El xofer de Pla i el seu fill

Jordi Amat ens ha ofert un llibre d’interès indiscutible: El fill del xofer (Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà). Sí, una biografia del periodista que es va fer conèixer sobretot per la campanya de denúncia de la mala situació de Banca Catalana des de la seva tribuna a El País. El periodista que, després, va acceptar posar-se al davant de la joia de la corona de Jordi Pujol, TV3, i que en va fer una empresa d’èxit rotund. Que dirigí el diari El Observador, finançat per Prenafeta i Convergència, que va col·laborar a El Mundo, a La Vanguardia... i que va acabar al Diari de Girona, quan ja no només era una ombra del temut i influent periodista triomfant. I, per si faltava alguna cosa, l’home va tancar la peripècia biogràfica matant la seva dona d’un tret abans de suïcidar-se al seu pis de Barcelona. Una història que és més que una novel·la.

Amat desvela molt aviat un detall que considera definitori: una carta que va escriure quan només tenia setze anys a Josep Pla. Li demana que intercedeixi davant el seu pare perquè li deixi obtenir el passaport i el carnet de xofer. Però més que demanar, exigeix. Amenaça. Ell ja sap moltes coses de Pla, de Vicens Vives, de Carles Sentís, de Josep Tarradellas. Coses que ha sentit i que ha vist. Seria molt greu que les expliqués al comissari Creix, cap de la brigada politicosocial. Podrien anar a la presó tots, el seu pare inclòs. De la carta, Jordi Amat n’extreu el perfil moral del seu biografiat i sobre aquest perfil juvenil fonamenta les raons de les seves actuacions posteriors, tant en el camp professional com en el personal.

El llibre es llegeix més bé que una novel·la ben escrita. Crec que és de justícia dir que Jordi Amat escriu tan bé com Alfons Quintà i l’estil que aplica al text el podria signar el biografiat. Per bé i per mal. Per bé si ens fixem en l’eficàcia de la prosa, del discurs, del ritme. Per mal quan ens adonem que, com Quintà, l’autor va desenvolupant l’argument amb una fixació gairebé malèvola. De l’Alfons Quintà, en diu que és un bon periodista i una mala persona. I l’interessa, sobretot, la mala persona.

Vaig conèixer i tractar en Quintà. Col·laborava amb nosaltres a Presència en l’etapa heroica del setmanari. Quan organitzava la delegació d’El País a Catalunya em va fer de corresponsal a Girona (molt poc temps perquè ja estàvem muntant el Punt Diari i aviat ho vaig haver de deixar), molt més tard va venir a Andorra i vam sopar junts quan el vaig ajudar a entrevistar en Jaume Bartomeu... El meu Quintà, la mica de Quintà que vaig arribar a conèixer, no era ni mal educat, ni dictador, ni brusc, ni assetjador. Decidit i eficient, sí. Quan va venir l’Adolfo Suárez a Girona l’esperàvem a l’aeroport una dotzena de periodistes. El cap del premsa del president ens va venir a dir que només ens permetria fer unes fotos. Cap pregunta. Però en Quintà va sortir, va agafar pel braç a Suárez i ens el va dur amablement per fer una roda de premsa.

M’adono que estic parlant del fill del xofer i no parlo del xofer. Josep Quintà, el pare, també mereixeria una novel·la. Només el conec pel que n’explica en Jordi amat. Era un viatjant de teixits i tenia cotxe. Com van fer anys més tard en Mercader i en Valls, acompanyava Josep Pla sovint. Es va fer amic dels amics de l’escriptor de Palafrugell i participava en les llargues sobretaules amb gent tant diversa com els pescadors de Calella o Jaume Vicens Vives, passant per Valls-Taberner, Manuel Ortínez, Manuel Brunet, Gaziel, Fages de Climent, Josep Benet, Narcís de Carreras, Joan Cerdà, Fabià Estapé, Armand Carabén, Duran Farell i Josep Tarradellas.

Jo em pregunto: com és que tenia cotxe? Els viatjants de la postguerra anaven en tren o en autobús. Potser en bicicleta. Però en Quintà pare tenia un Lancia. Cert que la família de la seva dona regentava una sabateria a Figueres, però això no ho explica pas. Tampoc s’entén que disposés d’un veler amarrat a Roses. En canvi, quan ens diu que solia oferir als convidats formatges i vins francesos obre una pista. Sovintejava viatges a la Catalunya francesa. Encara que l’Amat no ho diu, és fàcil imaginar que feia un tràfic il·legal continuat de productes introbables a l’Espanya franquista. Això també ho havia de saber el futur periodista. Un viatjant de teixits no es pot permetre ni el cotxe, ni el balandre, ni mantenir dues famílies com sembla que mantenia, ni les llargues hores perdudes al costat de Pla i els seus amics influents. De la relació del pare Quintà amb el contraban encara n’he trobat una altra pista: un amic transportista el va conèixer uns anys després a les subhastes que es feien a les duanes del Pertús i de la Farga de Moles. No se’n perdia cap. Havia entès que era més fàcil adquirir a bon preu les captures dels duaners que exposar-se a ser-ne víctima. O, ves a saber, potser des del principi la font d’ingressos del xofer de Josep Pla era precisament el negoci de les subhastes. El mateix Lancia, no l’hauria comprat així? Tenir, com s’entén que tenia, una connexió directe amb Eduardo Ruiz, cap del departament de policia de fronteres, podria explicar moltes coses.

El fill del xofer ens ofereix una panoràmica parcial però extraordinària d’un món en el qual hem viscut sense saber-ne gairebé res. Economia, política, periodisme. Però també tràfic d’influències, extorsió, especulació. Patriotisme i afany de lucre. I, per acabar, assassinat i suïcidi. No es pot demanar més.