Gregory Peck & Karate Kid

Els noms de persones i de personatges no són només una representació simbòlica, sinó que incorporen una música que pot inclinar el destí, el lector o qui sigui cap a una banda o altra. Entre els combinats de nom i cognom que comencen pel mateix so, fixem-nos en els que comparteixen també la distribució d'accents sil·làbics, i que, per tant, es reflecteixen com un mirall sonor: Graham Greene (la barreja catòlica d'oclusiva i vibrant), Tina Turner (musical com una tornada), Marilyn Monroe (plena de nasals, les consonants més petoneres), Brigitte Bardot (que comença bilabial i acaba dental, i ja està tot dit), Jessie James (africat i fricatiu com una serp verinosa), Robert Redford i Galileu Galilei (dues combinacions tan simètriques que inspiren confiança).

Un segon grup el formen les unions de nom polisíl·lab (que amanyaga seductorament) i cognom monosíl·lab (tallant sense pal·liatius), que suggereixen contradiccions fecundes: Atticus Finch (l'home honest que sap dir “no” quan toca), Penélope Cruz (que combina Homer i Evangeli), Veronica Lake (un nom no fiable, com el seu pentinat), Hyeronimus Bosch (el pintor de detalls imprevisibles) i Aliocha Coll (rus i català, o sigui, escriptor de culte). El cas invers suggereix un entregent brusc i una matisació posterior, que arriba si un té prou paciència: Burt Lancaster, John Malkovitch, Sean Connery, Faye Dunaway.

Els noms creen afinitats fonètiques tan suggestives com la que s'estableix entre l'artista pop Roy Lichtenstein i el músic Roy Orbison, o entre l'escriptor serbi Danilo Kis i l'actor nord-americà Gregory Peck, i fins i tot el cinematogràfic Karate Kid. Acabo amb unes quantes preguntes que cada lector sabrà respondre: Al Pacino, ¿hauria fet tantes pel·lícules de gàngsters si el seu nom no ens fes pensar en Al Capone? Pol Pot, ¿seria menys repugnant si tingués un nom més lúgubre? ¿Algú es veu amb cor de separar la sonoritat de Kafka o de Picasso de l'obra que van deixar? ¿Es poden trobar vibracions més escaients que les que proclamen Susan Sarandon, Maika Makovski o Zsa Zsa Gabor? ¿És concebible un nom que suggereixi més innocència que el de Doris Day? I l'última: ¿era evitable que un poeta com Gabriel Ferrater s'enamorés d'algú amb un nom tan musical com Jill Jarrell, que és gairebé un jingle?