Concha Buika presenta demà al Palau de la Música el seu homenatge a Chavela Vargas

«Una nit, Javier Limón, Bebo Valdés i Pedro Almodóvar estaven en plena conxorxa i, quan se'ls va acabar el rom, ens van trucar [riu].» Així explica Concha Buika com va néixer la idea d'El último trago, un disc que inclou dotze versions del repertori clàssic de Chavela Vargas, gravades l'abril passat a l'Havana de la manera més directa i despullada possible. Diu Concha que fa temps que coneix Chavela i que la visita un parell de vegades a l'any a Cuernavaca (Mèxic), on la cantant, de 90 anys, viu retirada, amb una salut precària, però amb la mala llet de sempre. Li pregunto a Concha si creu que Chavela ha estat feliç durant la seva llarga i sovint complicada existència. «Molt feliç. Per això està emprenyada: perquè li sap greu haver de deixar aquest món. La truco tot sovint i li dic: mira, mama, avui ha anat molt bé.»

Fa molt de temps també que Concha canta en directe cançons de Chavela. Per què un disc d'homenatge justament ara? «Perquè a les persones cal homenatjar-les en vida: que sàpiguen que les hem escoltat i que gràcies a elles hem tingut sensacions meravelloses.»

Concha li va donar una còpia del disc a Chavela perquè l'escoltés sola a casa seva. «Hi vaig anar al dia següent i ella m'havia escrit una poesia. També em va dir que em canviés el nom per Passió.» Evidentment, no va fer-ho. «No, però el tinc ben gravat al cor.»

Concha (Palma, 1972) pertany a una altra època que Chavela, «amb uns altres anhels i desitjos», que en definitiva tampoc no són tan diferents. «No imito Chavela, perquè jo canto des de la meva pròpia ferida oberta», diu. No li ha calgut una gran preparació per gravar aquest disc: «Són cançons que tenia molt a dins meu, des que era petita.» Concha opina que tot el repertori de Chavela gira sempre al voltant dels mateixos temes, vistos des de diferents prismes: és la mateixa pedra contra la que sempre xoquem com a «part de la nostra bellesa» imperfecta. Ni tan sols el desamor sembla per al binomi Chavela / Concha una gran tragèdia: «Quan et deixen, només es tracta de tornar-se a estimar un mateix. Això no fa mal: és pitjor enganyar-se.»

Diu Concha que es resistia a pensar que l'art estigués en crisi, com es diu tan sovint, però comença a pensar que sí és així: «Els cantants no coneixen els poetes i a les cançons ja no hi ha poesia, només massa egolatria.» Però ella continua lluitant, ara ben aliada amb Chavela: «Sóc una africana cantant ranxeres arreu del món. Què vols que em faci por?» Demà actua al Palau de la Música amb uns altres músics liderats per Iván Melón («No puc monopolitzar el mestre Chucho»). «Màgic Palau», diu ella. Encara màgic? «Sí, sempre: al Palau no li passa res. Són les persones.»