Rescat, no espoli

“El 1936 van venir uns de Barcelona i van incendiar el monestir. Després, uns funcionaris catalans es van emportar les pintures.” L'alcalde de Vilanova de Sixena, Ildefonso Salillas, va fer aquesta xocant declaració al judici per les pintures murals de Sixena. No és l'únic que a Aragó pensa així. Experts de renom també han denigrat al nivell més baix, el de l'espoli, la campanya de salvaguarda d'aquesta joia artística a càrrec de l'historiador de l'art i arquitecte Josep Gudiol Ricart (Vic, 1904-Barcelona, 1985). En aquest punt, s'ha arribat.

“Si ell no hagués anat al seu rescat, jugant-s'hi fins i tot la vida, aquesta obra mestra s'hauria perdut.” Cal advertir que l'historiador de l'art Guillem Cañameras no necessita deïficar Gudiol per reivindicar que la seva acció a Sixena va ser immaculada. Cañameras està preparant la tesi doctoral que traçarà el periple professional complet de Gudiol amb les seves llums i ombres, que també hi són. “És un personatge incòmode d'investigar. La seva trajectòria és complexa, però justament el cas Sixena és modèlic”, emfasitza.

El document principal per desentrellar els fets és l'informe que ell mateix va redactar i va presentar davant un tribunal de depuració franquista el 1941, quan va tornar de l'exili dels Estats Units. El text va ser divulgat per primer cop en el llibre Tres escritos de Josep Maria Gudiol, d'Artur Ramon i Manuel Barbié, publicat el 1987 amb l'impuls del catedràtic Antoni José. Gudiol, membre de la cúpula cultural de la Generalitat republicana, va ser imputat per diversos càrrecs (robatoris d'obres que no es van provar en absolut; l'en van absoldre però va ser un dels arquitectes represaliats junt amb Josep Lluís Sert i Josep Puig i Cadafalch). Entre les acusacions no n'hi havia cap que tingués res a veure amb Sixena. De fet, l'heroica missió per protegir els murals es va convertir en la seva millor arma de defensa en el judici. N'hauria presumit si hi havia alguna cosa irregular?

La relació de Gudiol amb Sixena no va començar sobtadament el trist agost del 1936. “Als anys trenta una de les seves ocupacions era l'Arxiu d'Arqueologia Catalana, un inventari fotogràfic del patrimoni artístic català. Per una carta que es conserva a l'arxiu familiar, sabem que al mes de febrer l'hispanista nord-americà Walter Cook li va encarregar unes fotografies de Sixena. Abans que esclati la guerra, per tant, Gudiol es desplaça al monestir i fotografia i estudia les seves meravelles artístiques”, explica Cañameras.

La condició d'expert és “fonamental” per entendre no només el pla de rescat de Sixena sinó tot el conjunt d'actuacions que van emprendre les brigades de protecció del patrimoni sota les ordres de la Secció de Monuments de la Generalitat [comandada per Jeroni Martorell] per aturar la fúria dels exaltats. “L'equip de professionals d'aquest servei van reaccionar ràpidament i de manera eficaç perquè coneixien perfectament el patrimoni del país. No ho van fer a cop calent: tot responia a un programa en què les prioritats eren molt clares. Sabien quins eren els llocs més importants i allà és on van anar. Allà és on va anar Gudiol, un home amb grans coneixements sobre art que es va trobar que tenia l'oportunitat de salvar les obres que estaven en perill, i les va salvar”, concreta el seu estudiós.

Gudiol no era –ni ho va ser mai, cosa que s'ha dit– el màxim responsable de la secció. Oficialment, només n'era arquitecte adscrit. Però durant aquells decisius primers dies que demanaven una resposta ràpida a les destruccions massives “Martorell va estar desaparegut i Gudiol va agafar les regnes, en va ser el cap oficiós, ajudat per molts voluntaris”. Gudiol i Martorell no es van entendre mai. La seva relació està esquitxada de desavinences, i això va enterbolir la intervenció a Sixena, quan es van haver de destinar recursos per arrencar la decoració pictòrica. Gudiol va donar aquesta versió en l'informe de depuració: Martorell no li va voler donar els diners, 4.000 pessetes, i els va obtenir directament de la conselleria de Cultura.

Batalletes personals a part, l'operació per anar a socórrer els frescos del monestir dels Monegres es va activar quan l'artista Apel·les Fenosa, un dels monuments men catalans que estaven pentinant Aragó i carregaven camions de béns artístics salvats in extremis de la foguera, va veure el cenobi en flames i va enviar un avís a Barcelona. El desastre era inevitable perquè el monestir va estar cremant durant tota la primera quinzena d'agost. Quan Gudiol hi va arribar, es va trobar un escenari dantesc i va córrer cap a la Sala Capitular, l'espai embellit des del segle XIII amb aquell conjunt pictòric que ell havia vist tan recentment en tot el seu esplendor.

El foc s'havia menjat els vius colors de les pintures i les havia deixat en un estat agonitzant. I el pitjor és que la seva supervivència continuava amenaçada. El sostre de la sala era pura runa. Aquelles fràgils peces malvivien a cel obert. Gudiol patia sobretot per la pluja. Només hi va veure una solució: extreure-les dels murs i portar-les a un lloc segur.

La cronologia de l'arrencament balla segons els documents. Una de les fonts inèdites que ha localitzat i en què treballa Cañameras són les memòries manuscrites del germà de Gudiol, Antoni, que es custodien a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic. Segons el seu relat, valuós perquè fa una ressenya dia per dia, Gudiol i dos ajudants, Antoni Llopart i Antoni Robert, van extreure els frescos amb la tècnica de l'strappo entre el 15 d'octubre i el 6 de novembre. “Acabaren ben oportunament perquè aquell dia començà a ploure”, s'assenyala en aquest diari. L'expedició havia culminat el repte amb èxit.

Hi ha un detall important que passen per alt tots els que llancen calúmnies. “Gudiol va tenir cura de les pintures que estaven a la intempèrie, no va arrencar les que estaven sota cobert i, per tant, no corrien perill. Si la seva intenció hagués estat robar-les, se les hauria emportat totes”, precisa Cañameras.

Segons les notes del seu germà, les pintures van arribar a Barcelona el 8 de novembre. “Inicialment, les va dipositar a la Casa Amatller [el seu centre d'operacions, on va acabar fundant l'Institut Amatller d'Art Hispànic], perquè el Palau Nacional encara no estava condicionat com a dipòsit dels béns artístics que anaven recollint les brigades de salvament. Quan ho va estar, s'hi van traslladar.” Acabada la guerra, els anys passaven i el destí de les pintures no s'aclaria per la desídia de les autoritats franquistes i dels museus aragonesos. Ningú volia assumir l'alt cost que en suposava la restauració.

El 1949, quan la situació de conservació ja era límit, el director del Museu d'Art de Catalunya, Joan Ainaud de Lasarte, va trobar els diners en les arques de l'Ajuntament de Barcelona. Una fortuna a l'època: 334.879,65 pessetes. 118.000 es van destinar pròpiament a la restauració, que va dur a terme Gudiol al seu taller, i la resta van servir per construir l'estructura de fusta que simula l'arquitectura original de la Sala Capitular, el sistema de presentació de l'obra que, malgrat l'ofensiva judicial, segueix lluint al museu de capçalera de l'art català.