El cinema no és només doblatge

L'aprovació de la llei del cinema arriba en un moment delicat per al cinema. No ho és tant perquè la llei s'aprova dos dies després de la sentència de l'Estatut, sinó perquè el concepte de sala de cinema viu una accelerada transformació. Si la llei només ha servit perquè es puguin veure pel·lícules americanes en català, potser d'aquí uns anys ens semblarà ridícul haver lluitat tant. En un futur immediat la qüestió ja no dependrà de l'idioma en què s'exhibeix la còpia d'una pel·lícula determinada, sinó del canal que l'espectador triï per connectar els cascos que hi haurà instal·lats a les sales i que li permetran veure el film en l'idioma que més li convingui. La llei arriba en un moment en què el futur de la digitalització converteix la sala en un espai polivalent on no només es veu cinema, sinó també futbol i òperes. Un moment en el qual la idea de cinema com a factor cultural es troba perduda en mig de forts interessos econòmics. El cinema s'està convertint en un factor residual dins d'un audiovisual que transforma el seu concepte d'esdeveniment i que vol convertir les sales en l'espai de l'espectacularitat que no pot ser l'àmbit domèstic. Davant d'aquesta situació d'incertesa, s'obren alguns interrogants claus que tenen a veure amb com podem arribar a definir quin serà el nou horitzó de la producció realitzada a Catalunya i quina serà la capacitat política per imposar determinats circuits de cinema que privilegiïn el cinema com a fet cultural davant la transformació del sector cap a altres horitzons.

A nivell polític, el punt fort de la llei ha estat, tal com no ha parat d'insistir el conseller Tresserras, la possibilitat de corregir una anomalia històrica i permetre que el català tingui una presència en el sector cinematogràfic semblant a la que ha tingut en el món de la literatura o del teatre. La mesura té la seva lògica, sobretot si tenim en compte que el sector de l'exhibició ha preferit la inèrcia del doblatge al castellà que intentar buscar vies que permetessin la introducció del català. Amb tot, malgrat que la llei aconsegueixi a la llarga una clara paritat de còpies entre versions catalanes i castellanes, s'ha de tenir present que la correcció d'una anomalia suposa la creació d'una altra, com és la perpetuació del doblatge. En un primer esborrany, la llei també obria nous camins cap a la instauració progressiva de la versió original subtitulada en català. En els darrers debats aquest fet ha estat minimitzant i s'ha posat de relleu la importància del doblatge com a fita política, sense qüestionar el seu anacronisme.

Mentre els exhibidors estan pendents dels resultats que tindran les transmissions de partits en 3D, el cinema fet a Catalunya ha tingut una gran repercussió i un reconeixement internacional. El fet no ha estat determinat per la conjuntura industrial sinó perquè hi ha hagut autors valents i arriscats. La paradoxa és que una part de les pel·lícules catalanes que han triomfat en el mercat internacional no han trobat un públic en el propi país. El fet té a veure amb el fet que el cinema també pateix un procés de fragmentació de públic. Amb tot, però, la llei haurà de servir per consolidar aquest model cultural del cinema del nostre país. Hi ha un aspecte de la llei que ha aixecat molt menys rebombori que el del doblatge però que és essencial: la creació d'una xarxa de sales públiques. Si el cinema vol singularitzar-se com un factor cultural ja no pot dependre, exclusivament, dels interessos d'un mercat que té altres obsessions. El cinema ha d'intentar trobar una xarxa d'espais que el respectin i proposin sistemes d'intercanvi. La llei preveu crear un circuit que promocioni tant el cinema fet a Catalunya com el cinema de qualitat en versió original. Si es fa realitat aquesta utopia, haurà valgut la pena aprovar una llei del cinema en un temps en què el cinema deixa de ser cinema.