aquest mes
David Castillo
Crisi cultural?
Enèsim any en què la crisi s'ha instal·lat com un estat habitual. Recordo les paraules de l'inefable Miquel Roca quan va dir que no sortiríem de la crisi tal com hi havíem entrat. Hi podríem afegir la vella consigna situacionista que afirmava que l'única cosa que no està en crisi és la crisi. Alguns incauts vam pensar, però, que la crisi podria servir per reubicar el país i donar-li contingut, però endebades perquè la cultura ha estat arrasada, tot i que sempre havia recollit les engrunes dels pressupostos oficials. El raquitisme pel qual han apostat els grans mitjans públics ha estat inversament proporcional a les necessitats que tenia el país de recuperar la tradició, d'oferir un model que no fos buit: proposar un futur que ens diferenciés qualitativament dels nostres estimats veïns del sud, que mai ens deixaran marxar segurament perquè se senten identificats amb la nostra manera de patir-los dins aquelles relacions psicològicament tan complexes entre maltractadors i víctimes.
Aquest final d'estiu m'han cridat l'atenció les andanades que, des de mitjans digitals tan prestigiosos com són Vilaweb i El núvol, ha rebut la intangible programació cultural de Catalunya Ràdio, actualment tan refractària cap a la cultura com TV3. Després de la depuració de Fèlix Riera –per ser membre d'UDC–, la cadena pública va entrar en la dinàmica d'eliminar els col·laboradors culturals amb l'escàs tacte d'enviar cartes idèntiques a tots plegats. Ningú va dir res perquè sembla que ja ningú espera res dels grans mitjans audiovisuals en el terreny cultural. Però això és un error. Què queda de Catalunya sense la cultura? Només alguns mitjans privats fem la inversió econòmica per donar suport a les empreses i, sobretot, a les idees d'un país especialment necessitat davant l'agressivitat de les cultures depredadores que s'imposen. Algú de dalt hauria de reflexionar sobre el model de país que volem, el que marcaria de debò la diferència.
Algú de dalt hauria de reflexionar sobre el model de país