El públic es fa fidel a les sales de Tàrrega

Fira Tàrrega és terreny de contrastos. I tan aviat hi pot haver espectacles per a un aforament minúscul, com ara el de la carpa dels Holoque, com 1.500 persones seguint un espectacle de gran format a l'Espai Reguer. Ahir a la tarda, el director artístic Jordi Duran va fer un balanç molt satisfactori quant a èxit tant en La Llotja (la vessant empresarial) com als escenaris (la vessant artística). Les sales de pagament van presentar una ocupació del 87%. Pels programadors internacionals, l'encant de la fira és poder veure els espectacles amb la gent seguint majoritàriament les actuacions al carrer, però també propostes més arriscades en espais no convencionals.

Ahir, el pallasso Toti Toronell iniciava la sessió matinal guarnit de taquillera i fent enriolar els primers espectadors del diumenge (després d'un dissabte molt actiu, per la quantitat de brossa que es retirava dels carrers). El seu Libèl·lula té el mèrit que, sense dir ni una sola paraula, segueix despertant riures, més als joves i adults que a la canalla (tot i que també s'estranyava divertidament d'aquest personatge antiheroi). Dissabte al vespre, els de La Industrial Teatrera estrenaven Náufragos, una peça molt més pensada per a la canalla (els estirabots i les sorpreses vistoses sempre capturen). Actors d'ofici signen un muntatge molt ben equilibrat que juga amb el públic i l'entendreixen amb la seva simplicitat.

S'esperava feia molt temps el retorn d'El Pont Flotant a Tàrrega. Encara és recordada aquell Exercicis d'amor al Talladell. Dissabte, amb El fill que vull tindre es va reblar la confiança. Els actors valencians (amb el suport d'un grup d'actors de Tàrrega) demostren com han evolucionat les seves preocupacions. Segueixen presentant-ho amb la simplicitat, la primera persona i uns quadres que alternen el divertiment amb l'emoció i la sorpresa. El final commou, certament.

Per acabar, cal citar el treball de Kukai Dantza, que mereix molta atenció. La coreografia que ha signat Marcos Morau per a aquesta companyia de dansa tradicional basca trenca els motllos i manté una intensitat elevadíssima. I sí, parla que el setè dia va arribar al cataclisme, amb aquella pulcra pàtina poètica de moviment Kova, que porta el ballarí fins al límit de l'equilibri.