Literatura
Novel·la
La narració adverbial
Allò que va passar a Cardós ens demostra que l'evolució narrativa és lenta. Quants milers d'anys fa que el narrador ens agafa de la maneta i ens porta, amb un protagonista, a través del relat, pels camins fressats de la història? Quins canvis hi ha hagut, durant tota la història literària en aquesta manera d'explicar les coses? Si més no en les nostres latituds, de to, de trames i de ritmes i para de comptar. Ni la vella distinció entre la tragèdia, la comèdia i el drama encara no s'ha acabat de desempallegar de la confusió entre el mite, la llegenda i el conte; ni els tradicionals gèneres acadèmics no s'han pogut treure de sobre la maledicció de no poder estar al dia. En un món on la regressió narrativa ens torna a estats preromànics, l'evolució de la ficció com a clau per a l'alliberament de les persones sembla haver-se encallat en la introspecció o, a tot estirar, en la justificació del narrador com a model o exemple. Malauradament, l'evolució del memorialisme cap a l'autoficció ha anat d'una manera majoritària cap aquí i potser només els conceptes de la focalització i de la veu narrativa han anat d'acord amb la consciència contemporània que la intel·ligència és col·lectiva i està formada per tots els nodes de la immensa xarxa de les nostres individuals maneres de veure les coses. Avui, ni els models ni els exemples no ens serveixen, perquè responen a un concepte uniformador de la manera d'entendre el món i de viure.
Som aquí, mal pesi a qui vulgui, i la batalla de fons és narrativa.
Més que un fabulador
És en aquest context que ja fa 16 anys, a propòsit de la quarta novel·la de Ramon Solsona, No tornarem mai més, va aparèixer a la desapareguda revista de cultura contemporània Transversal (que com que era feta per al món des de Lleida ja es veu que duia l'estigma mortal de la tragèdia provinciana) la ressenya crítica d'un servidor (i disculpin que tiri pel dret i ni em faci el pusil·lànime ni em pengi medalles) on es posava en dubte que el mèrit de la proposta literària de l'autor fos l'instint fabulador amb què 11 anys més enrere, encara, l'eminent crític Joan Ferraté (mestre enyorat, deixin-m'ho dir) li havia saludat elogiosament la primera novel·la, Figures de calidoscopi.
Fa més d'un quart de segle, doncs, que l'escriptor barceloní batalla no pas per trobar la millor manera d'explicar una història sinó de fer-la veure; per això aquesta manera de presentar fragmentàriament alguna cosa més que les circumstàncies de la mort d'un guàrdia civil a Noguera de Cardós el 12 d'octubre del 1965. La novel·la comença amb una mena de prolegomen on l'assassí narra el crim, i acaba amb una mena d'epíleg que clou aquella narració d'una manera precipitada, com si s'esgotessin els terminis per lliurar l'obra. I és una llàstima, perquè en el cos de la novel·la, les circumstàncies d'aquell assassinat han estat tan ben narrades en el relat de mig any que abasta una història de més d'un segle (el de l'explotació hidroelèctrica de les muntanyes foradades de la vall de Cardós), que la inclusió final d'un relat que tracta el ritme del temps a l'inrevés del que ens ha avesat la lectura pausada fins aleshores, arrossega la treballada simpatia per a la revolta sanguinària de l'amant gelós al fangar dels miserables que no solament deceben les expectatives sinó que falten a la paraula.
Ramon Solsona, que amb la novel·la DG, del 1998, ja havia demostrat que en això de narrar segons la tradició arcaica era un espasa i que amb L'home de la maleta, del 2011 (un dels escassos premis Sant Jordi que no fan venir vergonya aliena) l'havia trempada com un mestre, ha tornat a la batalla que importa amb una arma més depurada i admirable, si no tenim en compte la concessió o el pedaç de darrera hora de la mena de parèntesi que conformen el pròleg i l'epíleg d'Allò que va passar a Cardós. Són 416 pàgines per fer escola; les del pròleg esmentat i els 6 capítols –un per mes– amb una mitjana de 20 textos breus (de 2 a 4 pàgines cada un) que no estan d'orgues i barregen veus narratives, estils i gèneres literaris i períodes temporals (i concessions a la competència lectora de la massa consumidora de literatura que estan molt bé, perquè per poder escriure convé vendre) per enxampar el lector en una xarxa on el verb de la història no és sinó el fresc adverbial que contempla.