La soprano impossible

Després de Marguerite, amb la qual Xavier Gianoli, amb Catherine Frot, s'inspirava en la curiosa vida de Florence Foster Jenkins per ambientar la història en el París dels anys 20, l'anglès Stephen Frears restitueix la identitat real, encara que amb les llicències que s'atribueix la ficció, de la més impossible de les sopranos en un film que duu per títol el nom d'aquesta nord-americana rica que va viure entre 1868 i 1944. Causa perplexitat que Florence Foster Jenkins, que desafinava i gallejava constantment sense cap sentit del ritme, tingués èxit, encara que potser va ser perquè el públic (seleccionat tant com va poder) s'hi divertia. També en causa que, tenint una certa formació musical, ella mateixa no s'adonés de les seves limitacions pel cant i que, bo, fins i tot s'atrevís a cantar l'ària de La Reina de la Nit de La flauta màgica. Sens dubte, si no hagués tingut diners no hauria pogut cantar enlloc. Tanmateix, el film de Stephen Frears, amb la mena de Meryl Streep que es diverteix fent algunes pel·lícules d'aquests últims anys, no vol retratar una dona rica merament capritxosa. Pot semblar una mica bleda i com il·luminada, però la Florence Foster Jenkins de Frears és una dona que sobretot és una lluitadora contra la mort que du clavada al seu cos malalt. El director anglès fa una pel·lícula més convencional que el seu personatge, però la seva sobrietat fa que riguem sense riure'ns d'un personatge que provoca una estranya simpatia, com també passa en el cas de l'home, St. Clair Bayfield, que va fer-li costat. I, cosa també estranya, Frears fa que Hugh Grant sembli un bon actor.