Crítica
teatre
Postal hermètica
L’adaptació del conte Pedro Páramo juga amb el present i el passat, la ficció i la veritat, les ombres i el sol. Ho fa en un espai concret i alhora abstracte. Amb uns sublims intèrprets (Vicky Peña i Pablo Derqui) que poden mostrar una àmplia pàtina de colors, des de la innocència al cinisme, des de la paròdia a la tragèdia. Es convoca a escena el món dels morts, tan present en la cultura mexicana. També es mostra des del dolor de la pèrdua a la set de venjança o, fins i tot, al patetisme de morts que conversen amb els veïns dels nínxols, i que no pretenen molestar gaire el món dels vius. Mario Gas ha pogut jugar amb aquest univers vaporós del surrealisme i ho evoca amb unes projeccions audiovisuals als murs de la paret que separa els vius dels morts, la hisenda dels Páramo del poblat. Hi ha la mirada del cacic i també dels que han patit el seu menyspreu.
Certament, és preciós veure com els dos actors poden desdoblar-se en els personatges d’una novel·la d’ombres que la dramatúrgia del mateix Gas juga a creuar-la per convertir la posada en escena en un intrigant laberint inabastable. Potser el problema és que li resta màgia traçar les línies bàsiques per als que no coneixen aquesta peça. Queda el relat però es destensen les incerteses, els fils oberts que podrien donar altres raons als comportaments dels cossos i de les ànimes que s’hi convoquen. Possiblement, per això, tot i celebrar la interpretació, l’espectador no es commou; només contempla una representació, no ho viu com una experiència inquietant. Quan la novel·la màgica es posa dins d’un flascó i s’analitza científicament, deixa de tenir el desassossegament romàntic.