Teatre
Temporada Alta 2016
Malgrat tot, Mahler
El coreògraf Alain Platel s'inspira en la música de Mahler per il·lustrar les vores de l'abisme de la Primera Guerra Mundial i també del d'avui
Alain Platel, el fundador dels Ballets C de la B, va concebre una dansa intuïtiva, ara fa més de dues dècades, que buscava el contrast entre la música barroca de la Cort i una coreografia contemporània, de contínua recerca, de mixtura de disciplines. Des dels Ballets C de la B (una broma de joventut perquè volien despistar el programador de torn anomenant-se amb el contradictori Ballet Contemporani de Bèlgica) van sorgir noms avui tant consolidats com Sidi Larbi Cherkaoui o Akram Khan. Cadascú ha anat individualitzant el seu llenguatge coreogràfic, el seu complement dramatúrgic al llarg d'una travessia que avui ja es pot mirar en panoràmica.
Alain Platel va descobrir Mahler a partir de C(h)oeurs. Va ser una trobada, potser forçada però que està traçant un nou camí en la seva trajectòria, molt incidida pel músic Steven Prengels (amb qui col·labora des de Gardenia, 2010). Mahler, músic romàntic, s'exclamava amb la seva música de les angúnies de la gent, l'amenaça a una gran guerra (la que va ser la Primera Guerra Mundial) que va trencar una relació caduca de l'aristocràcia en relació amb la puixança de la burgesia. Mahler, doncs, va saber escoltar aquelles preocupacions per compondre una partitura lenta, agònica (amb alguns tocs de música popular de banda com a rerefons) que intuïa una guerra fratricida a Europa. Prengels ha pres aquestes partitures de base d'un espai sonor en què també ressona Bach i els ressons tribals africans, (que ja els van incorporar al seu darrer muntatge Coup fatal).
El coreògraf Alain Platel continua sent, des de les Ballets C de la B o col·laborant amb altres companyies, un planter de la dansa contemporània al centre d'Europa. Per això, el festival Temporada Alta fa un seguiment de les seves propostes periòdicament. Van presentar Gardenia el 2010, i l'any passat, Coup fatal. Una altra presència del coreògraf a Catalunya va ser amb En avant, marche!, al Festival Grec de Barcelona del 2015. Ara es presenta Nicht schlafen (Sense dormir) al Municipal de Girona, el 4 i el 5 de novembre.
Aquest Mahler no genera el contrast de la dansa fosca amb la partitura brillant, pomposa, amable dels Bach o Monteverdi. La confrontació de tons artístics des de diferents disciplines, doncs, cal buscar-lo en altres fonts. Segurament, per això, Platel va voler repetir l'experiència amb els ballarins i músics congolesos, que ja havia resultat vivificadora a Coup fatal. Efectivament, el seu ball amb unes contorsions de malucs i columna vertebral rítmics i poderosos il·luminen una escena oberta en què la resta de ballarins, sovint, transmuten els seus cossos fibrats en postures forçades, de personatges malforjats (un univers coreogràfic que, a Catalunya, té en Marta Carrasco una notable referència).
Platel planteja una situació dramàtica, dolorosa, de por i fragilitat, però tot i que hi hagi escena de baralla i d'un cert domini i abús, no commou. Si el panorama és el de l'abisme de la Primera Guerra Mundial (o el que avui s'albira amb un terrorisme global i tan incontrolable com estúpid) amb uns cavalls esventrats, imatge icònica d'un fi d'època, en realitat la dramatúrgia és inexistent o molt prima. Destaca la dansa abstracta de Platel, de contusions (pels cops que es donen entre ells) i convulsions (pel seu característic tremolor) que es confonen obscenament amb el joc, la broma. Els ballarins no exploten personatges, ni un únic color, van deambulant en una evolució aparentment, si no és capritxosa, caòtica.
Alain Platel és un artista que infon respecte i admiració a la companyia. Els seus ballarins accepten el joc que els proposa: la seva dèria per trencar els clímaxs amb accions provocatives o còmiques, potser gratuïtes, però que són segell de Platel. Com el fragment de Bach que es cola en un breu instant a la peça “(És el meu moment Hichcock”, diu sorneguer Platel, minuts abans de la primera funció dins La Maison dela Danse, a Lió, a final de setembre).
