Parella entre ruïnes

En aquest país l'avorriment i el soroll s'acoblen perfectament.” El país en qüestió és Itàlia i qui pronuncia aquest diàleg és George Sanders al començament de Viatge a Itàlia, una de les obres mestres de Roberto Rossellini i de la història del cinema; és millor que obviem l'inútil títol amb què es va distribuir la pel·lícula en la seva estrena a Espanya, Te querré siempre, que traeix tant el contingut com la intenció del film. Perquè Viatge a Itàlia és un esplèndid exemple de com el lloc on transcorre l'acció no és arbitrari i influeix en l'estat d'ànim, els comportaments i els sentiments dels personatges.

El 1950, i com a conseqüència d'una carta que Ingrid Bergman va escriure a Rossellini declarant-li la seva admiració per Roma, città aperta –un dels cims del Neorealisme–, el director i l'actriu van rodar Stromboli i van començar també una relació sentimental envoltada d'escàndol pel fet que tots dos estaven casats (i que va fer que Bergman estigués uns anys sense rodar a Hollywood). La següent col·laboració entre tots dos va ser Europa 51, i el 1953 van rodar Viatge a Itàlia, una de les millors disseccions que el cinema ha fet mai sobre la crisi d'una parella. Bergman i Sanders interpreten un matrimoni que arriba a Nàpols per fer-se càrrec de l'herència d'un excèntric oncle, que inclou diverses propietats a la ciutat i a l'illa de Capri. La seva estada a Itàlia, el seu contacte amb la fisicitat dels paisatges i amb el caràcter de la gent, fa que aflori i es faci evident el distanciament entre tots dos, el refredament gairebé total del seu amor.

Viatge a Itàlia s'inscriu en la rica tradició literària i cinematogràfica que mostra personatges anglosaxons desbordats per la sensualitat mediterrània; una torbació perfectament reflectida en els embolcallants moviments de càmera amb què Rossellini retrata la visita d'una impactada Ingrid Bergman al Museu Arqueològic de Nàpols. Rossellini mostra Nàpols com una ciutat de processons, de dones embarassades i de ducs que viuen en escales de veïns despintades. Una ciutat supersticiosa, plena de catacumbes i esquelets i amenaçada per l'ombra omnipresent del Vesuvi (els diàlegs fan referència explícita a l'erupció que va fer el volcà el 1944).

No sembla casual que una ciutat com Nàpols, tan majestuosa i al mateix temps tan decadent –i tan nostàlgica del seu passat d'esplendor–, sigui el marc de la crònica d'una relació amorosa que ja ha deixat molt enrere els seus millors moments.

El poder metafòric de la relació entre l'espai i els personatges agafa la seva màxima expressió en l'escena en què el matrimoni protagonista visita les ruïnes de Pompeia. El descobriment fet pels arqueòlegs dels cossos d'una parella que intentaven fugir plegats de la catàstrofe volcànica i que es mantenen units segles després d'haver mort, sumeix el personatge de Bergman en un estat d'incontrolable emoció.

“No es pot viure sense Rossellini”, afirmava un dels personatges d'Abans de la revolució, de Bernardo Bertolucci. Una afirmació del tot coherent, ja que es tracta d'una pel·lícula del 1964 i els joves cineastes que van capgirar el cinema als anys seixanta –alguns dels quals es van formar com a crítics a la revista Cahiers du Cinéma– van admirar profundament Viatge a Itàlia. La lliure estructura narrativa de la pel·lícula, basada en les anades i vingudes per separat dels dos protagonistes per Nàpols i rodalia, i més atenta a la intuïció, a les subtileses de l'estat d'ànim, que a un guió de ferro amb plantejament, nus i desenllaç, han fet que sigui considerada sovint com la primera pel·lícula del cinema modern.