“A la terra li dec el fet mateix d’escriure”

Com en tot assaig, relata, indaga, tempteja. Però potser sobretot li’n dic crònica, una crònica en primera persona que no està lluny de certs textos de L’amic de la Finca Roja, tampoc. La combinació de registres sembla el meu camp: memorialisme, prosa documental, prosa poètica, periodisme...En la cultura francesa ningú et pregunta si això que fas és assaig o ficció. Aquí sembla que aquesta llibertat només se la poden permetre Pla o Fuster. Quan Josep Gifreu va llegir la meva tesi doctoral, sobre Tierra sin pan, de Buñuel, va dir que era com una novel·la riu, perquè tot i ser literatura acadèmica hi aflorava l’instint narratiu. Narro sense adonar-me’n. No sé posar-me a escriure res sense donar-hi un interès de lectura, i això comporta narració, que no sempre significa ficció. Narrar vol dir explicar una història, i la imaginació, que és filla de la memòria, no és invenció. Si no poguéssim recordar, no podríem fabular.

Evitar el sentimentalisme no està renyit amb l’emoció, la passió, l’enuig; és més aviat una certa guia per escriure crònica, com és en bona part la Terra, una recerca de l’expressió veraç del que has vist i coneixes, de la llum pròpia de les coses enllà de mi mateixa. A la Palmera hi ha molta més proximitat i emoció, tot s’hi desenvolupa sense tanta contenció narrativa. És encara la meva novel·la més llarga. La narració en tercera persona va ser per mi el complement del jo narrador de la Terra. Sempre les he vist juntes, aquestes dues obres; són dues maneres d’escriure el mateix llibre. La ficció m’era necessària per continuar, sobretot en la segona part de la Palmera, que és una fuga bastant neuròtica, entre onírica i de ciència-ficció. Necessitava la llibertat que proporciona la ficció, que també surt de dins de coses viscudes. Em preguntava: ‘això ho puc explicar?, hi tinc dret?, em concerneix només a mi? Algú va dir que si escrius sobre fets viscuts, has de fer-ho com si tots aquells de qui parles fossin morts; fa falta aquesta valentia.

I vaig decidir que no, que no hi entrava, a les cases. Ara que han passat gairebé trenta anys, entenc que en aquell inici literari hi buscava sobretot una espècie de llum, de connexió amb les coses, copsar el paisatge, ensumar-lo. Les paraules són so, olor, pudor, aroma. Les rebem amb tots els sentits desperts. No volia escriure en dialecte, però tampoc que desaparegués. Saps l’emoció que provoca escriure una paraula que mai no ha estat escrita? Crec, com Pavese, que “el dialecte s’ha d’estilitzar”. El faig servir com pinzellades, per mostrar una llengua més rica del que diu la normativa.

Llauradora de les lletres, pagesa de l’escriptura. El treball constant de la terra interior i el respecte pel guaret i la saó. Lluny de la producció industrial. És un sentit que per mi va enllà de l’origen rural, que fa seixanta anys que s’ha vist abocat a una agricultura industrial. Li’n diuen intensiva però és industrial. Temible i global, avui. Sento de prop Miró quan diu que treballa com un jardiner, com un hortolà, un sentit que faig meu a Labor inacabada. Sense forçar les coses, treballant segons el ritme que demana cada paraula sembrada, si ho vols dir així. Fins quan faig els encàrrecs, siguin articles periodístics o llibres, he de respectar el meu tempo, sabent en aquest cas que no puc fallar en la data d’entrega. Ser professional no està renyit amb la cura del treball, ben al contrari. Però quan escric per a mi, el ritme és el meu.

El periodisme és una bona escola: has d’escriure amb tot el cos, ja ho saps. Tot sovint passa que no en saps res, del tema que t’assignen o que toca per actualitat, però t’hi has de posar, ho fas, i en ben poc temps, aquell mateix dia, has d’escriure com si fossis un entès en la matèria. O sigui que quan escrius per nassos has d’estar per la feina amb tot el cos, des del dit gros del peu fins a la punta del cabell més llarg que duguis. Són una tensió i una dinàmica formidables, un entrenament. Les condicions ara del periodisme són ben dolentes; he tingut encara la sort de formar-me amb unes altres de millors. I aquesta dinàmica t’acaba procurant bons recursos d’escriptura i sobretot de punt de vista i de pràctica de la veracitat: de vegades has d’escriure al diari d’una cosa que no has vist ni coneixes gaire, i en trobes la manera, que sempre és no mentir, no fer veure que sí que ho has vist, no fer-te la geganta. Això és un mirall estupendo quan escrius allò que només et demanes a tu mateixa.

Està escrita des de la jubilació, un cop ja m’he fet gran i he sostingut els monòlegs que calia amb mi mateixa, no pas amb el passat ni amb els altres. El cos és el que et diu que has de saber quins són els teus límits. Si la salut t’hi acompanya, fer-se gran és fabulós: deixes anar llast i arriba un moment en què ja no has de demostrar res.

Sabia què no volia fer: ni costumisme, ni tremendisme ni res idíl·lic, com bé dius. Simplement passava dels trenta i volia saber quina era la meva veu. Si escrius, has de preguntar-te què has vingut a explicar en aquest món.