A En avant, marche, Platel construïa una peça de personatges, amb performers al costat de ballarins esculturals, preciossistes. L'espai, inicialment pla (un fons amb petites finestres que podrien evocar una sala d'assaig d'un centre cívic en un soterrani) permetia el joc, trencava els focus i aportava moviment i acudits amb coreografies que es desplegaven de músics uniformats, en cercavila pels replans. El ciclorama de Nicht Shlafen (Sense dormir) destensat, descosit i embrutit evidencia una destrucció. Pel que fa als espectaculars i inquietants cavalls, dominen el fons i sempre tenen una forta presència (amb sorpresa inclosa) en l'escena. Però no es transforma l'espai (com sí que succeeix amb les peces de Sidi Larbi, per exemple). La interacció dels ballarins (que van poder assistir a la construcció de les escultures a l'estudi de Berlinde De Bruyckere) és mínima i, finalment, irreverent. La confusió és extrema, però les escenes projecten una acció massa plana, sense cops efectius ni força emocional, tot i el desgast i entrega dels ballarins.
Pel que fa als elements que haurien d'arrodonir la peça, són intuïtius, metàfores molt obertes que l'espectador ha d'anar (si s'ho proposa) lligant en la trama particular. Així, el bastó de cap de la tribu inicial podria ser un pal major quan se l'ajunta amb un xandall vermell i blanc (amb un cert símil de bandera) tot i que mai arribi a brandar-la. O les dues mantes, que s'erigeixen en monticles insignificants, es poden prendre com a efectes secundaris: un retrat del món dels refugiats, avui una de les evidències d'una societat cega i incapaç d'articular una decisió ferma.
Finalment, el títol. Platel admet que té una part d'ocurrència. Aquest no dormir, en comptes de transmetre situacions de por, d'insomni, malsons, es refereix a l'advertència que també preconitzaria Mahler (malgrat tot) amb la seva música. Societat, desperta, estigues atenta i aprèn a resoldre pacíficament les contradiccions d'una humanitat que viu d'esquena a les guerres i conflictes quan succeeixen en territoris que no són fronterers de la seva Arcàdia de cartó pedra. Un nou món s'acosta i cal trobar una fórmula per sobreviure'l.
De fet, Platel, optimista i esperançador de mena, està convençut que darrere d'una guerra n'arriba una altra però que sempre hi ha un camí perquè el gros de la humanitat aprengui a situar-se en els nous paràmetres. Una lectura bonista, compromesa però que si bé queda molt ben exposada en les seves declaracions a la premsa, resta molt amagada en una coreografia volgudament bruta, amb inconsistències i salts de ritme i de raccord que distreu l'atenció de l'espectador. Sempre queda l'alternativa de deixar-se portar, sense haver-se informat gaire. Comprovar com arriben els estímuls a la retina i les orelles i com es processa, amb un discurs forçosament confús. Mahler insistia, convençut, “el meu temps arribarà”. És la màxima de tot artista convençut del seu llenguatge però que comprova que la societat no és prou madura per comprendre'l. Ni Mahler ni Platel són uns àngels de la Mort que anuncien la fi d'una civilització. Només tenen les orelles despertes i perceben la preocupació de la ciutat (lluny dels titular de la família política). Endevinen el futur perquè saben atendre les inquietuds dels ciutadans i plasmar-los en forma de partitura o coreografia. El cavall esventrat anunciava la fi de l'aristocràcia, l'accés del món burgès i d'una democràcia primerenca. Els atemptats indiscriminats que sembren el terror més que cap raó amb què convèncer (Llull no sabria per on encarar aquestes venjances primitives i absolutament desproporcionades) civilitzacions del mateix avui són un reflex de no saber respondre a la por. És una persona que confia en l'home com Alain Platel necessita un paratge ben fosc per induir a la vida a través de la broma, el joc i la sorpresa. “Malgrat tot, hi haurà vida, Mahler, un segle després de les teves composicions”, sembla respondre Platel.