el 2002, va exposar en la festa major del barri. Una exposició historiogràfica que va captar molt l’atenció de la gent i que ja aleshores Sánchez tenia clar que allò no podia ser un esdeveniment efímer i que calia deixar-ne constància. D’aquí aquest volum de format apaïsat que es pot trobar en algunes llibreries de Girona i del barri de Fontajau i Taialà (el preu és de 15 euros i la recaptació anirà a càrrec d’alguna organització benèfica), que conté un grapat d’imatges –d’una gran qualitat artística i documental tot i ser d’un fotògraf amateur–, la majoria inèdites i amb l’afegitó d’altres particulars –el mateix Paco Sánchez– i d’arxius com el CRDI.

Així, a grans trets, destaquen les fotografies que capten l’edificació de l’hospici del Puig d’en Roca i l’hospital Trueta, amb retrats d’alguns dels treballadors que el van aixecar com ara els del Sindicato Universitario del Trabajo; també de les barraques o aquells Albergues Provisionales que van arribar a tenir més de mil persones vivint-hi; o dels mateixos pagesos de la zona i els empleats de les diferents indústries de la zona. No menys records aporten les imatges del merendero de la Barca, “que tenia un viver on sempre hi havia granotes, una de les especialitats del restaurant” o, ja més convencional, de com a can Dalmau l’amo preparava l’ast més popular d’aquells anys. Records que caldran algun sènior de la família amb qui comentar la jugada. Això si no coneixen Paco Sánchez, una font de coneixement i entusiasta d’aquest barri genuïnament gironí malgrat que en una època, temps era temps, per allà els quaranta, com recorda, “el telèfon venia de Girona, l’Ajuntament era de Sant Gregori; la parròquia, de Taialà; el carter, de Domeny, i la Guàrdia Civil, de Sarrià de Ter”.