I tant que ho són. Els cotxes privats han canviat tant la vida als pobles... Tant com a les ciutats, potser més i tot. En sabem ben poc, dels trànsits rurals, sobretot dels joves.. La literatura ho pot contar. En el meu cas, a la Palmera aquestes ‘màquines del viatge’, com encertadament en dius, ocupen força pàgines. Igual que a la Terra, que acaba a la disco Florida de Fraga, avui mítica, precedent del Sònar barceloní pels discjòqueis que hi van passar i les connexions que va permetre a partir de la ruta del bacallà, fins a arribar al Monegros Desert Festival, del qual faig referència a Labor inacabada.

Santa Maria de Xalamera, la basílica romànica del segle XII, dalt de l’altiplà premonegrí, a l’altra banda del Cinca des de Saidí, des que la vaig veure per primer cop, als anys 80, i la planúria seca on s’està, és per mi un aliment, de tota mena. L’altre costat del terme de Saidí, el secà de regadiu, on passa la clamor Amarga, també. Els Monegres són tota una altra cosa; no sé com és la vida allí. És un paisatge que m’atreu justament per àrid. Ens recorda que potser la industrialització forassenyada no ho és tot. És un paisatge ple de secrets a la vista, de coses fabuloses que hi són des de fa segles i no les veiem, com ara la cartoixa de les Fonts, a Sarinyena, a la qual dedico un capítol de la Labor.

Naixem tots de dona i venim tots de la terra: com no parlar de les pageses? En la meva criança, elles eren l’eix, i ho continuen sent. Sempre he anat i tornat de Saidí; hi vaig sortir a catorze anys i la meva família va continuar allí i hi continua. Sé de què parlo: elles són l’eix.

A Saidí, en efecte, soc la filla de la Quima, i de Pepe també, i la germana de Jaume. Encara que visc bona part de l’any a Barcelona, em plantejo Saidí com la casa de la meva vellesa. És una casa gran, de tres plantes, que ve de la família de la mare i on ja hi havia viscut la seva àvia. Saidí m’ha fet escriptora. A la terra li dec el fet mateix d’escriure.

Per mi Saidí ha estat i és un observatori privilegiat, i dic Saidí perquè és el que conec. Ho podríem dir d’un altre lloc similar, d’agricultura activa. El Tríptic de la terra va dels canvis al llarg de seixanta anys, des del 1968, que vaig sortir del poble per estudiar a Lleida, fins ara. En les formes de treball i en l’evolució de la vida a les cases és on s’han produït les transformacions més grosses de la vida contemporània, al poble i a la ciutat. I poble i ciutat comparteixen molt, d’aquests trasbalsos. En una comunitat petita ho veus en conjunt. He escrit en L’amic de la Finca Roja que el que passa a la ciutat en els últims vint anys ha passat abans al poble petit, com un laboratori: a la terra, en la construcció, en la immigració, a la línia de costa, en la transformació de la vida comunitària, en les festes majors... Viure a un poble no és fàcil. Per portar-hi una vida decent has de tenir una estructura interior sòlida, perquè les proves per les quals passes són moltes. A ciutat també, però tens més opcions per distreure’t. Fa sis dècades que visc a Barcelona i encara l’anonimat m’és una meravella: anar pel carrer sense que et coneguin ni coneguis, establir connexions fortuïtes, badar sense ser observat...

Soc fan de Vivian Gornick. La dona singular i la ciutat em té enamorada des que Eugènia Broggi la va publicar fa tres anys, juntament amb Vincles ferotges, un altre gran llibre. Soc eclèctica, llegeixo força coses a la vegada, en tots els gèneres que practico i que combino en els meus llibres: memorialisme, prosa documental, prosa poètica, periodisme, narrativa... Vaig a la recerca de la llibertat expressiva, endrapo de tot que me l’alimenti. Per a la Terra va ser important el documental de creació, el cine que més m’interessava llavors, de França sobretot, el cinéma du réel. Per a la Palmera, John Berger de manera particular, per la seva trilogia de la terra i per la trajectòria de poeta, crític d’art, narrador (també de cinema) i articulista. La narrativa cinematogràfica, primer, i l’audiovisual en conjunt, m’ha format: soc més filla de John Ford que no pas de Solitud.

Vaig decidir fer la tesi sobre Tierra sin pan no pas per casualitat. Les meves arrels aragoneses són molt importants. Mentre la preparava, el meu pare me’n demanava sempre referències, i de fet vaig aprofitar moltes de les seves observacions per al meu treball, com ara que també a Saidí es recorria als pilus, els nens de l’orfenat, per treballar al camp. Buñuel no parla pas només de Las Hurdes, sinó de l’Espanya de l’època. Tot l’art és un reflex del món en què ha estat creat, i el documental encara més.

Rodoreda va ser la primera autora que vaig llegir en català, a La meva Cristina i altres contes, quan estudiava a Lleida. No crec que en aquell moment em fixés en res del que m’explicava: estava senzillament meravellada de llegir-la. Després em van atraure Viatges i flors i Quanta, quanta guerra. En canvi, no he estat mai fan de Mirall trencat, excepte del capítol final de les rates. Rodoreda exigeix una relectura constant. És una provocadora. Com que tothom li criticava que Colometa fos una bleda, va encolomar-los una puta a El carrer de les Camèlies. En les últimes obres, la provocació consistia a endinsar-se en lectures complexes, que reivindico sobretot a L’exili i el desig. Ella volia ser un autor del seu temps, a l’altura dels millors. Ser escriptor vol dir això: tenir ambició, en el sentit més noble, per afegir-te al cor de veus.