Crítica
cinema
Territori fràgil
Com podria suposar-se en un cineasta sentimental, La reconquista de Jonàs Trueba no apel·la a l'èpica, sinó al possible desig de reconquerir un amor perdut, de tornar a seduir a qui va abandonar-se. En tot cas, és un títol irònic per a una pel·lícula fràgil des de la seva mateixa gestació feta amb complicitats amicals i poc industrials. De fet, s'hi esbossa una reconquesta en un territori íntim i, certament, fràgil: la memòria, que, en aquesta història, ha esborrat empremtes d'un primer amor que, a partir d'indicis com els d'una carta, revenen sense que pugui recuperar-se allò que el temps s'endugué. La reconquesta d'aquell sentiment, o del seu record, és fràgil perquè potser només és la il·lusió d'un moment: mai no som aquells que vam ser.
Per posar en escena aquesta reconquesta incerta, Trueba fa que Candela i Pablo, joves a la trentena que van enamorar-se a l'adolescència, es retrobin en una nit madrilenya que compartiran fins a l'albada, que tants cops ha marcat la separació dels amants. Conversen, es recorden, potser ressenten que van perdre com si en fos l'últim reflex. Trueba a vegades fa que sentim el fluir de la vida, la poètica de l'instant. Però no sempre. Hi ha la voluntat d'un jove cineasta de conquerir la llibertat amb la qual pot encadenar tres cançons d'un cantautor desafinat o pot dilatar la seqüència d'un ball amb ballarins sense gràcia. És possible simpatitzar-hi, però a la vegada creure que aquesta actitud pot dur a certa autocomplaença. Amb una mena d'epíleg en què l'amor perdut s'invoca com un somni, els millors moments potser apareixen quan menys s'espera: en la prosa del retorn a casa després d'errar en la nit.