“El públic cada vegada és menys culte”

Quan va entrar el Josep Maria Busquets (1986-1992) es va acabar. Vam fer milers d'intents perquè el reprenguessin, vaig escriure cartes al Pujol, i res..., no els interessava. De fet, es va crear gràcies al senyor Pàmias, que tractava molt bé els ballarins i els cantants perquè coneixia i estimava el món de l'òpera i la dansa. Després tot això ha canviat. No hi ha sensibilitat i el públic cada vegada és menys culte perquè no té gaires oportunitats de veure dansa clàssica.

Més suport, i no només a la contemporània. Em fa gràcia perquè de vegades veus anuncis amb ballarines amb tutú i sabatilles de punta, però la gent no és conscient de tot l'esforç que hi ha darrere d'aquest art. Això també t'ho trobes a l'escola, alumnes que van avançant, però poques s'hi dediquen al cent per cent, que és el que es necessita per poder realment ballar. El clàssic és una dansa acadèmica, amb una tècnica que cal treballar a fons. Després, els que estudien tampoc tenen sortida, i la competència a escala internacional és molt gran.

De petita no menjava. Així que em van apuntar a fer gimnàs. D'aquí vaig passar a l'Institut del Teatre, on de seguida em va veure el mestre Magriñà. Amb 13 anys vaig entrar a ballar al Liceu [1969] i un any després ja era primera ballarina. Aquí he viscut els millors anys de la meva vida, primer als Ballets de Barcelona i després al cos de ball del Liceu. Ballàvem a les òperes i vam estrenar ballets i ballar el repertori. Van ser uns anys meravellosos i el públic responia bé. Ara, sóc conscient que vam ser uns privilegiats.