El diable, a la foguera
Oriol Garcia Quera recrea en un nou còmic de la col·lecció Traç del Temps (Rafael Dalmau Editor) les caces de bruixes documentades al segle XVII
“Reneguen de Déu, de la Verge Maria, del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Fan el boig, ballen en cercle i es freguen el cos amb ungüents: els pits, les aixelles, les parts vergonyoses, el darrere i volen, despullades, a fer malvestats, amb les seves males arts causen grans mals a la terra.” És més, també amb “les pólvores que espargeixen pels aires fan caure pedra i boira, fan que es neulin els fruits, maten el bestiar i també les criatures. I se les mengen!”. I per acabar-ho d’adobar, es veu que “juren fidelitat al diable i hi tenen tractes carnals!”.
Mare de Déu Senyor, devien exclamar aquella gent de principis del segle XVII quan els anomenats descobridors de bruixes, en realitat caçadors de bruixes, els explicaven aquests relats del que feien les dones acusades de bruixeria.
Per situar-nos, aquell era un context històric marcat per l’auge d’una religiositat cada vegada més dogmàtica i bel·ligerant contra tot allò que s’escapava del considerat ortodox. Uns anys marcats per les dures inclemències meteorològiques (l’episodi de pluges torrencials de la tardor de l’any 1617 és particularment catastròfic) i una consegüent crisi econòmica i social que va portar bona part de la societat a la misèria. És en aquells temps convulsos, enmig de credulitat i fanatisme, en què la por ho dominava tot i els fidels creien que el diable vivia entre ells. I és aquí, concretament la tardor del 1617, que algú havia de pagar els pecats a la terra i quan diverses dones van ser condemnades a la forca o a la foguera per exercir la bruixeria on s’ambienta Bruixes 1617. L’any del diluvi, el nou número de la col·lecció Traç del Temps de Rafael Dalmau Editor, escrit i il·lustrat per Oriol Garcia Quera.
Ben documentat, com sempre, amb Agustí Alcoberro i Pau Castell com a historiadors de capçalera supervisant-ho i un munt de documentació d’història local apresa, Oriol Garcia Quera endinsa els lectors en aquest món dominat per un fenomen que defineix com a “polièdric” en què es donen, segons ell, moltes circumstàncies perquè això passés. “Paradoxalment, l’Església, que havia creat un estat mental perquè la cacera de bruixes fos possible, no és la causant de la persecució, l’enjudiciament i l’execució de les dones acusades de bruixeria. Prou feina tenia a lluitar contra alternatives religioses reals i organitzades. Amb el terreny adobat, això sí, i els fidels fanatitzats contra l’heterodòxia i la diferència, són uns altres els factors que fan possible una de les caceres de bruixes més importants de l’Europa del segle XVII”.
L’autor insisteix en la impunitat judicial de les autoritats locals (veguers i batlles) que administraven rendes i impartien justícia dins els seus termes, on ja eren freqüents les tortures o les forques a l’entrada dels pobles, amb delinqüents penjats o esquarterats. Aquí, en aquest ambient, és quan es professionalitza la figura del descobridor de bruixes, que té la capacitat d’identificar “amb mètodes estrafolaris” les dones que practiquen la bruixeria. “Els seus veredictes són acceptats i donats per bons durant dècades, i envien a la forca centenars de dones innocents”, detalla.
El fet de presentar la caça de bruixes en un còmic permet concentrar en poques dones la terrible realitat que a Catalunya es té documentada per a moltes. Com assenyala l’editor, Rafael Dalmau, “efectivament també és una proposta reivindicativa a favor de les dones que van ser executades a l’edat moderna sota acusacions falses i després de judicis injustos. En l’àmbit europeu s’està gestant un moviment per revocar les sentències acusatòries dels judicis farsa de fa quatre-cents anys, i en l’àmbit català Bruixes 1617 vol constituir també una aportació en aquesta direcció”.
Per l’autor, per entendre com va poder succeir aquest fenomen caldria fer un paral·lelisme i comparar-ho amb la inacció de la societat amb la mort d’emigrants al Mediterrani que hi ha en l’actualitat. Com afegeix Dalmau, en realitat es parla de “la lluita sense escrúpols pel poder, el paper sovint minoritzat de les dones, la gestió col·lectiva de les pors, les manipulacions judicials, la marginació dels febles”. És a dir, quelcom universal que persisteix al llarg de la història de la humanitat.
Ensenyar la història de Catalunya, il·lustrada i divulgativa
Bruixes 1617. L’any del diluvi és una obra de ficció, inspirada en la caça de bruixes que va tenir lloc a Catalunya al començament del segle XVII. Hi apareix, però, un personatge històric: Cosme Soler, anomenat Tarragó, perquè provenia del mas Tarragona, situat al municipi de la Baronia de Rialb, a l’actual comarca de la Noguera. Abans del maig del 1617 ja havia exercit de descobridor de bruixes en diversos pobles, on havia fet penjar més de mitja dotzena de dones. Com la resta de la col·lecció, és un àlbum de línia clara tant per a joves com per a adults amb contingut històric, que permet visualitzar episodis del passat de manera amena sense renunciar al rigor documental. Com destaca l’editor Rafael Dalmau, són llibres en la línia francesa, a través dels quals s’explica la història de Catalunya amb “rigor divulgatiu” i en llengua catalana, com abans feien a Edicions Casals. Oriol Garcia Quera ha publicat nombrosos còmics històrics sobre moments i personatges de la història de Catalunya, i concretament, amb aquest còmic, la col·lecció Traç del Temps arriba al número 5. El primer llibre de la col·lecció és Terra de frontera. Olèrdola 1058; i després s’ha publicat Cessetans. Entre Roma i Cartago(2); Pompeu Fabra. L’aventura de la llengua, amb guió de Gemma Pauné (3), i Carlins 1838. Guerra i fam (4).