Àlex Mitrani. situació crítica
montse frisach
“Falta un ecosistema real de l'art”
Té sentit la crítica d'art avui?
Sí. És útil i legítima. Malgrat que es va dir que l'art exigeix silenci, és curiós que no podem evitar (necessitem) parlar-ne, interrogar-nos, discutir sobre l'art. L'art convida a la conversa i al debat. La crítica, no la mera opinió valorativa d'antuvi, sinó l'anàlisi debatuda, té aquesta funció de reflexió paral·lela que serveix per aprofundir, per compartir i per significar.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
Hi ha casos de convivència i trànsit entre l'un i l'altre. El procés intel·lectualitzat i autoconscient de l'art contemporani, seguint la descripció hegeliana, aniria en aquest sentit. Però jo personalment no hi crec. M'agraden les diferències i la distància. Aquí pesa la meva formació com a historiador, que reivindico. Em considero historiador: investigador i creador de relats.
Quin és el seu museu preferit? En quin no entra mai?
Hi ha molts museus que no he visitat, però no per desinterès sinó per prioritats. El Museu del Barça, per exemple. Apel·lant a la dualitat foixiana de passió pel vell i el nou, mencionaria dos museus que m'enamoren: la Fundació Miró de Barcelona i la Galeria Doria Pamphili, a Roma.
Tàpies té successor?
Podem establir genealogies i continuïtats dins les quals el mateix Tàpies seria una baula. Si ens referim al paper dominant i simbòlic de Tàpies, no, no crec que en la circumstància de dispersió i –estimulant– incertesa d'avui es puguin repetir els protagonismes dominants d'un Tàpies.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Massa i massa poc. Vull dir que no s'han aprofitat per establir un sistema d'enormes, grans, mitjans i petits noms. Falta un ecosistema real de l'art que es reflecteixi als museus i a la literatura. Hi ha una tasca historiogràfica a fer que ja s'ha posat en marxa sumant esforços individuals. Aquest procés ha de ser recollit i potenciat per les grans institucions, que han d'assumir la seva responsabilitat patrimonial i s'han d'atrevir a fer una revisió crítica de cànons establerts. En aquest sentit, el MNAC sembla que ha adoptat la via correcta i que ha de servir d'impuls per a una nova manera de treballar.
Per quins artistes aposta?
No aposto, observo. En cap cas es tracta de ser passiu, sinó receptiu i estar atent a qualsevol preconcepte o dogmatisme que condicioni la nostra atenció. Desitjo ferventment ésser sorprès. Reivindico l'eclecticisme. M'interessen la renovació crítica de formats però també la subtil variació sobre la tradició. M'atrau la ironia però em captiva també el lirisme.
Realment l'interessa l'art al públic català?
Més del que alguns pensen, però menys del que caldria i podria. Aquí més que problemes de difusió o divulgació, el que hem d'afrontar és l'augment d'inversió econòmica i el treball a llarg termini que ve de l'educació.
Som un poble artísticament madur?
No crec en “el poble”. No queden ni tan sols pobles, en el sentit tradicional del terme. No assolirem una unitat d'interessos. La dispersió i la contradicció marcaran el futur i no són dolentes. Sí que cal reforçar la valoració col·lectiva d'allò que fins fa poc encara s'anomenava “alta cultura”. Aquí encara no hem consolidat hàbits culturals sòlids, especialment en relació amb l'art o la lectura. Però hem de començar des de l'escola. Molts estan posant el crit d'alerta davant la marginació de les humanitats. Aquesta és una lluita fonamental.
Els polítics es creuen l'art català?
Depèn. Alguns sí. O estan disposats a obrir-s'hi. El problema és la manca de continuïtat, de consolidació de l'interès i l'esforç. I d'atrevir-se a delegar. Sovint pesen la urgència i les falses prioritats.