“Que beneits, ells”

La performer d’Isabella’s room, Viviane de Muynck. fa dues dècades que volia portar a escena Molly Bloom. No ha estat possible fins que la seva inquietud ha coincidit amb la del director Jan Lauwers, de la NeedCompany. Avui i demà (19.30 h) es representa al Teatre de Salt, en el període de temps afegit del Temporada Alta.

El que més ha sorprès De Muynck de la novel·la de James Joyce, del 1920, és com un home va poder escriure amb la mirada de la dona. Molly Bloom tanca el llibre recordant el seu primer amor, el seu marit i el seu amant. Ho fa com a gran observadora dels homes i sorprenent-se de la seva estupidesa: “Que beneits, els homes!”. Ella, però, recorda amb tendresa com el seu marit se li va declarar i continua enamorada d’un home que torna begut a casa aquell 16 de juny. La versió ha arraconat totes les referències d’Irlanda, per prioritzar la veu de la dona criticant (i admirant) els homes: “Amb molt d’humor i d’amor”

En aquesta versió essencialista, tots els mons de Lauwers (amb un quadre volgudament obert perquè fos l’espectador que triés què vol veure) passen pel cap de Molly Bloom. No cal escenificar el llit ni vestir la protagonista amb una camisa de dormir. No cal. El repte és fer viure el que pensa i compartir-ho amb el públic, “a la platea sempre hi ha moltes Molly Bloom entre el públic”, deia De Muynck, ahir en roda de premsa. El repte és mostrar com flueix la consciència del temps, de manera compartida. L’actriu admet que li incomoda la tendència actual d’un cert “puritanisme”, de ser políticament correcte i fugir de la part salvatge de l’home. “Hi ha coses a la vida que són salvatges i ho han de continuar sent, tot i que sense fer mal a l’altre”.